Afri era un nom llatí utilitzat per referir-se als habitants de la zona nord d'Àfrica a l'oest delriu Nil, i en el seu sentit més ampli es referia a totes les terres al sud de lamar Mediterrània (antigaLíbia).[3][4] Aquest nom sembla que originàriament es referia a una tribu nativa líbia, avantpassat delsberbers moderns. El nom s'havia relacionat normalment amb la paraulafeníciaafar que significa "pols", però una hipòtesi de 1981 ha afirmat que prové de la paraula berberifri (plural ifran) que significacova, en referència als habitants de les coves.[5] La mateixa paraula es pot trobar en el nom delsBanu Ifran d'Algèria iTripolitana, una tribu berber originària d'Ifrane al nord-oest de Líbia, així com de la ciutat d'Ifrane al Marroc.[6][7]
Sota el domini romà,Cartago es va convertir en la capital de la província que llavors es va anomenarÀfrica Proconsularis, després de la derrota dels cartaginesos a laTercera Guerra Púnica l'any 146 aC, que també incloïa la part costanera de la Líbia moderna. El sufix llatí -ica es pot utilitzar de vegades per a designar una terra (per exemple, enCeltica deCeltae, tal com l'utilitzaJuli Cèsar). La regió musulmana posterior d'Ifríqiya, després de la seva conquesta de l'Exarcat d'Àfrica de l'Imperi Romà d'Orient, també va conservar una forma del nom.[8]
Segons elsromans, Àfrica es trobava a l'oest d'Egipte, mentre queÀsia s'utilitzava per referir-se aAnatòlia i a les terres de l'est. El geògrafPtolemeu (85–165 dC) va traçar una línia definida entre els dos continents, indicantAlexandria al llarg delMeridià Primer i fent de l'istme de Suez i delMar Roig el límit entre Àsia i Àfrica. A mesura que els europeus van arribar a comprendre l'extensió real del continent, laidea d'Àfrica es va expandir amb els seus coneixements.
S'han postulat altres hipòtesis etimològiques per al nom antic "Àfrica":
L'historiador jueuFlavi Josep (segle i) va afirmar que va rebre el nom d'Éfer, nét d'Abraham segons elGènesi 25:4, els descendents del qual, segons ell, havien envaït Líbia.
Isidor de Sevilla a la sevaEtymologiae XIV.5.2 del segle VII. suggereix que "Àfrica prové del llatíaprica, que significa "assolellat".
Massey, el 1881, va declarar que Àfrica deriva de l'egipci af-rui-ka, que significa "girar cap a l'obertura delKa". El Ka és el doble energètic de cada persona i l'"obertura del Ka" es refereix a un ventre o lloc de naixement. Àfrica seria, per als egipcis, "el lloc de naixement".[9]
Michèle Fruyt l'any 1976 va proposar enllaçar la paraula llatina amb africus "vent del sud", que seria d'origen umbri i significaria originàriament "vent plujós".[10]
Robert R. Stieglitz de laUniversitat de Rutgers l'any 1984 va proposar: "El nom Àfrica, derivat del llatí Aphir-ic-a, és afin de l'hebreuOphir.[11]
La història de l'Àfrica es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a laprehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.
La història antiga d'Àfrica presenta, amb l'excepció d'Egipte, un aspecte molt perifèric. L'actualMagrib experimentà els processos exògens de les colonitzacions grega a laCirenaica i fenícia aCartago i, finalment, la conquesta romana, totes orientades vers laMediterrània. Laconquesta d'Egipte perAlexandre el Gran donà a la ciutat d'Alexandria una projecció universal i la conquesta romana incorporà el nord d'Àfrica a la seva civilització. L'existència d'estats indígenes, comNumídia, no reeixí a transformar aquesta part d'Àfrica en un nucli de poder i de cultura autònom i durador. El Regne deKus fou l'intermediari de productes i d'influències entre el món mediterrani i l'interior del continent. La difusió, probablement des deNúbia, de la metal·lúrgia del ferro a l'Àfrica negra vers el350 dC, succeí immediatament les indústries neolítiques. El més antic estat registrat fora de l'àrea mediterrània és el regne abissini d'Axum, fundat pels descendents dels semites immigrats des d'Aràbia, que fou cristianitzat sota la influència de les comunitats de l'alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s. IV).
L'estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de múltiples influències exteriors (grecoromana, àrab, persa, índia, etc.), bé que l'expansió islàmica en provocà l'aïllament fins al s. XV. A banda de les culturesNok (900 aC-200 dC), delTxad (s. X i XI) i la civilitzacióioruba d'Ife (s. XII i XIII), poc conegudes, la primera entitat política i cultural delSudan de la qual hi ha notícia historiogràfica és el Regne deGhana, fundat vers el s. IV dC i basat en la seva avantatjosa posició respecte a les rutes comercials entre els territoris negres i els de l'Àfrica septentrional i sahariana. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els s. IX a XI. La conquesta àrab del nord d'Àfrica al s. VI marcà decisivament l'evolució del continent.
La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament i subsistiren pocs nuclis heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua amaziga al Magrib, on el cristianisme s'extingí totalment vers el s. XII i el Regne d'Axum, que presentà una resistència considerable). La penetració islàmica al sud del Sàhara s'hi afermà amb la constitució alSenegal de la secta religiosa i militar delsalmoràvits (1042), que conqueriren el Regne de Ghana (1076), destruït definitivament a mans de l'imperi musulmà i negre delMali (1240), el qual arribà al màxim de la seva extensió sotaGongo Müsà (1312-1337). Comprenia des de l'Atlàntic fins als estatshaussa. Conquerit per la dinastiaDia, fundadora de l'Imperisonghai, aquest representà, sotaSonni ‘Ali (1468-1492), una reacció contra l'islam a favor de les tradicions paganes. ElsAskia destronaren els Dia (1493), retornaren a l'islam i governaren Songhai fins a la conquesta marroquina (1591).
Altres estats i pobles negres del Sudan occidental observaren una actitud de resistència contra l'islam, com elsmossi i els haussa. A la sortida meridional de la ruta que porta de la Mediterrània a la regió del Txad, a través delTibesti, es constituí el Regne deKanem-Bornu, islamitzat des del s. XI i que arribà al seu apogeu comercial i territorial, basat en el tràfic d'esclaus, durant el segle xvi. A partir d'aquest segle, els estats interiors s'empobriren, i el gros de l'intercanvi passà al litoral, on la navegació europea havia obert noves sortides als productes africans, i on es constituïren o es renovaren altres estats (Aixanti,Dahomey,Ioruba,Benín), els quals, mitjançantarmes de foc europees, adquiriren una superioritat militar sobre els pobles de l'interior.
En els imperis del Mali, Songhai i Kanem-Bornu i a les ciutats estat haussa, l'islam es desenvolupà amb vitalitat pròpia (escola deTombouctou). Per la seva banda, elsfulbes s'estengueren des de les vores delSenegal cap a l'est (segle xiv) i constituïren un imperi des del Níger fins aAdamaua.Ahmadu Lobo constituí un altre estat que desplaçà elsbambares. El mandeSamöri Türi constituí a l'Alt Níger (final del s. XIX) l'últim Imperi sudanès, dominat pel terror, com ho fou també el del caçador d'esclausRäbah, que s'estenia del Txad alKordufan. Els nòmades àrabs del Sudan oriental n'islamitzaren els pobles autòctons, els quals fundaren el regne islàmic deFunj, que durà fins al s. XIX.
Medalló oficial de la Societat britànica antiesclavatge. La inscripció diu: «que jo no sóc un home i un germà?»
A inicis del s. XV, comença l'era dels grans descobriments europeus. El1416, els portuguesos, sota la direcció de l'infantEnric el Navegant, emprengueren l'exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca del desitjat pas cap a l'oceàÍndic, objectiu completat perVasco da Gama, el1498. Cal remarcar que, amb l'excepció d'Abissínia, entre el s. XV fins a l'establiment del tràfic d'esclaus en gran escala (s. XVII i XVIII), Àfrica no era considerada un centre d'interès ni d'explotació, ans una escala en la ruta de l'Índia. La fundació aLondres, el1788, de laBritish African Association, amb finalitat científica, econòmica i humanitària (combatre l'esclavitud), a la qual s'afegí el "zel missioner", fou l'inici de l'exploració africana per part dels europeus:Mungo Park,Clapperton,Denham iOudney,Lander,Caillié,Livingstone,Barth,Burton,Speke,Grant,Rohlfs,Nachtigal,Stanley,Brazza iMarchand foren alguns dels exploradors més destacats entre1795 i1898. Altrament, llevat deSud-àfrica, al sud delSàhara, els europeus es limitaren, fins ben entrat el segle xix, a establir enclavaments costaners des d'on practicaven el comerç.
Els primers en foren els portuguesos (fundació d'Elmina,1482;São Tomé, 1493 iMpinda,1501), en els quals la influència islàmica impedí que s'estengueren a la costa oriental. La presència portuguesa donà lloc alRegne del Congo. El tràfic d'esclaus, practicat pels musulmans des de feia segles, prengué al segle xvii un volum extraordinari i constituí, i fins a principis del s. XIX, un dels factors més decisius en la història d'Àfrica. L'opinió europea contra l'esclavitud provocà la prohibició del tràfic negrer i, més tard, l'abolició de l'esclavitud, ratificada en elcongrés de Viena el 1815. Amb esclaus alliberats i d'altres que ja ho eren aAmèrica, el1847, hom fundà la República deLibèria, únic estat independent de l'Àfrica negra per més de cent anys. Els estats musulmans no es consideraren obligats per la prohibició, cosa que aprofitaren les potències europees per a justificar-hi la intervenció en nom de l'humanitarisme. La prohibició del tràfic d'esclaus, per altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa.
L'ocupació delcap de Bona Esperança per part dels neerlandesos de lesProvíncies Unides (1652) convertí aquesta regió en l'única d'Àfrica amb una població nombrosa de colons europeus, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos. En el seu avenç, exterminaren elshotentots i elsboiximans i toparen amb elsbantus del grupnguni (1780), i hi entraren en conflicte, sobretot en el període en què regnà el cap zuluChaka (1787-1828), el qual creà una temuda organització militar. La incorporació del Cap per laGran Bretanya (1814) despertà l'oposició delsafrikaner, que emigraren cap a l'interior (1837, el gran trek), on consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica. Però el descobriment de les mines de diamants (1867) originà la Guerra anglobòer.
A Abissínia, elRas Kassa (Teodor II,1855) acabà amb l'anarquia iniciada al segle xvi. Derrotat pels anglesos (1867), aquests entronitzaren el negusJohan IV. El seu successor,Menelik II d'Etiòpia, que havia fundatAddis Abeba (1883), continuà des del1885 la tasca d'organització i de modernització de l'imperi i resistí amb èxit la pressió italiana.
La colonització del continent al sud del Sàhara, llevat del cas de l'Àfrica meridional, del Senegal i d'Angola, no començà fins passada la meitat del s. XIX. El decandiment del comerç que la supressió del tràfic d'esclaus comportà feu entrar en crisi les companyies propietàries dels establiments mercantils de la costa i els estats hi prengueren la iniciativa. En la conferència deBerlín (1884-85), fou establert el principi de l'ocupació efectiva com a condició de reconeixement de sobirania; hom reconegué la sobirania francesa sobre el Congo i fou establerta una zona de lliure comerç d'oceà a oceà, l'anomenadaConca Convencional del Congo.
El procés d'ocupació dels territoris i de les esferes d'influència que s'havien atribuït les potències amb motiu del repartiment motivà conflictes entre les potències colonitzadores (Fachoda,1898 iAgadir,1911), la conquesta francesa del Sudan i guerres amb alguns dels pocs estats africans independents: la temptativa fracassada d'Itàlia sobre Abissínia (desastre d'Adua, el1896) i, sobretot, la Guerra anglobòer (1899-1902), que acabà amb la submissió dels estats dels afrikaner, i amb la constitució de l'autònoma Unió Sud-africana (1910).
Des de l'edat mitjana, tot el nord d'Àfrica menys elMarroc era sota el domini turc, bé que, des de principis del s. XIX, el poder era a mans dels beis d'Alger, dels beishusseinites de Tunis, d'una oligarquia local aTrípoli i dels mamelucs a Egipte. El1804, però, Muhammad ‘Ali expulsà del poder els mamelucs i començà a posar les bases del modern estat egipci. El1830, les tropes franceses, pretextant la repressió de la pirateria barbaresca, iniciaren la conquesta d'Algèria i convertien Tunis en un protectorat francès.Itàlia conquerí Trípoli en guerra contraTurquia. El mateix Egipte caigué en un estat de protectorat britànic, de fet (1882). Les tropes britàniques i egípcies, comandades perlordKitchener, convertiren l'imperi de Muhammad ‘Ali en condomini angloegipci (1898). El Marroc, finalment, acabà formalitzant (1912) el seu estatus de protectorat, dividit entre Espanya i França, amb la creació, a més, del territori internacional de Tànger.
Al principi del s. XIX, i aprofitant l'obra dels colonitzadors europeus, catòlics i protestants hi iniciaren una obra missionera àmplia. Després de laPrimera Guerra Mundial, la Societat de Nacions creà els mandats, territoris de les potències vençudes confiats a un estat amb l'encàrrec d'administrar-los. L'única variació territorial important fins a laSegona Guerra Mundial fou la conquesta italiana d'Abissínia (1935-36). En el període següent a la Primera Guerra mundial, el desenvolupament general de l'economia mundial feu sorgir un nou interès envers Àfrica com a font de matèries primeres i el creixement del cos de funcionaris nadius, i cal remarcar l'existència d'una classe militar africana al servei dels colonitzadors que, més tard, havia de pesar decisivament en el futur dels països ja independitzats.
En el període d'entreguerres, els conflictes derivats de l'anticolonialisme augmentaren (oposició a Egipte al domini britànic, alçament d'Abd el-Krim alRif contraEspanya, etc.). La Segona Guerra mundial accelerà el procés cap a l'autodeterminació dels països africans. Els antics mandats de la Societat de Nacions foren transformats en territoris fideïcomís. El1947, Itàlia renuncià a les seves colònies:Eritrea fou annexionada aEtiòpia iLíbia esdevingué independent (1951);Somàlia assolí la independència el 1960 en unir-se-li laSomàlia Britànica. El1958,De Gaulle intentà encara, amb la Communauté, de mantenir-ne el conjunt, però el 1960 concedí a tots els membres la total independència. El Marroc, protectorat francoespanyol, i Tunísia, protectorat francès, aconseguiren el1955 i el1956 la restitució de la sobirania. Algèria assolí la independència en una guerra sagnant (1954-1962), després de la qual gran part dels colons francesos abandonaren el país.
L'any 1975, les Comores (amb excepció de l'illa de laMayotte) assoliren la independència de França i, el1977, l'antic Territori Francès delsàfars i delsisses esdevenia l'estat de Djibouti. ElRegne Unit, des del1945, inicià el camí cap a l'autogovern de les seves colònies tropicals, però des de mitjan anys cinquanta el nacionalisme accelerà el camí cap a la independència.
Posteriorment, mitjançant laCommonwealth, aquests territoris han mantingut lligams econòmics i culturals amb l'antiga metròpoli. El1965, la minoria blanca deRhodèsia, amb el suport deSud-àfrica, proclamà unilateralment la independència enfront dels britànics i de lesNacions Unides. Els moviments guerrillers adquiriren una creixent importància fins que, el1980, assoliren l'hegemonia.Bèlgica seguí el 1960 l'exemple francobritànic i concedí la independència al Congo (amb el nom deZaire), però en unes condicions d'anarquia i de disgregació tan grans que motivaren la intervenció de l'ONU. Espanya aprovà un estatut d'autonomia per als seus territoris al golf deGuinea, i acabà concedint-los la independència (1968). El1974, amb la caiguda de la dictadura portuguesa, Angola iMoçambic assoliren la independència.
Per tal de consolidar-se políticament i econòmica, els estats africans crearen, el1963, l'Organització de la Unitat Africana (OUA). Però, al mateix temps, els estats assumiren plenament el traçat artificial de les fronteres colonials. En general, la independència política no en resolgué el subdesenvolupament econòmic. La confrontació entre elsEUA i l'URSS, des de la Segona Guerra mundial fins al1991, en què s'esfondrà la segona d'aquestes potències, comportà la disputa pel territori africà en zones d'influència, disputa en la qual ambdós blocs se serviren de conflictes pròpiament africans.
Des de la independència (1960), el Txad ha conegut un enfrontament continu entre el nord, islàmic, i el sud, més o menys cristianitzat, al qual ni la vella potència colonial, França, ni un veí, militarment poderós, Líbia, han estat aliens. Quant a Namíbia, antiga colònia de l'Àfrica del Sud-oest, el 1968 prengué el nom actual per decisió de lesNacions Unides, alhora que es declarava il·legal l'actuació al territori de la potència mandatària i tutelar, Sud-àfrica. Lluny d'això, aquest país s'annexionà Namíbia i hi estengué les característiques polítiques del seu règim de segregació racial (apartheid). Contra aquest fet, s'aixecà l'independentisme namibià, organitzat des del 1958 en elSWAPO (South West African People's Organization), que el 1990 aconseguí la independència plena, canvi que no hauria estat possible sense l'abolició de l'apartheid a la mateixa Sud-àfrica només un any després. Alcorn d'Àfrica, les indefinicions frontereres serviren de base a l'inici de conflictes que reforçaren la posició estratègica de les grans potències.
El destronament de l'emperador d'Etiòpia,Haile Selassie, el 1974, i la progressiva configuració d'un règim militar de caràcter prosoviètic comportaren, el 1977, un nou rumb a les tensions a la zona. En primer lloc, el territori de l'Ogaden fou motiu de disputes amb Somàlia. A Eritrea, la retirada, el 1990, del suport soviètic al règim etiòpic, possibilità l'accés a la independència per part del moviment secessionista (1993). Una altra zona de conflicte, seqüela del colonialisme, és elSàhara occidental, cobejat des del 1975, any de l'abandó del territori per part d'Espanya, pel Marroc, pretensió a la qual s'oposa el moviment guerriller delFront Polissari. Altres conflictes d'importància han estat els enfrontaments interètnics crònics, que el 1994 assoliren un dels punts més dramàtics a Ruanda, i també el fort creixement del fonamentalisme islàmic, especialment al Magrib.
Els cims principals en són elKilimanjaro i elmont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. El volcàKibo, al massís del Kilimanjaro, és el punt més alt del continent africà. Hi destaquen els deserts delSàhara, al nord, i delKalahari, al sud. Els rius més importants són elNil, elCongo, elNíger i elZambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar elVictòria, elMalawi i elTanganyika.
Es pot dividir Àfrica en diverses regions naturals, amb relació amb les cultures que s'hi desenvolupen i el relleu que les marca. La zona del nord oMagrib està separada de la resta pel desert del Sàhara, que forma una àrea a part. Aquest desert limita a l'est amb labanya d'Àfrica, una península volcànica banyada per dos mars. Al sud, hi ha elSahel africà, una àmplia franja de sabana que divideix el continent entre països del nord i del centre i sud.
La següent zona destacable és la regió tropical, amb altes temperatures i abundant vegetació, que ocupa el centre del continent i és bressol de nombroses comunitats indígenes.Àfrica austral és una regió que comprèn els estats del sud, amb lligams mutus culturals i comercials i una forta urbanització. Per acabar,Madagascar, com a gran illa, se sol considerar una regió natural independent.
Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta deMadagascar, que amb 595.230 km² és la quarta més gran de la Terra (després deGrenlàndia,Nova Guinea iBorneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa elcanal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagascar, hi ha les illes deMaurici i laReunió.Socotra rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent, hi ha elsarxipèlags deCap Verd i lesCanàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes delgolf de Guinea).
El clima d'Àfrica va d'unclima tropical a un desubàrtic als seus pics més alts. La meitat septentrional és principalmentdeserta oàrida, mentre que les parts central i meridional contenen tantplanes desabana com regions dejungla molt espessa. Entremig, hi ha una convergència dominada per patrons de vegetació, com ara Sahel iestepa.
Àfrica té possiblement la combinació més gran del món de densitat i "llibertat" de poblacions i diversitat de poblacions d'animals salvatges, amb poblacions salvatges de granscarnívors (com aralleons,hienes iguepards) iherbívors (com arabúfals,cérvols,elefants,camells igirafes), que viuen principalment en planes privades i no privades. També hi viuen una gran varietat de criatures de la jungla (incloent-hiserps iprimats) i vida aquàtica (incloent-hicocodrils iamfibis).
El poblament africà és molt desigual per les condicions sovint inhòspites del medi físic. Les densitats més altes s'assoleixen a la vall i al delta del Nil (més de 600 h/km²), però les normals oscil·len entre menys de 50 i 100 h/km². En general, la població s'acumula en illots que esgoten ràpidament els recursos i provoquen l'èxode de la població excedent (mines de Sud-àfrica, plantacions cotoneres d'Uganda, ciutats portuàries, etc., i a la franja mediterrània, cap a l'Europa industrial).
Amb un 20% de la terra emergida del planeta, el 1991 Àfrica només tenia el 12,46% de la població mundial i una densitat de 22 h/km, superior a la d'Amèrica iOceania.
La taxa anual de creixement de població (2,9% el 1975-80, 3,0% el 1980-90) és la més elevada de tots els continents i és conseqüència de l'elevada taxa de natalitat (44‰ el 1986-90); l'elevada taxa de mortalitat infantil redueix considerablement l'esperança de vida (53 anys). Pel que fa a les ètnies, tot i que a l'Àfrica les poblacions s'han barrejat considerablement, es poden reconèixer alguns grups diferenciats: un grup d'euròpids (ètnia mediterrànida), al nord i al Sàhara, un grup reduït mongòlid aMadagascar (merina), i un grup nombrós d'ètnies nègrides (ètnies sudànida, bantúida, nilòtida, paleonègrida, etiòpida i pígmida) al sud del Sàhara, llevat de l'extrem meridional, on hi ha una reduïda implantació d'euròpids, i del desert de Kalahari, habitat per l'ètnia khoisànida.
El continent africà, sobretot al sud del Sàhara, presenta una gran diversitat lingüística. Hom estima el nombre dellengües africanes al voltant del miler, la majoria de les quals tenen menys de 100.000 parlants.J. H. Greenberg en proposà (1963) una classificació global en quatre famílies: afroasiàtic, niloticosaharià, nigerokor-dofanià i khoisan. La família afroasiàtica inclou el semític i part de les llengües classificades com a camites, repartides en les branques següents: semítica, amaziga, egípcia, cuixítica, omòtica i txadiana. Els criteris per a l'agrupació d'aquestes famílies es basen en trets fonètics, fonològics i morfològics.
En la majoria d'estats africans, la llengua oficial és la forana introduïda pels colonitzadors. En són excepció, a banda dels d'influència àrab: Etiòpia (amhàric), Somàlia (somali) i Tanzània (swahili); a aquests, es poden afegir Botswana (tswana), Burundi (rundi), Lesotho (sotho), Malawi (chewa) i Ruanda (ruanda), estats en els quals, tanmateix, en els mitjans oficials és molt més emprada la llengua importada.
Leslinguae francae hi han adquirit gran importància (swahili, haussa, manding). La religió que tradicionalment tenia més adherents a l'Àfrica era l'animisme; el 1900, un 32% de la població era adepta a l'islamisme, un 9% al cristianisme i un 58% a les religions animistes. El1995, aquesta relació s'havia capgirat notablement i, així, un 45% era adepte al cristianisme, un 41% a l'islamisme un 12% a les religions tribals.
Les fronteres delsestats africans són, en gran part, un producte de lacolonització i això explica que no tinguin en compte la realitat dels diferents grups humans. De la mateixa manera, les agrupacions dels estats en regions tampoc no respon a cap realitat històrica, sinó a raons pràctiques. Habitualment, es diferencien les següents subdivisions oregions d'Àfrica:
Àfrica del Nord: limitada al sud pelSàhara i habitada per una població àrab i amaziga, entre la qual predomina l'islam.
Àfrica subsahariana oÀfrica negra: amb una població predominantment d'ètnia negra, entre la qual predomina l'animisme i el cristianisme. S'acostuma a subdividir en quatre zones:
El continent, que va veure néixer pràcticament tots els estats que el conformen entre les dècades de 1950 i 1970, només ha assistit a tres independències postcolonials: la de Namíbia el 1990 (de Sud-àfrica), la d'Eritrea el 1993 (d'Etiòpia) i la del Sudan del Sud el 2011 (del Sudan). L'excolònia britànica deSomalilàndia és segurament el més consolidat d'entre els intents actuals d'aconseguir una independència a Àfrica, i alhora exemplifica la dificultat de veure-la reconeguda, fins i tot quan es materialitza sobre el terreny.[16][17]
Més del 50% de la població o 350 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar cada dia. Àfrica encara paga prop de $ 20.000 milions de dòlars en pagaments de deute cada any, malgrat les condonacions de deute dels anys 1990.
Durant el règim colonial, els europeus van explotar els productes més fàcils i més profitosos d'extreure, com l'or, l'ivori, fustes i fibres tèxtils. Després de l'emancipació de les colònies, el més cobejat va passar a ser elpetroli, elsdiamants i lamineria en general, però aquests productes es troben en pocs països. La manca de bona tecnologia i de mitjans de comunicació eficients dificulten l'explotació de les matèries primeres.
L'ajuda exterior arriba als cinquanta milions de dòlars cada any, i en els últims 60 anys aquesta ajuda ha estat d'almenys mil milions. Tanmateix, això ha empobrit més els estats, n'ha alentit el creixement, els ha endeutat més, els ha fet més propensos a la inflació i vulnerables als vaivens de les divises, ha reduït l'atractiu per a la inversió i hi ha augmentat el risc de conflictes civils. L'ajuda exterior es transforma en deute, que es paga a costa de l'educació i els serveis mèdics africans. Quan s'acaba de pagar un deute, els països tornen a demanar més ajuda. Per tal de pal·liar aquest cercle viciós, la tendència actual consisteix a condonar el deute extern als estats que demostren un compromís amb el sistema democràtic i amb el desenvolupament.
En alguns països, l'ajuda ha servit per a resoldre problemes com les epidèmies que delmen la salut i la vida de la població activa (sida,malària), la manca d'infraestructures bàsiques, el rendiment agrícola, l'analfabetisme i la manca d'educació primària universal. Hi ha exemples d'estats, comGhana, que demostren emprar correctament l'ajuda.
El flux de capital ajuda que els governs ineficients continuïn en el poder, ja que el president no ha de fer res perquè l'ajuda continua arribant-hi, sempre que pagui a l'exèrcit. No ha d'apujar els impostos, ni preocupar-se del descontentament de la ciutadania ni de la seva representació. Els xocs civils sovint són motivats pel coneixement que, en prendre el poder, el guanyador obté d'un accés virtualment complet al paquet d'ajuda.
L'ajuda fa que la burocràcia es torni clientelista i emboliqui els ciutadans amb tràmits innecessaris. AlCamerun, es tarda 426 dies a fer un procediment comercial i 119 dies aAngola.
L'ajuda alimentària que compra menjar conreat alsEstats Units provoca la fallida als agricultors locals. S'ha fet poc per ajudar els agricultors i es gasten milions de dòlars en el programa.
La gran quantitat de diners crea la "malaltia holandesa": els grans fluxos de diners fan que la moneda local s'enforteixi incrementant a més els preus interns. Això crea més inflació, de manera que els països han d'emetre bons.Uganda va ser obligada a emetre'ls el 2005, pagant interessos de $ 110 milions de dòlars anuals.
Interessos de la Xina i dels Estats Units a l'Àfrica
Després delsEstats Units i de laUnió Europea, LaXina és el tercer soci més important del continent, amb inversions i indústries de la construcció que hi estan fent infraestructures, habitatges, hospitals i l'explotació d'hidrocarburs i minerals. LaXina té estreta relació ambZimbàbue i elSudan, governs que són qüestionats. ElsEstats Units té interessos a l'Àfrica pelpetroli.
↑ «Afer». A:A Latin Dictionary. Oxford: Clarendon Press, 1879 [Consulta: 20 setembre 2015].
↑Desfayes, Michel. «The Names of Countries», 25-01-2011. Arxivat de l'original el 27 juny 2019. [Consulta: 9 abril 2019]. «Africa. From the name of an ancient tribe in Tunisia, theAfri (adjective:Afer). The name is still extant today asIfira andIfri-n-Dellal in Greater Kabylia (Algeria). A Berber tribe was calledBeni-Ifren in the Middle Ages andIfurace was the name of a Tripolitan people in the 6th century. The name is from the Berber languageifri 'cave'. Troglodytism was frequent in northern Africa and still occurs today in southern Tunisia. Herodote wrote that the Garamantes, a North African people, used to live in caves. The Ancient Greek calledtroglodytēs an African people who lived in caves.Africa was coined by the Romans and 'Ifriqiyeh' is the arabized Latin name. (Most details from Decret & Fantar, 1981).»
↑Fruyt, M. «D'Africus ventus a Africa terrain». Revue de Philologie, 50, 1976, pàg. 221–38.
↑Stieglitz, Robert R. «Long-Distance Seafaring in the Ancient Near East». The Biblical Archaeologist, 47, 3, 1984, pàg. 134–142.DOI:10.2307/3209914.JSTOR:3209914.
↑ElSàhara Occidental és reivindicat per la República Àrab Sahrauí Democràtica, que administra una zona lliure del territori (un 20%), i pel Marroc, que n'ocupa el 80% restant. L'ONU el considera unterritori no autònom.
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
