Cartell que mostrava les terribles condicions dels vaixells d'esclaus.
L'abolicionisme és una doctrina que propugna l'anul·lació delleis, preceptes o costums que es considera que atempten contra els principis humans i morals. El terme es va aplicar inicialment al corrent que propugnava l'abolició de l'esclavitud, per tal de considerar tota persona subjecte de Dret, en oposició a objecte de Dret d'alguns col·lectius però ha sigut encunyat per altres moviments socials.
Tot i que de moviment abolicionista pròpiament dit no en podem parlar fins al segle xviii, en altres moments històrics s'han produitrevoltes d'esclaus en contra de les condicions inhumanes a les que estaven sotmesos.[1][2] Un dels casos més conegut, gràcies també al "cinema històric" va ser la revolta antiesclavista a l'Antiga Roma, liderada perEspàrtac i que va acabar amb derrota dels espartans i la crucifixió dels 6.000 esclaus rebels que havien sobreviscut, al llarg dels camins principals que duien a Roma.[3]
ElPrimer Ministre reformistaMarquès de Pombal va decretar el final del tràfic d'esclaus cap a la metròpoli (1761) i l'alliberament gradual dels esclaus aPortugal (1773).[4] Per aquest motiu, es considera aquest país un pioner en l'abolicionisme. Tanmateix, a lescolònies portugueses d'Amèrica es va continuar permetent l'esclavitud, necessari per sustentar l'economia extractivista que s'hi practicava.[5][6] Malgrat tot, el final de l'esclavitud estava lluny encara. Pressionada per Gran Bretanya, a començaments del segle xix es va prohibir definitivament el tràfic d'esclaus i, el 1854, un decret va alliberar tots els esclaus del govern de les colònies. Dos anys més tard, també es va alliberar tots els esclaus de l'església a les colònies. El 25 de febrer de 1869 es va produir finalment l'abolició completa de l'esclavitud en l'imperi portuguès.[7][8]
Al segle xviii, la corona va canviar l'enfocament de com havia de colonitzar l'interior del país. Va abandonar la captura dels nadius, procurant arribar a una convivència pacífica dirigida a l'assimilació dels pobles indígenes. Una de les mesures en aquest sentit, va ser la prohibició de la ma d'obra esclava indígena.[9] Més tard, els moviments independentistes revolucionaris, particularment laConjuració Bahiana (1798), van pretendre eliminar la condició d'esclaus delsafrobrasilers, i aprofitar la revolta contra els seus amos per donar impuls al procés emancipador delRegne de Portugal.[10] Pel que fa al períodeimperial brasiler,Pere I havia manifestat la seva intenció d'alliberar els esclaus, havent subratllat en diferents moments de la seva vida el fet que la seva sang era del mateix color que la d'ells. L'emperador va voler accelerar larevolució industrial al Brasil amb l'alliberament dels esclaus i va intentar fer-ho dues vegades. La primera, l'any de laindependència del Brasil (1822), i la segona, l'any de l'assembleaconstituent de1823, i en ambdues ocasions el projecte va ser totalment rebutjat pelparlament.[11] D'acord a laconstitució de 1824, el Brasil no era unamonarquia absolutista sinó unamonarquia constitucionalparlamentària, i elpoder moderador del monarca no el va permetre fer-hi res més.[12]
Pere II, el seu successor, va heretar el vigor abolicionista del seu pare. Va intentar diversos cops abolir l'esclavitud, però cada vegada que plantejava el debat, el parlament deia que aquella no era la voluntat del poble. Les discussions van adquirir rellevància a partir de1850 i un caràcter realment popular a partir de1870.[13] Des de llavors, es van fer tímids avanços legislatius, com l'aprovació de la Llei del Ventre Lliure (1871) i la dels Sexagenaris (1885), però l'esclavitud no va finalitzar fins a la promulgació de laLlei Àuria (13 de maig de1888). El Brasil va ser l'últim país d'Amèrica que va prohibir oficialment l'esclavitud.[14]
Si bé en la fallidaConspiració dels tres Antonios es plantejava l'abolició de l'esclavitud el1780,[18] serà el primerCongrés Nacional convocat el1811, 8 mesos després de la creació de la Junta de Govern, qui va declarar entre altres iniciatives la Llibertat de ventres. Segons aquesta els fills d'esclaus que naixessin a terra xilè serien lliures.[19] El1818, i a conseqüència de la participació de batallons d'esclaus negres entre les forces patriotes pertanyents a l'Exèrcit Llibertador dels generalsJosé de San Martín iBernardo O'Higgins, se'ls promet a aquests la llibertat completa,[20] fet que és portat a la pràctica el1823,[19] sota la presidència interina deRamón Freire, fent deXile un dels primers països -no sols de l'Amèrica Llatina- en declarar la llibertat dels esclaus.[21]
LaSociety for Effecting the Abolition of Slavery (Societat per efectuar l'abolició de l'esclavitud) va ser fundada el1789 perThomas Clarkson.[22] En les seves presentacions va informar àmpliament la societat anglesa de les misèries del tràfic d'esclaus i les seves pràctiques a través d'una moderna campanya de difusió pública. L'estratègia política alParlament fou liderada pel cèlebre diputatWilliam Wilberforce, aconseguint progressivament diversos èxits que anaren limitant l'esclavisme.[23] Un primer pas es va assolir el1807 quan l'Acta del Comerç d'Esclaus va prohibir el tràfic als vaixells anglesos, en el marc de la guerra amb la França revolucionària.[24] El23 d'agost de1833 es va aprovar la (Llei d'abolició de l'esclavitud (Slavery Abolition Act) per la qual des de l'1 d'agost de 1834 quedaven lliures tots els esclaus de la majoria de les colònies britàniques. Durant un període de transició de quatre anys romandrien, a canvi d'un sou, lligats encara al seu amo. Els propietaris de plantacions del Carib van ser indemnitzats amb 20 milions de lliures esterlines.[25][26]
El1793 es va firmar a l'Alt Canadà la primera llei contra l'esclavitud, laSlave Act of 1793.[27]John Graves Simcoe, havia estat partidari de l'abolició abans d'arribar a l'Alt Canadà; com a membre del Parlament britànic, havia descrit l'esclavitud com una ofensa contra el cristianisme. Tot i que el nombre d'esclaus no era gran, en termes absoluts, s'havia incrementat significativament amb l'arribada de refugiats lleialistes del sud que portaven amb ells ma d'obra esclavitzada.[28][29]
El moviment abolicionista es va formar el1830 en els estats del nord dels Estats Units, en els quals se li va donar molta publicitat. El 1831,William Lloyd Garrison va fundar laNew-England Antislavery Society (Societat antiesclavista de Nova Anglaterra).[30] El moviment tenia les seves arrels el segle xviii, on havia nascut amb l'objectiu de prohibir el tràfic d'esclaus. La possessió d'esclaus es va permetre fins al final de laGuerra de Secessió, particularment en els estats del sud. La constitució tractava en certs punts l'esclavitud encara que en cap no s'usava aquesta paraula.[31]
Tots els estats al nord deMaryland van abolir l'esclavitud entre 1789 i 1830, gradualment i en diferents moments. Tanmateix, el seu estatus va romandre inalterat al sud i els costums i el pensament públic van evolucionar en defensa de l'esclavitud com a resposta al creixent enfortiment de l'actitud antiesclavitud del nord. El punt de vista contra l'esclavitud que mantenien molts homes del nord després de 1830 va anar portant lentament i imperceptiblement cap al moviment abolicionista. La majoria dels estats del nord no acceptaven les posicions extremes dels abolicionistes.Abraham Lincoln, malgrat ser contrari a l'esclavitud, tampoc no acceptava l'abolicionisme.[32]
Caricatura contemporània de l'abolicionisme
L'abolicionisme com a principi era alguna cosa més que un mer desig d'ampliar les restriccions a l'esclavitud. La majoria dels del nord acceptaven l'existència de l'esclavitud, no tenien per objectiu canviar això, sinó afavorir una política d'alliberament indemnitzada i gradual. Els abolicionistes en canvi volien acabar amb l'esclavitud d'una vegada per totes i per sempre i el moviment es va caracteritzar pel suport de l'aplicació de la violència per precipitar el final, com mostren les activitats deJohn Brown.[33] El moviment abolicionista es va difondre particularment gràcies a l'efectiva propaganda de William Lloyd Garrison.[31]
En laGuerra de Secessió dels Estats Units, l'abolicionisme va jugar cert paper. Encara que elsquàquers (Benjamin Lay,John Woolman) es van donar a conèixer parcialment per la seva participació en aquest moviment, aquest no estava en cap cas limitat als quàquers.[34] Aquest punt va ser un de molts que va portar a la fundació dels metodistes lliures, un grup que es va separar en la dècada de 1860 de l'Església Metodista.[35]
Molts abolicionistes americans van exercir un paper actiu en contra de l'esclavitud en l'"Underground Railroad", que, tractava d'ajudar els esclaus fugitius malgrat les grans penes que això podia portar segons la llei federal que va entrar en vigor el 1850.[36]
Mitjançant laProclamació d'Emancipació (promulgada pel presidentAbraham Lincoln,[37] en la que es va declarar la llibertat de tots els esclaus l'any 1863 i va entrar en efecte per primera vegada al final de laGuerra Civil 1865) els abolicionistes americans van obtenir l'alliberació dels esclaus en els estats en els quals hi continuava havent esclavitud i la millora de les condicions en la dels americans negres en general. El moviment abolicionista va adobar el camp per almoviment pels drets civils nord-americà.[38]
Encara que hi va haver precedents des de començaments del segle xix, cap d'ells no va ser transcendent.[39]Agustín Argüelles iJosé Miguel Guridi van presentar a lesCorts de Cadis una proposta abolicionista l'1 d'abril de1811, que no va prosperar.[40] El 13 d'agost de1813Isidoro de Antillóny Marzo fa una nova proposició, més extensa i que tampoc no prospera (és fins i tot objecte d'un atemptat que gairebé acaba amb la seva vida). Aquest diputat ja s'havia destacat el 2 d'abril de 1802 amb una conferència abolicionista davant de l'Acadèmia Matritense de Derecho Español i Públic (Dissertació de l'origen de l'esclavitud dels negres, motius que l'han perpetuat, avantatges que se li atribueixen i mitjans que podrien adoptar-se per fer prosperar sense ells les nostres colònies, publicada el 1811).[41] La Constitució de Cadis posa especial cura en distingir les condicions d'espanyol, home lliure, avecindado, llibert (article 5) ciutadà espanyol, ingenu (capítol IV), servent domèstic (article 25.3), establint requisits especials per a l'obtenció de la ciutadania als originaris d'Àfrica (article 22).[40]
Cuba iPuerto Rico eren les últimescolònies espanyoles a Amèrica, i on l'esclavitud tenia un pes econòmic decisiu. La posició internacional d'Anglaterra contra el tràfic d'esclaus impedia un fàcil abastament. El cas del vaixell Amistad els esclaus del qual es van rebel·lar, i que va ser conduït als Estats Units, va ocasionar un conflicte jurídic i diplomàtic (sobre l'assumpte s'ha fet una pel·lícula deSteven Spielberg, 1997).[45] Les successives sublevacions a Cuba de l'últim terç del segle xix, fins a laGuerra d'Independència cubana de 1895-1898, van tenir com una de les seves causes les polèmiques entre esclavitud i abolicionisme.[46][47]
La pressió internacional va promoure lleis contràries al comerç d'esclaus el1817 (a canvi d'un pagament per Anglaterra de 400.000 lliures com a compensació), 1835 i 1845. La reiteració de les lleis era prova de la seva ineficàcia. El1837 es va promulgar l'abolició de l'esclavitud al territori metropolità, però no així als territoris d'ultramar, que és on la presència d'esclaus era realment significativa, demogràficament i econòmicament.[48]
LaSocietat Abolicionista Espanyola es va fundar el 2 d'abril de1865 a iniciativa del porto-riquenyJulio Vizcarrondo, que també va fundar el diari El abolicionista español (15 de juliol de 1865). Les seves primeres activitats importants van ser el míting del 10 de juny de 1866 alTeatre de la Zarzuela deMadrid i un concurs literari que va guanyarConcepción Arenal (L'esclavitud dels negres).[49][50] La Societat Abolicionista va obrir seccions a Sevilla, Lleó, Barcelona i Saragossa. El 1866 diari i Societat van ser clausurats pel govern de Narváez, coincidint amb l'agudització de la repressió política contra els progressistes.[49][51]
Manifestació abolicionista. Madrid, febrer de 1873.
Després de laRevolució de 1868 l'activisme abolicionista va impulsar la llei Moret (4 de juliol de1870, anomenada així perSegismundo Moret, ministre d'Ultramar i posteriorment d'Hisenda; també va rebre el nom de llei de ventres lliures o de llibertat de ventres).[52] Amb ella es va concedir la llibertat a qualsevol nascut posteriorment al 17 de desembre de 1868, així com als esclaus grans de 60 anys o que haguessin ajudat la repressió de la sublevació independentista simultània a Cuba i Puerto Rico.[53]
Rafael María de Labra va obtenir un escó com a diputat per Infiesto (Astúries) el1871, i va impulsar els debats per l'abolició. L'oposició esclavista es va organitzar en una Lliga Nacional i Cercles Ultramarins, així com en diaris de gran tirada. Estava recolzada pels sectors més conservadors i part de l'exèrcit, alarmats pels desordres que van començar a les colònies.[54] Els retrets per aquest i altres assumptes, adreçats a la figura del nou rei, van acabar produint l'abdicació d'Amadeu de Savoia. Posteriorment, amb laPrimera República, l'Assemblea Nacional va proclamar l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico (22 de març de1873), encara que no a Cuba.[53] El nombre d'esclaus a Puerto Rico era significativament menor (trenta-un mil).José María Orense, president de l'Assemblea, era en aquell moment president honorari de la Societat Abolicionista, de la qual havia estat també president efectiu. Els presidents del Poder Executiu de la República,Estanislau Figueras,Francesc Pi i Margall,Nicolás Salmerón iEmilio Castelar també van ser destacats abolicionistes.[55]
LaRestauració (1875) va començar impedint el funcionament de la Societat Abolicionista, però des de1880 es va permetre la seva continuació, moment en què va començar un procés de supressió de l'esclavitud mitjançant un Patronat (13 de febrer de1880), que es va suprimir definitivament el 7 d'octubre de1886, moment a partir del qual l'esclavitud va desaparèixer legalment.[51][56] La Societat Abolicionista es va dissoldre el 1888.[44]
Altres moviments socials han utilitzat el termeabolicionisme en la seva definició més pura"d'acabar amb un sistema injust i immoral" i fent analogia d'altres formes que consideren de 'neoesclavisme'.
Al moviment feminista abolicionista, projecte proper al sectors delfeminisme radical, entès en el sentit etimològic més estricte, en un principi buscava l'acabament definitiu de la pràctica de laprostitució i lapornografia, donant suport a les dones a sortir de tal situació a més de combatre la causes que la provoquen, especialment la coacció i el xantatge, o determinades condicionssocioeconòmiques. Però dins del feminisme abolicionista s'han ampliat els horitzons, exigint l'abolició delsventres de lloguer, consideratsexplotació sexual i reproductiva de les dones i més darrerament cap a l'abolició del gènere, que per alguns sectors del feminisme suposa un intent d'esborrar el subjecte polític femení. Tots quatre projectes d'abolició comporten controvèrsia dins d'un moviment tan hegemònic com ho és elfeminisme.[57][58]
De la mateixa manera, es pot incloure la proposta econòmica i política d'abolir el treballassalariat com una forma d'abolicionisme, si es considera aquesta forma de treball com una forma de supervivència de l'esclavitud, fins i tot de manera majorment perfeccionada que l'esclavitud clàssica. Els qui adhereixen aquesta proposta anomenen al treball assalariat d'esclavitud del salari, ja que consideren que el sou no representa els beneficis que produeix el treballador i posen en dubte la legitimitat del capitalista de quedar-se laplusvàlua És una visió propera alsmoviments anticapitalistes.[59][60]
També exiteix un projecte d'abolició de lespresons, i més en concret del sistema penitenciari que és considerat una pota més d'un sistemaracista iclassita, pel biaix de classe i de raça generalitzat a les presons. Sobretot busquen abolir-lo, com a forma de càstig, per a tots els delictes sense víctimes i per a aquells que no siguin delictes contra les persones, junt amb els partidaris de l'anul·lació del sistema de càstigs carceraris que, en general, també són anomenats abolicionistes. Tot i que alguns moviments abolicionistes de presons van més enllà i assenyalen elsistema educatiu com a solució.[61][62][63]
En la mateixa línia, existeix un moviment que demana la supressió de lapolicia, considerant que es tracta d'un organisme que consolida un sistema podrit.[64] En països com els Estats Units, es té a la policia com un braç armat delsupremacisme blanc descendent del seu passat colonial.[65][66] El fenomen s'ha estes arran de lesprotestes als Estats Units de 2020 per lamort de George Floyd.[67]
Finalment, dins del moviment pel reconeixement dedrets dels animals, hi ha també el moviment denominatabolicionisme animalista que pretén que els animals que no pertanyen a la nostra espècie deixin de ser tractats com a propietats. Consideren el consum de productes animals una explotació innecessària i immoral i van encontra del denominant sistemaespecista, que els discrimina per pertànyer a una altra espècie animal. El moviment s'autoanomenaantiespecista, precisament en contraposició del sistema que consideren opressor.[68][69]
.jpg)
