(ar)الزيانيون  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | dinastia estat |
| Història | |
| Creació | 1236 |
| Fundador | Abu-Yahya I Yaghmuràssan ibn Zayyan |
| Data de dissolució o abolició | 1556 |
| Reemplaçat per | Emirat d'Alger |
Elsabdalwadites, també coneguts com aabdalwàdides oBanu Abd-al-Wad (àrab:بنو عبد الواد,Banū ʿAbd al-Wād) o, encara, a partir del seu epònim,zayyànides (àrab:الزيانيون,az-zayyāniyyūn),Banu Zayyan (àrab:بنو زيان,Banū Zayyān) ozayyanites, van ser una dinastiaamazigamusulmana amb capital aTremissèn (Tlemcen), aAlgèria, la qual va regnar des del1236, en dissoldre's el poderalmohade, fins al1550, en què fou enderrocada pelsturcsotomans.
L'origen de la dinastia észanata berber; els Banu Abd-al-Wad, igual que elsBanu Marín, elsBanu Tujín, elsBanu Raixid o elsBanu Mzab, formaven part del grup zanata delsBanu Wasin. Aquestos nòmades foren expulsats de la regió de l'Aures cap a l'oest per la invasióhilaliana deTunísia delsegle xi i es van establir a l'altiplà d'Orà. La tribu fou partidària delsalmohades, especialment en el període de lluita contra els mallorquinsBanu Ghaniya (1185-1203).
Els Banu Abd-al-Wad van defensar la ciutat deTlemcen. La ruïna de les ciutats de la rodalia va portar cap aquesta molts refugiats i emigrants. El1235, el xeic de la tribu,Yaghmuràssan ibn Zayyan, va heretar de son germà el comandament de totes les branques de la família; l'elecció, aprovada per les tribus, fou sancionada per un decret del califa almohade (1236). La caiguda dels almohades, el1248, als quals va sostenir fins al final, el va enfrontar alsmarínides. El primer gran enfrontament fou el setge de Tlemcen pels marínides, que va durar del1298 al1306. Mansura ('Victòria'), el campament dels assetjants, va sorgir llavors.Abu-Zayyan I va aconseguirl'aixecament del setge el1306.[1]
La primera ocupació marínida es va fer el1337 i va durar uns deu anys. Altra vegada fou conquerida el1352 fins que, el1359,Abu-Hammú II, amb suporthàfsida, els va expulsar, però el seu fillAbu-Taixufín II va ocupar el poder amb ajut marínida i s'hi va mantenir poc més que com a vassall, per després donar suport a altres emirs que van arribar al poder no sempre legítimament.
En la segona meitat delsegle xiv, el regne dels abdalwadites establert aTlemcen es va debilitant a causa de les disputes familiars i es fragmenta: els emirs instal·lats a Orà i elshàfsides lluiten contra els sobirans de Tlemcen. A l'est,Bugia iConstantina es van independitzar del poder central de Tunis, els ports van formar petites repúbliques: Alger, Bône, Jijel, Dellys, etc. A les Terres Altes i al Sud, les confederacions tribals són independents de qualsevol poder central i es formen principats independents a la Cabília. Socioeconòmicament, el comerç s'ha aturat, la vida urbana ha disminuït i l'agricultura ha estat en decadència.[2] Alsegle xv, el perill va venir del costat delshàfsides, que el1424 i1468 van imposar sobirans vassalls en dues expedicions victorioses.
Aprofitant la lluita dinàstica a la mort d'Abu-Abd-Al·lah IV entreAbu-Abd-Al·lah, fill del monarca mort, i el seu oncleAbu-Hammú, que havia pres el poder i empresonat al primer,[3] el1509,Ferran el Catòlic va sortir victoriós de laJornada de Mers el-Kebir, iva conquerir Bugia iTrípoli, i el1517 l'Imperi Otomà va establir el seu protectorat, tot i que, entre1543 i1545, es van succeir diversos governants fins a imposar-se altre cop el retorn del partit dels otomans, que van eliminar la dinastia el1555.[4]
Emirs abdalwadites de Tremissen
