El 1949 hom en començà la producció en sèrie i es va convertir, per la seva facilitat d'ús i el seu cost relativament baix, en l’arma lleugera de més difusió arreu del món.[2] Fou escollit per bona part dels estats de l'òrbita soviètica com a arma reglamentària per als seus exèrcits.[2] Fins a l'any 2014 s'estimava que s'havien produït uns 100 milions d’unitats.[2]
Mikhaïl Kalàixnikov (1919-2013) va ser un militarsoviètic que va combatre en la Segona Guerra Mundial contra l'Alemanya nazi en la qual va ser ferit per un tret en la batalla de Bryansk. Durant la seva estada a l'hospital es va inspirar per crear una nova arma, ja que les antiquades carabines soviètiques eren de difícil ús i presentaven diferents complicacions per als soldats de l'Exèrcit Roig. En sortir de l'hospital, en 1942, Kalàixnikov va ser al taller, on va començar a fabricar els seus dissenys. Aquest nou projecte va cridar l'atenció dels seus superiors i el van traslladar a l'Institut d'Aviació de Moscou per treballar amb més recursos.
En 1943, Kalàixnikov va crear un fusell que emprava el cartutx 7,62x39mm, però el seu prototip no va ser triat per servir a l'exèrcit rus; es diu que va haver de redissenyar-lo adquirint coneixements de l'estudi del fusell alemanySturmgewehr 44 (Stg.44), encara que els seus mecanismes són molt diferents. Per aquest motiu, alguns autors opinen que moltes armes modernes, com elfusell M16 i el propi AK-47 han recollit del Sturmgewehr 44 moltes solucions tècniques, i deuen a aquest model la seva existència. Aquest fet està discutit, doncs tots els sistemes emprats en el Sturmgewehr 44 (carregadors corbs, fabricació en xapa estampada, sistema d'envermelliment per corrons semirígids, culata plegable, etc.), ja existien en diverses armes anteriors. Altres característiques van ser recollides delSturmgewehr 45 (Stg.45), que els alemanys van desenvolupar en l'últim any de la guerra (1945), per disminuir el preu de cost del model 44 de l'any anterior i augmentar el ritme de producció.[3]
Malgrat la recent adopció de laCarabina SKS, diversos dissenyadors van continuar els seus treballs en recerca d'un arma que emulés les prestacions del fusellSturmgewehr 44, que utilitzava el cartutx intermedi (7,92x33mm). En 1946 Kalàixnikov ja tenia finalitzat un fusell d'assalt de foc ràpid, però va continuar perfeccionant el disseny mentre l'exèrcit ja ho provava. A aquest fusell l'hi va denominarAK-46 i a la versió final,AK-47.[4]
El 1951 l'Exèrcit Roig el va adoptar com a arma principal de lainfanteria, substituint elsubfusellPPSh-41, tot i que que no va ser fins al 1954 que va entrar en servei a gran escala. Posteriorment, va ser l'arma triada pels països delbloc oriental en elPacte de Varsòvia com a reglamentària per als seus exèrcits durant laGuerra Freda. A causa del seu excel·lent acompliment, l'AK-47 es va convertir en l'espina dorsal de l'Exèrcit Roig.
El fusell va ser successivament millorat en diverses versions, com ara l'AKM,PA M1986,RPK,Tipus 56,Tipus 58. La seva popularitat va fer que diversos fabricants d'armes s'inspiréssin en el seu disseny i el van modificar o van prendre part dels seus mecanismes i van crear nous fusells amb base en aquest com elRk-62,AK-74,RPK-74,AK-103,IMI Galil, elINSAS, entre d'altres.
Al poc temps de la seva creació, l'AK-47 es va convertir en l'arma més popular entre els militantsguerrillers d'ideologiamarxista, i en l'arma principal dels exèrcits dels països signataris del Pacte de Varsòvia. Gràcies a que els materials i la construcció de l'AK-47 són de baix cost, s'ha convertit en l'arma més estesa del planeta. Es calcula que existeixen entre 35 i 50 milions de fusells d'aquest tipus, sense comptar els que es fabriquen il·legalment cada any. És produïda per 18 països, principalment a l'òrbita de Rússia:Albània,Xina,Bulgària, l'extintaAlemanya Oriental,Hongria,Egipte,Índia, l'Iraq,Iran, elMarroc,Finlàndia,Corea del Nord,Vietnam,Iugoslàvia (actualmentSèrbia),Pakistan,Polònia iRomania, i de manera privada per a ús esportiu i de col·lecció, per empreses alsEstats Units.[5]
AK-47 Model II. L'AK-47 o Kalàixnikov és considerat per molts com unfusell derevolucionaris.
El que fa peculiar aquest fusell d'assalt és el seu enginyós sistema de recàrrega decartutxos, que utilitza la força dels gasos d'expulsió produïts pel tret per a facilitar la col·locació d'un nou cartutx a la recambra i expulsar el casquet ja utilitzat. En aquest sistema, el subministrament de força per al funcionament de l'arma es realitza mitjançant la presa d'una petita quantitat dels gasos impulsors del tret, una vegada que la bala ha passat fins a la boca. Aquest gas es dirigeix fins a una presa, a través de la qual entra al tub de gas de l'arma; allí empeny un pistó, que està connectat al forrellat i al seu dispositiu de tancament. Primer obre el forrellat i l'empeny enrere; després, una molla recuperadora exerceix aquesta acció endavant per a repetir el cicle. Això fa que l'arma tingui un retrocés menor i, conseqüentment, que la fiabilitat del tret sigui major. El seucarregador corbat, que li confereix una major capacitat en un espai menor, és també signe distintiu d'aquest fusell d'assalt. Es tracta d'un dels primers fusells amb peces de plàstic (per exemple, l'empunyadura de baquelita), la qual cosa fa que sigui fàcilment reparable.
L'AK-47 és famós per la seva gran fiabilitat; suporta condicions atmosfèriques molt desfavorables sense cap incident; s'ha demostrat que l'arma continua disparant tot i ser llançada al fang, submergida en aigua, oxidada ,en flames i atropellada per una camioneta. Algunes unitats amb desenes d'anys de servei actiu no presenten cap problema. L'arma és molt segura i permet a un tirador mitjà arribar a un blanc humà a quatre-cents metres de distància.
Posteriorment van sorgir nous models, fins i tot una versió curta coneguda com a AKM, dissenyada per a les unitats de paracaigudistes i les tripulacions de vehicles blindats, dotada de culata plegable. Un dels canvis més notables tingué lloc a la dècada dels setanta, amb un recalibratge a un cartutx nou, que passà així del 7,62x39 al 5,45x39, l'equivalent al 5,56x45 OTAN (també anomenat .223 Remington, i utilitzat per molts altres fusells moderns, com elsAR-15/M-16 nord-americans o elsCETME L espanyols). Els models d'aquest calibre van passar a anomenar-se AK-74 (també en referència a l'any d'adopció, el1974).
Actualment la fàbrica d'armes russa Ijmaix encara fabrica versions d'aquesta arma, tals com els AK-101, AK-102, AK-103, AK-74M, AKM... tant en calibre 5,56 mm com en 7,62 mm.
L'han fabricat molts estats, entre els quals laXina,Corea, antics membres delPacte de Varsòvia i fins i tot s'han trobat models fabricats per tribus delPakistan. Tot i que segons la procedència de fabricació s'han incorporat certes variacions. Per exemple, la versió coreana és més llarga, la txecoslovaca més lleugera, la romanesa consta d'un canò més llarg i pesant, etc. Tot plegat ha convertit l'AK-47 és una de les armes més sol·licitades per al combat irregular, grups paramilitars, organitzacions terroristes, milicies, narcotraficants..., sent laGuerra del Vietnam un dels moments àlgids de l'arma.
En 1999, la fàbrica d'armamentIzhmash (ara anomenadaCorporació Kalàixnikov, producte de la seva fusió amb Izhevsk Mechanical Plant el 2013) va adquirir lapatent del sistema Kalàixnikov, per la qual cosa és il·legal fabricar qualsevol variació de l'AK sense el consentiment d'Izhevsk Corp. No obstant això, aquesta arma es fabrica en almenys 14 països. Es calcula que es fabrica un milió d'AK-47 i les seves variants a l'any il·legalment arreu del món,[6] i s'estima que existeixen entre 70 i 100 milions d'unitats en circulació.[7][8]
L'AK-47 i les seves variants són les armes més venudes il·legalment a tot el món: són adquirides tant per governs legítims com per rebels, grups criminals, terroristes i civils. En alguns països els AK són tan barats que el seu preu oscil·la entre els 30 i 125 dòlars per arma.[7]
Aquesta arma barata i eficaç es va convertir en símbol de llibertat i d'esperança per als pàries de la terra; per els qui creien que solament hi ha una forma de canviar el món: pegant-li foc de punta a punta. En aquell temps, quan estava clar contra qui calia disparar-ho, aixecar en alt un AK-47 era alçar un desafiament i una bandera. (...) El Kalàixnikov, arma dels pobres i els oprimits, va quedar com a símbol del món que va poder ser i no va ser.Arturo Pérez-Reverte[9]
»
En el context de laguerra freda, laUnió Soviètica proporcionava als seus aliats fusells Kalàixnikov de forma massiva, a causa del seu baix cost i la seva gran efectivitat. És per això que era freqüentment emprat pelssandinistes aNicaragua, elViet Cong alVietnam, així com nombroses guerrilles revolucionàries a l'Orient Mitjà,Àsia iÀfrica.
Actualment, aMèxic el fusell d'assalt AK-47 és sobrenomenat com a "banya desegall" (“cuerno de chivo”) a causa de la forma corba dels carregadors, similar a les banyes d'unsegall o cabra mascle. Els kalàixnikov són una de les armes predilectes dels càrtels que es dediquen al tràfic de drogues i altre comerç il·lícit. El govern mexicà ha decomissat una gran quantitat d'aquest tipus d'armes als càrtels de la droga. Aquesta mena de fusell apareix freqüentment esmentat en cançons denarcocorrido i hip-hop (principalment en elgangsta rap). També és àmpliament referenciat en pel·lícules sobre el narcotràfic.
Al setembre de 2017 a la ciutat deMoscou va ser inaugurada una estàtua dedicada a l'inventor d'aquesta arma, Mikhaïl Kalàixnikov.[16]
↑Crescentini, José María S. «AK-47: el arma de fuego de mayor producción de la historia». Egida. Editorial Policial [Buenos Aires, Argentina], 1, 3, diciembre de 2007, pàg. 33-38.ISSN:1852-3870 [Consulta: 14 octubre 2013].
