La història d'Évora remunta a més de cinc mil·lennis. Elscèltics, confederació de tribus al sud delslusitans, l'anomenarenEbora i en feren la seva capital.
L'origen etimològic d'aquest nom és l'antic motcèlticebora/ebura, plural genitiu del moteburos (teix), nom d'una espècie d'arbres; per tant, el seu nom vol dir "dels teixos". La ciutat deYork, al nord d'Anglaterra, a l'època de l'Imperi Romà es deiaEboracum/Eburacum, a partir de l'antic nom celta *Eborakon (Lloc de Teixos, Teixeda), cosa que lliga l'origen etimològic de York amb el d'Évora.[1] Malgrat algunes hipòtesis alternatives que fan derivar el nom d'oro,aurum (or)[2] perquè que els romans tenien mines d'aquest mineral a Portugal, o bé dels artesans de l'ivori, la més acceptada és la dels teixos pel fet que el nom Évora no té relació amb l'or ni l'ivori en les antigues llengües celta, llatina, portuguesa ni cap altra.
Fou la romanaLiberalitas Julia, que els visigots van anomenarElbora oErbora, nom que fou adoptat pels àrabs quan la van conquerir al segle VIII sota la formaYabura. La ciutat va pertànyer al districte deBeja i, segonsIbn al-Faradí, era seu d'un cadi. El segle X era força important i diversos cantons en depenien, segonsÀhmad ar-Razí, peròIbn Hàwqal ni l'esmenta.
Ibn Hayyan, recollit per laCronica leonea i najerense, diu que fou atacada pel rei lleonèsOrdoni II el 913; en aquest temps hauria tingut uns 5.000 habitants; la resta del segle va patir les lluites entre els diversos senyors locals i es va despoblar de cristians; se'n va apoderar el senyor de Badajoz, Abd AllahAbd-ar-Rahman ibn Marwan al-Jil·liqí, de la dinastia marwànida, amb l'ajut delmawla Massud as-Surunbakí; fou repoblada per evitar la penetració dels amazics. Retornada al control dels omeies a la segona meitat del segle x, al segle xi fou la segona ciutat de la taifa de Badajoz de la dinastiaaftàsida; el seu governador era el segon personatge més important de l'emirat i, entre ells, destaca Ubayd Allah al-Djarraz, cosí de l'emirAbu-Bakr Muhàmmad al-Mudhàffar, que va morir en la guerra contra elsabbadites deSevilla (1051).
El darrer emir,Úmar ibn Muhàmmad al-Mutawàkkil, en fou governador abans de pujar al tron, quan a Badajoz governava el seu germàYahya ibn Muhàmmad al-Mansur. El seu port principal era Kasr Abi Danis (Alcácer do Sal). Va prosperar contínuament i, el 1141, va adquirir autonomia en les segones taifes sota els Banu Wazir. Sidray ibn Wazir va restaurar la muralla entre 1147 i 1151; Sidray va emetre moneda a la ciutat el 1146. Va caure en poder dels cristians per la conquesta que va fer el senyor portuguès Giraido Sempavor (1161), que va conquerir també altres ciutats de l'Alentejo.[3]
.png)
