Étienne Henri Gilson (fr ; 13 de juny de 1884 - 19 de setembre de 1978) va ser unfilòsof ihistoriador de la filosofia francès. Estudiós de lafilosofia medieval, es va especialitzar originàriament en el pensament deDescartes; també va filosofar en la tradició deTomàs d'Aquino, encara que no se'l considera un filòsofneo-tomista. El 1946 va aconseguir la distinció de ser elegit "Immortal" (membre) de l'Acadèmia francesa. Va ser nominat alPremi Nobel de Literatura.[1]
El 2009, es va crear la International Étienne Gilson Society "per promoure el pensament d'Étienne Gilson i la filosofia clàssica a l'acadèmia i la cultura". Aquesta entitat publica una revista,Studia Gilsoniana.[2]
Nascut aParís en una famíliacatòlica originària deBorgonya, Gilson va assistir al seminari menor de Notre-Dame-des-Champs, i després va acabar els seus estudis secundaris alLycée Henri IV. En acabar el servei militar, durant el qual va començar a llegirRené Descartes, va estudiar lallicenciatura (grau), centrant-se en la influència de l'escolàstica en el pensament cartesià. Després d'estudiar a laSorbona amb Victor Delbos (1862-1916) iLucien Lévy-Bruhl i alCollège de France ambHenri Bergson, va acabar la seva llicenciatura en filosofia el 1906.
El 1908, es va casar amb Thérèse Ravisé de Melun, i va ensenyar als instituts deBourg-en-Bresse,Rochefort,Tours,Saint-Quentin iAngers. El 1913, mentre treballava a la Universitat de Lille, va defensar la seva tesi doctoral a laUniversitat de París sobre "La llibertat en Descartes i la teologia" ("La Liberté chez Descartes et la Théologie").
La seva carrera va ser interrompuda per l'esclat de laPrimera Guerra Mundial, ja que va ser reclutat a l'exèrcit francès com a sergent. Va servir al front i va participar en labatalla de Verdun com a tinent segon. Va ser capturat el febrer de 1916 i va passar dos anys en captivitat. Durant aquest temps es va dedicar a noves àrees d'estudi, entre elles lallengua russa iSant Bonaventura. Més tard va rebre laCreu de Guerra per la seva valentia en acció.
El 1919, va esdevenir professor d'història de la filosofia a laUniversitat d'Estrasburg. De 1921 a 1932, va ensenyar la història de lafilosofia medieval a laUniversitat de París. Per invitació de la Congregació de Sant Basili, el 1929, va establir el Pontifici Institut d'Estudis Medievals aToronto juntament amb el St. Michael's College de laUniversitat de Toronto, que a principis de la dècada del 2020 acull una conferència anual d'Étienne Gilson. Va ser elegit membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències el 1929.[3] Com a pensador de renom internacional, Gilson va ser el primer, juntament ambJacques Maritain, a rebre undoctorat honoris causa en filosofia per laUniversitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino (Angelicum) el 1930.[4][5]
Va ensenyar com a professor visitant de filosofia a la Universitat d'Indiana els anys 1939 i 1940. També va ensenyar durant tres anys aHarvard. Va ser elegit membre de l'Acadèmia francesa el 1946. El 1948, va ser elegit membre internacional de laAmerican Philosophical Society.[6]
Amb la mort de la seva dona, Thérèse Ravisé, el 12 de novembre de 1949, Gilson va patir un xoc emocional considerable.[7]
El 1951, va cedir la seva càtedra a Martial Gueroult alCollège de France per dedicar-se completament al Pontifici Institut d'Estudis Medievals fins al 1968. Va conèixer el teòlegjesuïta i cardenalHenri de Lubac. La seva correspondència ha estat publicada. Tot i que Gilson va ser principalment un historiador de la filosofia, també va estar al capdavant del renaixement deltomisme al segle xx, juntament ambJacques Maritain. El seu treball ha rebut elogis de la crítica per part de Richard McKeon.
Gilson va emprendre una anàlisi en profunditat deltomisme des d'una perspectiva històrica. Per a Gilson, el tomisme no és certament idèntic a l'escolàstica en el sentit pejoratiu, sinó més aviat una revolta contra ell.
