L'Imperi Austrohongarès o simplementÀustria-Hongria (enalemany:Österreich-Ungarn, enhongarès:Osztrák-Magyar Monarchia) fou un estat dual existent aEuropa entre els anys1867 i1918, fruit de la unió delRegne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria amb l'Ausgleich[1] oCompromís austrohongarès. Segons aquest acord, els dos estats passaven a formar una monarquia dual sota el domini de ladinastia dels Habsburg, que passaven a ser emperadors d'Àustria i reis d'Hongria.[2] No existia una ciutadania única comuna a tot l'Imperi sinó que era en funció del Regne o Imperi al qual pertanyien. L'únic que compartien eren les finances, l'exèrcit i la política exterior. Per la resta, els dos estats actuaven formalment com a estats independents amb seu governamental a cadascuna de les seves respectives capitals,Viena iBudapest. Aquesta monarquia s'anomenava oficialment: Regnes i Territoris representats al Consell Imperial i els Territoris de la Corona de Sant Esteve. També era coneguda com la Monarquia Dual o Monarquia Imperial i Reial (enalemany: "Die im Reichsrat vertretenen Königreiche und Länder und die Länder der Heiligen Ungarischen Stephanskrone";enhongarès:"''A Birodalmi Tanácsban képviselt királyságok és országok és a Magyar Szent Korona országai").
El 1914 tenia una extensió de 675.936 km² essent el segon estat més extens d'Europa després de l'Imperi Rus. La població total el1910 era lleugeramnet superior als 52.000.000 d'habitants i era el tercer estat més poblat del continent després de l'Imperi Rus i del II Reich alemany. La capital,Viena, va passar de 440.000 habitants l'any1840 a 2.200.000 poc abans de l'esclat de laGran Guerra, i fou la quarta ciutat més gran d'Europa.
Àustria-Hongria va crear-se el1867 arran d'un compromís entre la noblesa d'Hongria i l'emperadorFrancesc Josep I d'Àustria per tal de mantenir l'anticImperi d'Àustria, establert el1806, després de l'abolició delSacre Imperi Romanogermànic per part deNapoleó. Durant els seus cinquanta anys d'existència, l'imperi va viure una època de ràpid creixement econòmic i de modernització, i també de reformes polítiques liberals. El principal problema foren les reivindicacions nacionals dels pobles que el formaven.[3]
Mapa dels comtats de les Terres de la Corona de Sant Esteve (Hongria pròpiament dita i Croàcia-Eslavònia)
Les terres de la Corona de Sant Esteve estaven formades pels territoris del Regne d'Hongria (16) i del Regne de Croàcia-Eslavònia (17).
Molts textos designen la part austríaca de l'imperi amb el nom deCisleithània per situar-se a l'oest del riuLeitha, segons la perspectiva austríaca.[4]Galítzia era al nord-est, però també es considerava austríaca. Abastava molt més que l'Àustria estricta i no va tenir cap nom oficial abans del1915, per això se'ls anomenavaEls Regnes i Territoris representats al Consell Imperial. El Consell Imperial funcionava com a parlament de Cisleithània.
De la mateixa manera, la part hongaresa, ditaTransleithània,[5] era molt més àmplia queHongria i duia el nom d'Els Territoris de la Sagrada Corona Hongaresa de Sant Esteve. Sant Esteve es referia al reiEsteve I d'Hongria, venerat com a sant per l'Església catòlica.
Amb la signatura en1866 de laPau de Praga per part deNapoleó III de França,[6] el principal resultat de laGuerra Austroprussiana va ser un canvi en el poder entre els estats alemanys tret d'Àustria i l'hegemonia delRegne de Prússia, i l'impuls cap a la unificació de tots els estats del nord d'Alemanya en una Alemanya Petita (Kleindeutschland) que excloïa Àustria. El1867 es va crear laConfederació d'Alemanya del Nord,[7] sotaGuillem I de Prússia, integrada per 21 estats del Nord amb un govern federal amb Àustria exclosa. La pau definitiva entre Itàlia i Àustria es va signar el 3 d'octubre pelTractat de Viena, amb la mediació de Napoleó III. L'Imperi Austríac va reconèixer formalment elRegne d'Itàlia i va cedir Venècia (que comprenia Màntua, la vall del Vèneto i el Friül occidental) a l'Imperi Francès, que al seu torn la va cedir a Itàlia. Això va representar la dissolució definitiva delRegne Llombardovènet, ja que laLlombardia continental havia estat cedida alRegne de Sardenya-Piemont pelTractat de Zuric el 1859.[8]
ElCompromís Austrohongarès (Ausgleich enalemany;kieggyezés enhongarès) de febrer del1867 va establir la monarquia dual en substitució de l'antic imperi unitari d'Àustria, existent des del1806.[9] Va ser la conseqüència tant del moment de feblesa que vivia Àustria respecte a Europa arran de les derrotes en les guerres contra elRegne de Sardenya (1859) i contraPrússia (1866), com del descontentament de la noblesa d'Hongria amb el govern central de Viena, així com del creixement de la consciència nacional dels altres pobles de l'imperi. Tot això accentuat per la repressió per part d'Àustria de laRevolució Hongaresa de 1848-1849, amb l'ajuda deRússia.[10]
En un esforç per ampliar el suport a la monarquia, l'emperador Francesc Josep va obrir negociacions per a un compromís amb la noblesa magiar. Alguns membres del govern, com ara el primer ministre austríac, el comteRichard von Belcredi, va aconsellar a l'emperador d'arribar a aquest tipus d'acords amb totes les nacionalitats de l'imperi per arribar a una estructura federal. Tanmateix, Francesc Josep no ignorava el poder de la noblesa magiar que no estava disposada a acceptar res que no fos una relació bilateral amb les elits austríaques.
Especialment, els dirigents hongaresos demanaven -i els fou concedit- que Francesc Josep es fes coronar rei d'Hongria, per així reafirmar els privilegis històrics hongaresos, l'establiment d'un parlament propi aBudapest amb poder legislatiu sobre tots els territoris històrics de la corona hongaresa del rei Esteve I. Així, aconseguien el predomini de les elits magiars sobre les minories romaneses i eslaves.
Mapa ètnic de l'Imperi austrohongarès segons el cens del 1910
Hongria i Àustria van mantenir dos parlaments separats, cadascun amb el seu propi primer ministre.[11] De la coordinació entre aquests dos governs, se n'encarregava el govern de l'emperador, dotat en teoria d'un poder absolut, però limitat en la pràctica. Tant dins de Cisleithània com d'Hongria, certes regions com araGalítsia (Àustria) iCroàcia (Hongria) gaudien d'un règim autònom d'autogovern.
Hi havia un Consell de Ministres Comú format pels dos primers ministres, alguns arxiducs i l'emperador, que s'encarregava del govern de les responsabilitats comunes (finances, defensa i política exterior). A la vegada, dues delegacions representants de cadascun dels dos parlaments es reunien per separat i votaven les propostes del Consell de Ministres Comú. Tanmateix, l'emperador tenia la decisió final en defensa i relacions exteriors.[11]
La invasió de competències entre els ministeris conjunts i els governs de cadascun dels dos estats causà friccions i desgovern, especialment en les forces armades. Malgrat que el Consell de Ministres Comú s'encarregava de tota la qüestió militar, el govern austríac i l'hongarès quedaren encarregats dels temes de reclutament, legislació del servei militar, transport de tropes i de la regulació de les qüestions civils dels militars. Per tant, cada un dels governs tenia molta influència en qüestions militars i cadascú podia desbaratar operacions militars si ho jutjava convenient als seus interessos.
Es donaren sovint conflictes sobre aranzels exteriors i sobre la contribució de cadascun dels estats a la hisenda comuna. Segons els acords del compromís de 1867, cada deu anys s'havien de renegociar aquests temes, cada renovació portava nous problemes polítics. El1905, les relacions s'enverinaren amb la disputa de quina llengua s'havia d'usar en l'exèrcit hongarès i per l'arribada al poder aBudapest l'abril de1906 d'un govern de coalició nacionalista hongarès. Els acords, però, es renovaren l'octubre de1907 i el novembre de1917.
La població estava repartida de manera desigual arreu de l'Imperi, amb una densitat de població de 78 hab/km². El 1914, la part austríaca de l'Imperi (Cisleitània) tenia 97 hab/km² y elRegne d'Hongria (Transleitània) 66 hab/km². El contrast era més gran entre les regions industrialitzades (Baixa Àustria, Bohèmia, Moràvia i la part austríaca de Silèsia), que superaven els 120 hab/km², i les zones muntanyenques delsAlps (Salzburg, Tirol i Vorarlberg) i elsBalcans (Bòsnia-Hercegovina i Dalmàcia), que no arribaven als 60 hab/km². Les regions centrals, dedicades sobretot a l'agricultura (Carniola,Croàcia,Estíria iHongria), tenien densitats entre els 50 hab/km² i els 70 hab/km². En canvi, la costa adriàtica estava més poblada amb més de 100 hab/km², i les altres regions d'economia mixta (Alta Àustria,Bucovina) estaven entre els 70 i els 80 hab/km². La gran província deGalítsia iLodomèria, era la més deCisleitània, estava a l'entorn dels 100 hab/km².
Per altra banda, el domini magiar fou protestat per les minories romaneses de Transsilvània i delBanat oriental, pels eslovacs de l'actualEslovàquia, i pels croats i serbis dels territoris deCroàcia iDalmàcia (avui dia pertanyents aCroàcia), perBòsnia i Hercegovina i per les províncies de laVojvodina (avui dia incloses aSèrbia).
Malgrat que els dirigents hongaresos van mostrar menys voluntat que els seus homòlegs austríacs a compartir el poder amb les seves minories, van concedir una àmplia autonomia al Regne de Croàcia el1868.[13]
La llengua era una de les qüestions candents en la política austrohongaresa. Tots els governs van trobar-se amb problemes a l'hora de definir quina havia de ser la llengua de l'administració i de l'ensenyament. Les minories volien assegurar-se unes àmplies possibilitats per a l'ensenyament en el seu idioma com també en les llengües dominants: l'alemany i l'hongarès. Així, segons l'ordenança del5 d'abril de1897, el primer ministre austríacKasimir Felix Graf Badeni va concedir al txec la plena igualtat amb l'alemany en el govern deBohèmia, la qual cosa, però, va provocar una crisi motivada per l'agitació nacionalista alemanya que s'estengué a tot Àustria. Al final, Badeni va acabar sent destituït. Els txecs van perdre el privilegi de poder usar la seva llengua en la seva vida quotidiana, incloent-hi els diaris i els llocs de treball, on havien de parlar en alemany. Els resultat fou un caos general.
A partir del gener de1907, totes les escoles d'Eslovàquia foren obligades a ensenyar només en hongarès, i s'arribà a cremar llibres i diaris escrits eneslovac. Aquesta mesura va motivar fortes crítiques, entre d'altres, les expressades perBjørnstjerne Bjørnson.
En les seves desavinences, cadascun dels dos estats (el Regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria) usava en profit propi els conflictes nacionals de l'altre. SegonsMisha Glenny (The Balkans, 1804-1999), els austríacs van respondre al suport hongarès als txecs estimulant el moviment nacional croata aZagreb.
Arran de la instauració delsufragi universal masculí el1907, els eslaus van aconseguir majoria en el parlament de Cisleithania. Com que el parlament estava massa dividit com per presentar una política de govern, a partir del1909 el país passà a ser governat per decrets imperials.
L'economia austrohongaresa va canviar profundament durant l'època de la monarquia dual. El procés tecnològic accelerà laindustrialització i el creixement de les ciutats. Davant del desenvolupament del capitalisme, les antigues institucions feudals començaren a desaparèixer. El creixement econòmic va centrar-se en un principi a la rodalia deViena (l'actualÀustria) i a les regionsalpines iBohèmia. Durant els darrers anys del segle xix, el creixement econòmic va estendre's també cap a les planes d'Hongria i les regions delsCarpats. Dins de la monarquia, les regions occidentals acostumaven a estar molt més desenvolupades que les orientals. Com a mostra del ràpid creixement econòmic, el PNBper capita va incrementar-se un 1,45% cada any entre1870 i1913. Un nivell de creixement comparable al d'altres països com araGran Bretanya (1,00%),França (1,06%) iAlemanya (1,51%).[14] Tanmateix, l'economia de la monarquia en el seu conjunt encara es trobava per darrere de les economies d'altres potències, ja que havia començat més tard la seva modernització. Així, Gran Bretanya tenia un PNB tres vegades superior a l'austrohongarès i Alemanya, el doble. Per altra banda, hi havia importants diferències de nivell econòmic entre les diferents regions.
Elferrocarril va estendre's ràpidament a l'Imperi austrohongarès. Anteriorment, el1841, l'Imperi austríac havia desenvolupat una xarxa de ferrocarrils a l'oest, amb origen aViena.[15] Poc després, en adonar-se'n dels seus profits militars, el govern va invertir fortament en ferrocarrils construint línies de tren cap aBratislava,Budapest,Praga,Cracòvia,Graz,Ljubljana iVenècia. Vers el1854, l'imperi disposava de 2.000 km de vies fèrries, de les quals prop d'un 70% eren propietat de l'estat. Aleshores, el govern va començar a vendre grans parts de la línia a la iniciativa privada per recuperar les seves inversions i poder pagar els costos de laRevolució del 1848 i de laGuerra de Crimea.
Des del1854 fins al1879, la iniciativa privada va ocupar-se de la construcció de noves vies. Cisleithània, amb 7.952 nous km de línia, i Hongria, amb 5.839 km, van aconseguir d'aquesta manera cohesionar l'economia austrohongaresa, almenys pel que fa al transport.
Després de1879, el govern austrohongarès va començar a renacionalitzar la xarxa ferroviària, principalment a causa de l'aturada del creixement econòmic durant la depressió mundial dels anys1870. Entre1879 i1900, es van construir més de 25.000 nous km a tot l'imperi, fent arribar el tren a les regions més orientals.[16]
La xarxa ferroviària va reduir els costos de transport i va obrir nous mercats per a productes d'altres regions de la monarquia dual.
Mapa de les religions de l'Imperi austrohongarès del 1881, edició d'Andrees Allgemeiner Handatlas
Després de les derrotes aItàlia iPrússia en laGuerra Austroprussiana, el tractat de Berlín marca l'inici dels esforços expansionistes alsBalcans. Aleshores, s'inicià també la subordinació de la política austrohongaresa aAlemanya, per evitar la penetració de Rússia als Balcans. La política balcànica va enfrontar Àustria-Hongria ambSèrbia, capdavantera d'un sentiment que aspirava a apoderar-se de Bòsnia-Hercegovina, ambRússia, on eltsar es proclama defensor delseslausortodoxos dels Balcans, i amb Itàlia, que desaprova la política de Viena.[17] LaLliga dels Tres Emperadors va començar a deteriorar-se com a resultat de la insatisfacció deRússia amb els resultats delCongrés de Berlín de1878, que establia les bases de l'ordenament delsBalcans després de laguerra russoturca de 1877-1878 i atorgava a l'Imperi Austrohongarès un predomini polític sobre les restes del poderósImperi Otomà a la regió balcànica. El govern imperial (Àustria) i el reial (Hongria) tenien diferents punts de vista sobre la política exterior. A Budapest, els polítics temien les annexions de territoris que aportessin més població no hongaresa al regne. Tanmateix, laDoble Aliança de l'imperi amb l'Imperi Alemany[18] contraRússia de l'octubre de1879 va ser acceptada tant per hongaresos com per austríacs, ja que tots dos consideraven l'Imperi Rus com una amenaça.
En aplicació deltractat de Berlín (1878), les forces austrohongareses ocuparen el territori deBòsnia i Hercegovina, fins aleshores una província de l'Imperi Otomà i amb una gran part de població sèrbia.[19] A l'octubre de1908, fou annexionat definitivament a l'imperi com un condomini sota el Ministeri de Finances sense incorporant-lo a cap dels dos estats.[20][21] El 1882,Itàlia s'adherí al pacte, formant-se llavors l'anomenadaTriple Aliança per aconseguir la pau a Europa.[18]
Després delcongrés de Berlín, realitzat el1878, ladespesa militar austrohongaresa no havia arribat ni tan sols a duplicar-se, mentre que la d'Alemanya s'havia quintuplicat i la deGran Bretanya,Rússia iFrança s'havien triplicat. Anteriorment, l'Imperi austrohongarès havia hagut de cedir els seus territoris italians al Regne dePiemont en el transcurs del procés de la unificació d'Itàlia. D'altra banda, molts austrohongaresos consideraven imminent la cessió dels territoris eslaus del sud a Sèrbia, que havia aconseguit unes importants conquestes territorials en laSegona Guerra balcànica de1913, fet que va causar gran preocupació entre els cercles governamentals de Viena i Budapest. Alguns membres destacats del govern, com araConrad von Hötzendorf, volien enfrontar-se a la creixent Sèrbia.[23] Comptant amb el suport d'Alemanya, el govern austrohongarès va decidir anar a la guerra contra Sèrbia abans que aquest país pogués incitar a una revolta els eslaus del sud. Així doncs, usant l'assassinat de Sarajevo com a pretext, van presentar a Sèrbia una llista de deu exigències que, òbviament, el govern serbi no podia acceptar. Quan Sèrbia va anunciar que de les deu exigències només n'acceptava nou, Àustria-Hongria li va declarar la guerra.
En un primer moment,Itàlia va mantenir-se neutral, malgrat tenir un tractat d'aliança amb Àustria-Hongria. El1915, però, es va passar al bàndol delspaïsos de l'Entesa, amb la idea de conquerir territoris a l'Imperi austrohongarès.[25]
Al principi, les tropes austrohongareses van esclafar Sèrbia, defensaren els camins cap a Hongria i evitaren l'avenç d'Itàlia aGorizia. Tot i patir moltes baixes, amb l'ajuda alemanya, aconseguí importants victòries aGalítzia (maig de1915) i a labatalla de Caporetto contra Itàlia (octubre de1917). Durant la guerra, la política militar austrohongaresa va quedar cada vegada més subordinada a Alemanya.
Al final, la manca de queviures, la baixa moral i l'elevat nombre de baixes va minar la capacitat d'acció de l'exèrcit.
Després del fracàs de l'ofensiva de Primavera, el curs de la guerra va decantar-se decididament contra elsimperis centrals. Malgrat que els dirigents de les minories nacionals s'havien mantingut lleials a l'imperi, l'agreujament de la situació els va dur a trencar amb els Habsburg. Segons va anar fent-se evident que la guerra la guanyarien els aliats, els dirigents de les minories nacionals van anar optant per la independència i la ruptura de l'imperi, que ja no podia oferir cap al·licient a les nacionalitats per mantenir-ne la unitat. A més, la guerra havia dut la misèria i els socialistes protestaven contra l'abandó de les polítiques que, abans de1914, havia seguit el govern deCisleithània. En aquestes circumstàncies, a partir de setembre de1918, les declaracions d'independència pels pobles de l'imperi van succeir-se en cadena, abans que s'arribés a l'armistici amb els aliats el3 de novembre de1918.
D'acord amb elscatorze punts enunciats pel president delsEstats UnitsWoodrow Wilson, els aliats van donar suport als processos independentistes que posaren fi a l'imperi, tot i que el desmembrament no havia estat pas un objectiu dels aliats durant la guerra.
Entre els tractats de pau que afectaren l'àrea de l'antic imperi, hi ha eltractat del Trianon de1920.
Tant a Àustria com a Hongria, s'hi van proclamar repúbliques, per la qual cosa els Habsburg hagueren de marxar cap a l'exili. A Hongria, després de l'intent de revolució comunista deBela Kun i de la intervenció romanesa de1919, es va restaurar la monarquia, però deixant el tron vacant. Després d'intentar recuperar la corona a Budapest el març i l'octubre de1921, Carles I fou deportat a l'illa deMadeira (Portugal), on va morir l'any següent. No havent-hi rei, a Hongria va establir-se la regència de l'almirallMiklós Horthy.
Aquests són els estats sorgits de la disgregació de l'Imperi austrohongarès:
El Principat deLiechtenstein, que anteriorment havia demanat protecció a Viena, va formar una unió duanera i defensiva ambSuïssa i va adoptar la moneda suïssa en comptes de l'austríaca. L'abril de1919,Vorarlberg, la província més occidental d'Àustria, va votar per majoria adherir-se a Suïssa; tanmateix, tant els suïssos com els aliats ignoraren aquesta votació.
Les visions històriques sobre l'Imperi austrohongarès han canviat durant el segle xx.
A principis de segle, els historiadors eren persones que encara podien tenir una implicació personal o emotiva amb la història de l'imperi. Els historiadors nacionalistes acostumaven a considerar despòtica i antiquada la política dels Habsburg. Per la seva banda, altres historiadors, vinculats a l'antic règim, esdevingueren apologistes de l'imperi i intentaren explicar-ne les polítiques.
Després de laSegona Guerra Mundial, el caràcter dictatorial de molts dels estats successors de l'imperi, d'entre els quals l'única democràcia fouTxecoslovàquia, l'ocupació alemanya i el domini comunista soviètic, imposat a tots els territoris de l'antic Imperi amb l'excepció de la República d'Àustria, van dur a una visió més positiva de l'imperi, defensada sobretot per centreeuropeus exiliats alsEstats Units. Tanmateix, els historiadors marxistes mantingueren el seu punt de vista negatiu sobre l'imperi.
Entre els historiadors, encara es manté la controvèrsia de si l'imperi estava abocat al col·lapse després de decennis de decadència, o si hauria pogut sobreviure de no haver-se produït laPrimera Guerra Mundial.
SegonsAlan Sked enThe Decline and Fall of the Habsburg Empire 1815–1918:
parlar de decadència i caiguda en el cas de l'Imperi austrohongarès és senzillament desorientador: l'imperi va caure perquè va perdre una gran guerra.
David F. Good comparteix el punt de vista de Sked, mentre que d'altres, com araSolomon Wank, s'hi mantenen escèptics.
.svg)
.svg%26amp%3blang%3dca)
