Deus, per far a vos honrament
de logica tractam breument,
lo qual es compendi novell,
en mon enteniment appell
que translat de lati en romanç
en rimes en mots qui son plans,
per tal que hom puscha mostrar
logica e philosoffar
a cels qui no saben lati
ni arabich: per que vos mi
endreçats, Senyer, en saber
en bona entencio haver.
Ech vos los .v. universals,
lurs noms sabiats que es aytals:
genus, sots si specia,
apres es diferencia;
proprietat e accident
son quart e cinquen exament.
Dos son los generals menors
qui termenen dintra·ls majors:
substancia es lo sobira,
animal mortal pus jussa,
e·l mig son cors e animal.
De les species, atretals,
les dues son estremitats,
si com cors e home nomnat;
les altres dues son al mig,
sensible e animal dit.
Endividu ’s atrobat
dues vets contrarietat:
de nombre e de specia,
qui ’n ells fan differencia.
De nombre: .j. .ij. e .iij.
que l’u nombre l’altre non es.
De specia: si com ferrer
qui non es lo seu oliver.
De differencia diray,
mas tot lauger me·n passaray.
Differencia es universal
qui l’especial mostra qual
es la sua diversitat,
axi com si es demanat:
datiler, e qual cosa es?
e la resposta fayta es
en lo genus, qui es arbre;
e aço matex de marbre:
son genus say que peyra es.
Differencia ve apres
can hom diu: e qual arbre es?
ni marbre, e qual peyra es?
e hom respon: arbre fasen
datils; e peyra marbre gen,
obrats d’ella castells e tors.
En animals e en colors
e en tota causa creada
differencia es atrobada.
Proprietat universal
particular es, qui senyal
es de la sua specia
e dels individus della;
e per ço con en ells esta,
proprietat los demostra,
axi com ca, qui per ladrar,
e cavall, qui per aniar
demostren lur proprietat,
d’especia fan diversitat.
Cada proprietat detria
son subjechs d’altra specia.
Propri e differencia
signifiquen l’especia,
mas no la mostren d’un semblant,
car proprietat va mostrant,
c’una specia no ’s l’altra
axi com de cavall e ca.
Per altra mou differencia
demostra qual specia,
axi com animal rient.
Endues han convertiment,
differencia e proprietat
mudant subjech e predicat,
axi com home resible;
resible es home sensible:
quescu pot esser predicat
e subjech, pus sia girat.
Accident es universal
particular, si Deu me sal,
lo qual esta en general
e aytanbe en special.
En general: com vegetable
engenrat e corrumpable.
De special: algun hom blanch
o negre o durment o ranch.
Accident no pot demostrar
genre ne specia, so·m par,
si com blancor e Malaltia
qui no mostra·l subjec qual sia.
En dues parts es accident;
la una es separablament,
l’altra inseparablement.
Separable: home corrent.
Inseparable: foch ardent.
Alscuns accidents say que y ha,
no son en tota specia,
axi com hull-gaç e nas-fent,
en alguns metalls foniment.
Ay accident coessencial
e departible atretal.
Coessencial es devesit
en dues parts, segons que ’s dit:
una es con l’enteniment
hymagina possiblament
ginovi privat de negror.
Els home blanch de sa blancor;
mas l’altra part no·s pot privar
d’enteniment, si com comptar
en quatre dos; cor tota via,
dos en quatre hom entendria.
De l’accident say departable
que ’n dues parts es camiable:
la una ve a tart, so us dich,
com can es en home massip;
l’altra ve tost e molt soven,
com gauig o espaordiment.
En altres dues parts es dit
que accident es departit:
la una es proprietat
de accident a subjech donat:
a home es propri son riure,
son comprar e son escriure;
l’altra part say que ’s nomenada
proprietat no propriada
mes a un subjec que a altre,
axi com hom menjant malalte;
car menjar en malaltia
a tot animal se apropria.
De los .v. say, universals
los tres primers substancials,
los dos derrers son d’accident;
so ’s vist manifestament.
Quatre son diffinicions:
ech vos lurs demostracions.
Primer’es de efficiens:
anim’es de cors compliment,
say, sens materia exament.
Materia son li element
a lo cors qui es engenrat.
Forma dona signifficat
de la materia, ço say.
De la causa final se fay
diffinicio: que es coutell?
e hom respon tot be e bell:
coltell es causa de servir,
e pen’es per peccat punir.
A conexer l’esser de la re
covenen .iij. coses, per ma fe.
Primer’es con lo predicat
mostral subjech en veritat;
comparament substancial
hi ha mester, si Deus me sal,
de subjec fet ab predicat,
axi com d’ome animat;
cor tot home ha moviment
e tot animal exament.
Segona demostracio
es co·l subjech dona raho
a demostrar lo predicat
per ço que ver sia trobat;
car qui diu home, diu resible
ab cors animat e sensible.
De la terça·n rent raho,
car no s’i forma questio;
car aquells demanden follor
cant dien: per que es color
negre ne blanch? ni, per que dos
es compte? car responcios
s’i fan senes deffalliment
e sens altre acordament;
car negre ’s color per negror
e blanch es blanch per sa blancor,
e de dos es nombre format
per ço cor dos son ajustat.
Genus e differencia
demostren l’especia
cant hom met lo genus primer
e l’especia en derrer.
Per proprietat, atretal,
es trobat ver, si Deus me sal,
axi com cosir e escriure,
bramar e comprar e riure.
Hom apercep per accident
drap blanch, negre, vellant, durment.
Genus e differenicia
fan sobre la especia
contrarietat dues vets,
segons que entendre porets:
la una se fa diversament,
l’altra per contrari, exament.
Diversament se diu axi:
drap de lana e drap de lli.
Contrarietat: com cors mortal
a inmortal. E car mi cal
dich que si es alguna res
a qui null nom no sia mes,
fay se sa diffinicio
sobre lo genus, e veus ço:
si la causa es animada
e vegetabie, es donada
enaxi la responcio,
segons que ho mostra rao:
est cors es animat sentit,
mas son nom es mes en oblit;
privat de nom e denimat.
Dues son comparacions
universals, segons rahons:
natural e accidental.
Comparacio natural:
com subjec e son predicat
en natura son atrobat,
axi com hom e animal
qui ’n moviment semblon egual;
cor si son li home movent,
si ’s son animal exament.
Comparacio de accident:
e de blanch ab blanch, o corrent
ab corrent, e ab negrit
alcun cors que sia ’nblanquit.
A conexer que, tres mous ha.
Lo primer en genre esta
cant hom demana: hom que es?
e la resposta fayta es
cant hom diu: hom es animal
racional. E atretal
per lo segon mou hom respon
ab l’especia, e veus com:
hom es racional mortal.
Lo terç mou se fa per senyal,
ço es a dir discripcio
ab que·s fa la responcio:
que ’s hom? leva d’estatura
ungles amples ha per natura.
Differencia demostra
so que mantes vets per una,
e per mays d’una atretal.
Per una: hom es animal.
Per mes d’una: racional,
sensible, movable, volent
son creador omnipotent.
Quin mostra differencia
en genre e ’n specia
cant hom diu: e quin animal?
e hom respon: racional.
Ech vos de preposicio,
en dues parts es son sermo:
predicativa primera,
condicional derrera.
Predicativa·s departeix
en dues parts es devesex
l’una part es disjuntiva,
l’altra part es conjunctiva.
Disjuntiva: o fals o ver,
car null mija no y pot caber.
En la conjuntiva mija
con hom diu: tanca la sija.
Ec vos de la condicio:
si m’ames dar t’e .j. cordo.
Quatre son preposicions
compreses, on son mants sermons
fayts: en tot, no tot, e alcu,
e encara en no negu.
Quatre son qui no son en us,
mas que·n fan fallacies alguns:
dues individues appellades
e les altres desemparades:
en Pere gran, Pere no gran,
home vellant, hom no vetllant.
En .viij. mous preposicio
par c’aja contrari, veus ço
en afferman e en negan;
mas no ’s contrari a mon semblan.
Primera es d’equivocat
cant del subjec es predicat.
La un diu: degollat molto,
e l’altre diu: anc ver no fo;
la un diu d’Arieles,
e l’altre d’aquell que menges.
Cascun diu ver, si Deus me sal,
per que·l contrast res no val.
Segons, que diu del predicat
con diu: vin a beure es vedat;
segons la ley del sarrayi,
mas del crestia no ’s axi.
Terça es con particular
universal fan contrastar,
axi com dir: ull d’om es blanch,
e es respost que no es blanch.
Cascun diu ver, car blanch hi es
en negre, ço vey appales.
Quarta d’actualitat
e de potencia on ver es.
La un diu que·l vin del sallo
embriaga, l’altre diu no;
la un ho diu de mantinent
e l’altre de possibolment.
Quinta es de relacio.
La un diu payre, l’altre no;
la un ho diu de natural,
e l’altre de accidental
cant infant es pres a noyrir.
Sisena de loch se sol dir.
La .j. diu payre viatjant,
e l’altre son dits navegant;
la un diu que va a Paris,
e l’altre diu: no, a Tonis.
Setena se diu destament
en qual que hom sia essent.
La un diu Pere ha saber,
e l’altre diu que no es ver;
la un diu que sab en costuma,
e l’altre que no en natura.
La .viij. se diu de temps.
La un, affermadaments,
que l’ome qui jau no es sa,
e l’altre diu que mal no ha;
la .j. te diu ver per .j. dia,
e l’altre per l’altre qual que sia.
Quatre son preposicions
ab que hom forma los sermons:
algunes han convertiment
e no les altres exament.
Convertiment, es atrobat
con lo subjec e·l predicat
prenen en si camiament.
Ech vos les c’an convertiment:
la negativa universal
nega que hom no es sal;
affirmativa particular
se pot enaxi figurar
con se diu: algun home es blanch
o negre, malalte o ranch.
Affirmativa universal
no·s convertex, si Deus me sal:
con hom diu: tot hom animat,
qui converteix no diu vertat;
negativa particular
no·s convertex, segons que par:
no es tot hom animal
ne tot animal hom mortal.
Preposicio convertent
no pot esser, si verament
no es demostrat veritat
sens que no y haja falsetat.
Tres mous son de convertiment:
la hun se fa per accident;
l’altres fa per simplicitat
mudant subjec e predicat;
e lo terç mou, si Deus be·m do,
es per contraposicio.
Preposicio, tretze vies.
Con tu savi series
si en ton cor les pots retener!
car per elles hauras saber.
Primer’es de necessitat:
tot cors compost es demostrat.
Segon ’s diu con es sentit
veent, palpant, gustant, oynt.
Terça es d’esser esprovat:
tot foch es calt con es tocat.
Quarta es de tauetur dit,
vocable arabich es hoyt,
en special es demostrat
e en general atorgat,
axi com l’om qui creu que es
Paris, si be estat no y es.
Quinta es la preposicio
qui ’n si matexa sa raho,
con en .iiij. ho es mostrat,
que dos son la una meytat.
Sisen’es de perpensament,
e aquesta no val nient,
car falsetat hi pot caber
on mant hom fall per no saber.
Setena se diu de publich,
con hom qui ment vil es sentit.
Huytena·s diu de sotsposada
la qual no val nulla vegada,
car mant hom reb molt soven
so on veritat no enten.
Novena·s diu d’atorgament
a qui no cal repreniment.
Deena esta en semblant
cant la primera·s va acostant
ab semblant possibilitat,
mas no u fa en necessitat.
Onzena·s diu appales
a ton amich sies cortes.
Dotzena es d’openio:
qui va de nits sembla layro.
Tretzena es ymaginada,
com serp morena varinada.
De tretze preposicions,
en la .v. es pus forts rahons,
car silogisme van formar.
Lo nom d’aquelles vulls nomnar.
En la primera: mays tot es
que sa part. Hec vos enapres
la segona, qui es sentida,
on a tart trobarets fallida.
Terça es de la esprovada,
d’on hom se guart altra vegada.
Quarta de atauetur es
on a tart defalliment es mes.
Sinquena es sella qu’en si
ha sa raho, com yo en mi
ay mes mans e tots mos caxals.
Les altres gens no son cabals
a les ,v. damunt nomenades.
Les publiques e atorgades
om dona a los no sabents
con esputant hom savi·ls vençs
a les .v. damunt nomenades,
on veres rahons son mostrades.
De perpensar e de semblar
pot hom fallacies formar.
Publiques e reebudes
ab creença, son car tengudes,
a rectorica son donades
e a dret les demes vegades.
De possibol e impossibol,
de necessari, son cor hi vol.
Possibol: esser escriva.
Impossibol: home pedra.
Neccessari: hom animal.
No necessari: nom Vidal.
So qui en un temps es possibol,
en altre temps es impossibol.
D’argument sabiats diray
com pus breument dir en poray.
Arguments son dits ajustats
d’on altres dits son dirivats,
segons que entendre porets
con les figures legirets
on argurnent es demostrat.
En tres termens es termenat,
sabiats per ver, tot argument,
car sens ells no·s mostra nient.
La un terme es de mijania,
e lo menor es tota via
subjec en la conclusio,
e lo major, si Deus be·m do,
esta en la conclusio
predicat, e es questio.
Conclusio say no es dita
enans qu’ella sia exida
de dues preposicions,
cor no es acabat lo sermons;
mas con es exid’es raho
que hom l’apell conclusio.
Dues negacions no fan
null argument, a mon semblant.
...
ni negun animal es sal;
ni de dos particulars
preposicions, no daras
la veritat en argument
segons art de demostrament;
cor qui diu alcun animal
e alguns blanch, son dit no val.
De la materia d’argument
vos dira y vertaderament.
Ses raylls son .v. atrobades.
A la primera son donades
les proposicions de grat
qui demostren necessitat.
Segona es con par vertat:
que l’om qui ama sia amat.
La terça diu d’opinio:
qui va de nits sembla layro.
Quarta es con par vertat
so qui es molt gran falsetat,
axi com tot lo esser en loch:
Deus es, sens que no es en loch.
Quinta es con falsament
home fa fals comparament;
cor qui diu: Carles es leo
mostra que fals es son sermo.
Silogisme say c’a mester
quatre coses a mon parer:
subjech, accident, questio,
começament hi esser bo.
Del subjech vos djray breument
con hom malalte ha sanament.
Accident no us vull oblidar,
en triangle·l poras trobar,
cor cada linya en triangle
ab sa par linya hi fay angle.
De questio, segons que·m par,
es ço subjec se va ajustar
ab l’accident, d’on questio
pren forma la conclusio.
Començament no vull lexar:
so es con hom a l’esputar
atorga preposicio
d’on hom trau la conclusio.
Qui començament vol negar,
en esputar no sab entrar.
Quatre son les condicions
de silogisme: les rahons
ver, necessari, e primer,
essencial hi es mester.
Ver, es que sia veritat
so que l’argument ha provat.
So qui es de necessitat,
es con no pot esser mudat.
Primer, es con es affermat
primerament lo predicat.
Essencial, cove estar
en ço de que vols predicar.
Per quatre mous va questio,
e si·s fa la conclusio.
Silogisme va tot primer,
eximpli es lo pus derrer;
entimema, induccio
estan en mig, si Deus be·m do.
Silogisme, cabal sermo
con se forma conclusio
de dues preposicions,
per veres demostracions.
Induccio poras trobar
adonchs con ab particular
poras provar universal;
cor si ’n Ramon e en Vidal
e cascu li racional
an loch, e ample e pregon,
si san tuyt li home qui son.
Entimema say con se pren
en conclusio solamen
ab una preposicio
d’on es solta la questio.
Con dius: en Pere es sensible,
cove que haja cors visible.
Ab eximplis son questio
Ech vos n’eximpli bell e bo:
si mala cosa es guerrejar,
bona cosa es passifficar.
Tres mous son d’obscurament:
quant hom affic en argument,
con diu animal corrent;
e molt hom n’aminua e·n toyll,
con acorsir la raho vol;
o con vol respondre tot breu,
d’on entimemas forma leu.
Silogisme poras cercar
en causa e·n causat, so·m par.
Lo foch es causa, e fum es
occasionar, e ver es
que lo fum es occasio
a trobar foch con fas carbo,
com Per lo foch atrobat es.
Si com lo foch es major causa
que lo fum, axi sentaula
que la darrera diccio
que es en la conclusio,
sia en lo terme mija
major causa, so es serta:
donchs la pus noble diccio
mit en la maior abando
en lo terme mija, qui es
compost de dos termens: ver es.
Utrum, e que, e quin, per que
son quatre mous, que ’xis cove.
Utrum en dues parts esta
ab que la demandas forma:
primera es si es o no
so que demanda ton sermo;
segona es destament:
si Deus es bo, omnipotent.
Que, ’n dues parts partit es:
primera: que ’s destrer pages?
resposta: es cavayll, laurador;
segona, veritat major,
que ’s vi? respon abendo:
premut, embriagat, gloto.
Propri e differencia
te donaran sciencia
de lo quiny qui ’n ab.ij. esta,
car per cascu se demostra.
Per que, en dues parts estan:
primera: per qual causas fan;
segona: per que ’s atrobat
so qui per altre es demostrat
e per si·s demostra es ve.
Utrum e per que san a fe,
e que e quin san a raho.
Contradictori sermo
qui en quatre mous s’afigura.
Lo primer, primer se dira,
relatiu es, com fill e payre.
Segon aporta lo contrayre
de blanch e tiegre, e mal e be,
e ver e fals, e d’autra re.
Privacio posicio
es lo terç mou, con cadalo
qui con neixs no veu nulla res.
Quarta d’afermacio es
e de negacio formada
qui no ha mija ni ligada.
Nombre ja no fora sens dos,
ni dos nombre si res no fos.
Nos segueix de necessitat
que a dos, .iij. sia donat;
cor dos poden esser sens .iij.
e sens .ij., .iij. no foren res.
Entre esser e essencia
say que y ha differencia.
Essencia l’enteniment,
say, la compren naturalment;
mas d’esser no pren la forma,
mas dintre la materia.
Essencia, especia es,
e esser, particular es;
e esser e sa especia
poden esser substancia
e accident, en veritat.
Dels universals mes membrat,
dels quals materia empremtada
e sa emprempta segelada
fa conservar especia
en los individus d’ella.
L’especia es termenada
dins dos termens, e ’s sustentada:
la .j. terme ’s materia
universal, senes forma,
la qual es dita ordial;
e l’altre terme, atretal,
d’endividus es consirat.
E ço per que no es vedat
que sia vista specia,
es per so cor materia
ordial es invisible,
si be s’es intelligible.
Si tu vols entendre lo ver,
fe e ’ntendre t’auran mester.
Ab fe comença a obrar
en ço que volras encercar,
affermant possibilitat;
car la impossibilitat
no afferms al començament,
cor si ho fas, l’enteniments
no pora mays avant anar
encercar ço que vols trobar;
car qui al començament menyscre,
ab enteniment no veu re.
Aytal us han li infidel
qui descreon que Deus del cel
sia en sancta trinitat,
ni en sancta Maria encarnat;
car al començ de la rao
descreen ho, dien que no;
e cor descreon en primer,
lur enteniment en derrer
no ha ab que vaja cercar
so qu’ell pogra atrobar
si no li embargas sa virtut
l’inpossibol qui es creut
a comensar de l’esputar;
a qual los valgra mays duptar;
car per duptar es demostrat
so que es possibilitat,
car l’enteniment ne reve
en son encercar con ave
en ço qui es ver e provat.
Est’ regla ages en ton grat,
car amar ne pots e saber
ton Deu, qui te·n fa car tener.
Si tu vols null secret trobar
ab quatre mous lo vay sercar.
Primerament ab sensual
encerca altre en sensual,
e cor .j. en sensualitat
dona d’altre signifficat;
cor la forma artifficial
de son maestre es senyal.
Segons mou es con sensual
demostra l’entellectual
com per est mou qui ’s sensual,
entens l’altre entellectual.
Ec te lo terç mou, on greument
impren ostal l’enteniment:
est es con l’entellectual
d’altre es mostra e senyal,
axi com ver e fals qui son
los majors contraris del mon
e demostren que Deus es;
cor si posam que Deus no es,
so qui ver e fals n’es menor;
e si Deus es, es ne major
contrarietat a ambdos;
e cor major es ahondos
d’esser, e menors ne deffall,
donchs pots saber que per null tayll
menor ab esser nos cove,
pus c’ab lo menor no fos re.
A tres mous t’ay demostrat
Deus esser ell significat.
Del quart mou te vull remembrar
ab l’entellectual, so·m par,
d’ayso qui ’s secret sensual;
car theorica t’es senyal
de los secrets de praticha.
Demostracio tres graus ha.
Primer es: mays es tot que part;
car l’endividuu de la art,
a la art gens no es egual.
Lo segon mou qui ’nquer mays val:
es lo simple fenit qui ’n se
conte son tot, sens que de se
no fa part, com l’entendiment
qui ’n habit ha diversament
mants objechs, sens que part non fa
de si, mas que pren lur forma.
So per que demostracio
’n ell segon mou ha mays fayso
de ver que no ha en lo primer,
diray vos ho molt volenter.
En lo primer ton cors mays es
que no s’es ta ma, la qual es
possibol con la·t pot tallar;
e tot ton cors se pot guastar
retornant ses parts a no re
tro quel tot no ha nulla re,
car perdut ha ço per que era.
Enteniment ja no perdra
son tot per parts, car no les ha,
cor si algun objec no pren,
pendren pot altre exament;
mas ja natura no retra
lo peu, al cors, que perdut ha:
donchs mays es tot que part non ha
que no es lo tot qui parts ha.
Lo terç mou es pus vertader
que lo segon ni lo primer,
car tot es sens part, infinit,
ço es .j. tot en l’esperit
simple que son tot mays conte
qu’el tot del segon. Vet per que:
car tot finit dins terme esta,
per que en son ver terme hi ha
e cantitat e falliment,
pus no es infinidament;
mas lo tot qui ’s sens termenat,
infinidament es estat,
e es, e senes fi sera.
Aquell tot mays ver en si ha
que no ha lo tot termenar,
qui conte tal necessitat
qui lo fa esser termenat;
mas, lo terç tot ha ’ytal poder,
tal necessitat, tal voler,
que tot quant es conclou en si.
Pus tan gran es, membr’el de mi.
Lo primer grau senten leuger
per so con es sens mijancer.
Lo segon grau senten greument
cor ab mija sensualment
l’auras a entendre primer.
Lo terç grau, on ha mays de ver,
ha molts mijans qui son leu:
saber lo te cove, si Deu
vols saber per necessitat.
E qu’el per sa gran pietat
enlumen ton entendiment,
sens lo qual null hom no enten.
De subjec e objec mija
te vull parlar, car obs t’aura,
Materia es potencia
e subjec ha tota forma
qui per cors natural sia;
e li compost de l’element
son subjec, ço say, estrument
a la forma artifficial.
Objech hi ha qui ’s natural
als particulas sensual;
objec d’entellectuytat
es Deu e fe e caritat;
objet d’artiffici, veer
lo pren, e aytanbe voler,
com veus e vols la tua tor.
Mija say que ’s lo movedor
qui·s mou de subjec al objech
sens que no·s part de son subjech
ni defora l’objec no va,
mas qu’en lo mig d’amdos esta;
si com es anar e escriure,
entendre e amar e riure.
En son moure l’objec consent,
e si·s fa·l subjech exament;
e per aço lo mig movent
mouse e ’s mogut verament
per ambedos sos termenats,
moviment es demostrats.
A ensercar pus nobla·m sove.
ab tres coses la trobare:
esser, major, acabament,
qui ensemps han conveniment
contra·l contrari de major,
lo qual se cove ab menor,
ab deffalliment, ab non re.
Est encercar dos mous conte:
la .j. es de diversitat,
l’altre de contrarietat.
Divers son major e menor
qui no son eguals en valor;
car si home es, qui·s cove
ab deffalliment, ab non re,
per innorar e per privar,
e d’acabament pot usar
en edat e en caritat,
donchs manifest es e provat
qu’en esser sia alguna re
qui no·s convenga ab non re,
ab menor, ne ab falliment,
ans hi ha tot acabament
en si e de tot ço qui es,
e sia major que quant es;
e si ayço no era ver,
convenria·s, a mon parer,
esser menor ab falliment
contra major acabament;
no esser e privacio,
deffalliment e corrupcio
no aurien sororitat;
e aço es gran falsetat.
Lo mou qui per contrari va
en lo pus noble enserca
esser major acabament,
e son contrari no ’s nient,
con Deus qui ’s major e mellor,
al qual no ’s contrari menor,
ni non re, ne deffalliment;
e si Deus no era essent,
non re, deffalliment, menor,
sens contrari foren major
que esser e acabament
e que major, e verament
ans foren non re e menor
e deffalliment, que major
ni esser ni acabament;
mas aço raho no consent,
car no consent a falsetat.
Pus est manifest e provat
so qui es ver e qui es fals
asats n’avem dit: parlem d’als.
Ab semblant o ab desemblant
so qui es hiras encercant,
car ab semblant l’atrobaras;
a desemblant conexeras
diversa operacio
e divers esser; e vet quo.
Li philosof qui son estat,
sapies, han molt fortment errat;
car ells, negat creador,
creens a Deu far mays honor
diens que sa obra mays val
si per tots temps es eternal,
per semblança volgron lionrar
de sa obra, segons que par.
Mas ells li feren mays d’onor
si dixessen qu’ell es major
en durar en eternitat,
que no es lo mon son causat;
car mays es qui pot de non re
crear, que far egual a se
en durament sens començar;
per que ells no saberon trobar
ab desemblant, segons qu’ay dit.
Encara han en als fallit,
car dixerent que·l fermament
ni temps, ni seu moviment,
son sens començar eternals,
dient que tot ço es cabals
ab Deu, qui es sens corrupcio
en durar, e hanc ver no fo;
car Deus ha virtut e poder
per la qual fa so sostener
qui es senes corrumpiment,
a qui ha dat començament.
Per ço que·ls philosofs n’an dit,
sapiats, ha mant home fallit,
car creen lurs començaments
esser ver sens deffalliments,
e cuydon s’entendiment
so qu’ells creen falsament;
e per ço no poden pujar
sobre·ls començaments, pensar
altra pus fort necessitat
qui·s mostra ab diversitat
de pus noble e de menor
qui conte veritat major.
Ech ten eximpli forts e clar:
be saps tu que Deus deu amar
l’ome just, quant fay alcun be,
e cant fay mal gens no·s cove
qu’el sia per Deus desirats;
ni no·s cove que alterats
sia en Deu lo seu voler,
que si u era, a mon parer,
seria en Deu accident
e soffraix de acabament:
donchs axi t’es obs que ab semblants
ab desemblant vages cercant
de ton creador son voler
sa dretura e son saber.
Asemblar pots lo teu amar
ab sell de Deu, con vols amar
sell qui fa be, car Deus ho fa.
Ab desemblant, donchs, encerca
lo teu voler e sell de Deu;
car si desames l’amich teu
can fay malvestat e peccat,
lo teu voler s’es alterat;
car tu sabs que no·s cambia
en Deu son voler com que sia.
Per ço que en tu es cambiat,
lo voler de Deu t’es mostrat
en quant no sech lo teu sender;
car voler ha pus vertader
que lo teu, qui es cambiat
cant son objec es alterat.
No·s cove lo nostre callarc:
cinch son los senys particulars.
De visus parlarem primer
qui ab triangle es obrer:
son mija ayre, luu, color
e l’ayre luts de resplandor;
e color, qui objech li es,
senes lugor sapiats non es.
En fos ulls es luts atretal:
esta luts es linya senyal
qui continuament s’esten
de la vista a ço que pren.
L’ayre e l’aygua son mija
de l’ausir, ço es certa
e l’ayre per colps naffrats es,
e l’aygua sa empremta es.
Dins les orelles ve lo son
en l’ayre e l’aygua que y son;
aquella aygua e l’ayre, exament,
reebent aquell feriment
qui es vengut dels colps de fors,
e l’oyment pren aquell cors
e vest los, car son habit es.
D’adorament son mija es
la calor e la humiditat
qui de foch ayre son justat:
lo caut e l’omit va en sus,
e ton ale a aquell us
cant de ton nas es dexendut;
e car es ver e conegut
que ton ale calt humit es,
adoncs aço que semblant es
de dins al nas, habit se fa
de odor: si odor hi ha,
amena la lo teu ale.
De gustus vos dich que·n so ve:
son mija es humiditat;
sots la lengua son li forat
buyt qui de humiditat sumple;
per aquells la sabor te ve
sus alt en lo teu gotiro,
en lo qual gustus pren fay,
segons que es la calitat
de ço que has begu, menjat.
Sentir ve de animalitat:
l’estrument on es demostrat
es la carn, qui sent mantinent
cant hi es fayt null tocament;
terra e aygua son mester,
car aquests senton en primer
per ço car estan pus al som;
el foch el ayre son preyon
qui reeben lur tocament,
d’on fan habit e vestiment
segons que·ls deffors son toccats.
Gustus e sentir son lausats
sobre·ls altres senys verament,
car sens ests dos no viu nient
nul cors, lo qual pot viu estar
sens los altres senys, e durar.
Los senys particulars translat.
Ben, can en sens son ajustat,
ymaginativa·ls escriu,
in fantazia y ha son niu,
de la qual pren demostrament,
ço sapia, ton entendiment
de ço qui es de sensual,
e puys puja en alt ostal
qui es d’entellectuitat
on mant secret son ajustat.
A lo fals ymaginament
qui ab fantasia corrent
forma falsa openio,
eximpli te·n do bell e bo.
Li philosof qui son passat
dien que·l mon e eternitat
son una cosa, e vet quo:
si firmament anch mays no fo
natura de corrumpiment,
donchs es ab temps e moviment
eternar sens nul començar.
Ymaginant, aço ver par;
mas puxes ve l’entendiment
qui d’aço fay destruyment,
entenent que eternitat
no·s cove ab res començat
ni ab negun deffalliment,
mas ab trastot acabament:
donchs cove·s ab infinitat
e no ab ço qui ’s termenat
en cantitat e en poder
en innorancias saber.
Lo firmament es donchs aytal,
e temps e moviment, egual
a lo firmament: donchs ver es
que alcuna altra causa es
pus noble que lo firmament
ni que temps ni lo moviment,
la qual l’enteniment enten
denant a temps e moviment,
qui·s cove ab eternitat,
car no es dintre termenat,
enans es fora tot quant es
e dintre ço qui terme es;
e car en si tot be conten
a eternitat se coven.
E si Deus no es eternal,
dius que ço qui es, res no val,
e que comensa de non re
començament, e puys de se;
e aço es gran falsetat
que començar e començat
e no re e començament
sien una re solament:
donchs entendre pots verament
que Deus es gran, omnipotent,
qui tot quant es ha començat.
Saps que es primera entencio
ni segona? Si dius que no,
mostrar t’o ay molt volenter,
car a ton saber son mester.
Primera entencio es tal
qui cove ab causa final;
la segona, l’estrument.
Eximpli te·n daray breument.
Primera entencio a Deus
la dona, si vols esser seu.
La segona entencio es
si sots Deus ames qual que res
per ço que Deus pusques honrar.
Si n’axi ames, pots entrar
en parays esser salvat;
mas si tu fas de Deu amat
per ço qu’ell te do del seu,
mays ames tu que no fas Deu:
a tu as la entencio
primera, e sens fallio,
car la segona a Deu as:
on, mays honres tu qu’ell no fas.
E car ell es mellor que re,
ab la primera te cove
que l’ages en tal volentat:
si no u fas, tort has e peccat.
E ja veus tu que lo pomer
per ço que puscha lo fruyt fe
vol far les fulles, mas no fa
lo fruyt, so say, per la fulla:
lo fruyt, per la primera·s fa,
a la segona la full’a.
Si tu en tot ço que faras
la primera entencio as,
tota hora faras lo mellor
e aura escusar amor.
De les faulacies direms
que ’n .xiij. parts les trobarem:
les .vj. n’estan en diccio
dins la qual hom fa fals sermo;
les .vij. son fora diccio
e nega: on, mant hom diu no.
Leugerament nomenaray
lo nom de les .vi. e diray:
equivocum, e phibolia,
conipost, divisio hi sia,
accent, figura diccio.
Lo nom de les .vij. qui no so
en diccio, defores estan,
sabiats que us diray en riman:
la fallacia de accident
vos nomenam primerament,
secundum quid simpliciter,
elenc on dobl’es mester,
petitio eius quod est
per consequentia fals est,
l’altra es non causa ut causa,
en mant home fay mala bausa,
plural enterrogacio
es la setena abendo.
A la primera retornem.
De equivocacio direm:
tot qui·s cove say que ’s be;
mal de pena say que·s cove
a tots cels qui culpa auran:
dones mal es be per est semblant.
Affibolia ve apres
per enganar qui no sab res:
sell qui sab pomer, sab pomer:
sap de pomer; ço no es ver.
Saps tu la composicio
qui ’n assi falsa lo sermo?
si l’om qui seu, anar pora:
doncs seguex se si ja vaja.
Quarta es de divisio,
on hom fa manta fallio:
ço qui es dos en .iij. es .iij.;
tu sabs que .v. son .ij. e .iij.:
doncs .iij. son .v. a ton parer.
Vec te accent qui no diu ver:
so qui ’s amat ab am es pres;
vi es amat: doncs am hi es.
Ec te figura diccio,
e per qual mou falsa i sermo:
tot’aygua humida es,
e ço qui es mar, aygua es:
donchs conclous que humiditat
ni mar no han diversitat.
Ab fallacia d’accident
fara·s axi repreniment:
tu sabs que ’n Sortes hom es,
e sabs que hom specia es:
enfro ’n Sortes e specias
tu no fas differencia.
Secundum quid simpliciter
si fay sermo no vertader:
vet lay un home qui mort es:
donchs es home; ço ver no es.
A alenc te pots ajudar
si alcun hom vols enganar:
home say que ’s specia;
null home no ’s especia:
donchs ço qui es e qui no es,
una matexa causa es.
Petitio eius quod est
e·ls correlatius la trobest:
si Sortes payre de Plato,
Plato es filliacio,
lo qual par no puscha payrar
en quaiit es fill, segons que par.
Consequencia ’s fort en us
qui engana mant hom gamus:
home es bestia animal:
donchs bestia es racional;
e qui es amat que sia amat:
mant ama qui no es amat.
Non causa ut causa say es
contra raho car falsia es:
si fas demanda si hom es
ase, e hom te diu: ver es,
pots fer aquesta conclusio:
ase racional no fo
hanc mortal: donchs home no es
racional mortal. Si es
plural enterrogacio:
si tu demanes si son bo
los homens qui son en viro,
e hom te diu: aquell es bo
e aquell altre no val res,
per tot aço gens ver no es
que tuyt li home sien bo
ni mal, car no u adu raso.
De faulacies vull comptar
per tal que no us pusqu’enganar.
.X. son, ço sabbiats, les vies
on hom se guarda de falsies.
Primera es si mesclament
ha ver e fals en ergument,
ni qual specia figura.
La segona, tu mesura
lo terme mija, qui ’s recos
en dues preposicions
a les quals dona egualtat
ab lo mig, car ha us mesurat,
cor si ’n la una es afit
o minua·n, lo ver n’es delit;
cor qui diu: no es gerra vi,
qui ho converteix diu axi.
que vi no es estat en gerra;
per que en aço l’ergument erra.
Terç’es que·l terme gran e poch
no si’afit, car no es joch,
car falsa n’es conclusio,
e dir vos ay per qual sermo:
tu sabs, tot hom animal es;
tot animal sensible es:
donchs tot hom blanch es sintent,
Enadit as blanch falsament,
e·m par que algun hom no blanch
no sia sintent tant ne quant.
Quarta es que en tot lo sermo
no sia equivocacio,
cor si en negun terme esta,
la veritat se n’amaga.
Sinquena es de phibolia
que amaga lo ver tot dia:
tot que sab lo sabent
es axi com sab verament;
tu sabs pera: donchs tu est pera;
esta paraula no es vera,
enans es falsament doblada,
c’al scient pot esser tornada
o al sabut, ab falsetat,
per que mant home es enganat.
Sisena es desemparada
proposicio atorgada:
ver es que ’lgun hom es perdent;
en Pere es hom: donchs es perdent;
no es ver, ans ha guanyasat
mant Peres qui es animat.
Setena ’s con responsi
no ha desliberacio;
cor si fort hom sopte es fello
no pora entendre tost raho;
cars tu·l dius: Deus ha tot poder;
e ell te respon: be es ver;
e can ha .j. petit estat,
a son seny es significat
que Deus no pot fer null peccat,
e nega ço que ha atorgat.
Huyctena, que conclusio
no sia preposicio:
tot hom say que ’s animal
e tot’animal es mortal;
e si conclous que animal
sia mortal, ton dits no val.
Novena es cosa sabuda
per si matexa coneguda,
con anima muyrent, no muyrent,
per ço cor no ha compliment,
e par sia sens començar:
ab son semblant ha fayt cuydar
als philosoffs manta error,
qui innoren creador.
Desena guardat de publich,
e d’esmar on ha destrich,
e de semblant, e de atorgant
per los antichs qui son passats,
qui so que an escrit an provat
per alguna auctoritat;
car no deu esser atorgat
sino per los .v. veritat,
on silogisme es format
a confondre la falsetat.
Hec vos la primera figura
qui per .iiij. mous se mesura.
Tu sabs que hom es animal,
e tot animal es mortal:
e donchs, tot home es mortal.
Ben say que tot cors compost es;
nengu compost sens fi no es:
donchs negun cors sens fi no es.
Algu esser, say, compost es,
e tot compost començat es:
alcun esser començat es.
Algun esser, say, compost es;
negun compost eternal es:
algun esser eternal no es.
Dues son les condicions
car enaxi aduts rahons.
La primera condicio
es con la preposicio
en .iiij. vets es compresa
en la conclusio, e mesa
segons que damunt havem dit.
De la segona ay ausit
con la segona e la derrera
figures van ab la primera
per temptar si ’s ver lo sermo
que fan en la conclusio.
Be sabets que·l terme mija
en predicat subjec esta.
En la primera figura
l’afermativa tua mesura
en la pocca, que axi·s cove.
La segona figura ve
ab .iiij. mous, hon se affaysona,
e les paraules que sermona.
Trestot cors es devesible;
null’anima no ’s devesible:
donchs null cors anima no es.
Convertiment en la gran es.
Negun eternal no·s compon;
e tot ço qui ’s cors se compon:
donchs null eternal cors no ha.
Convertir poras la poca.
Algun esser se departeix;
null’anima no·s departeix:
algun esser no ’s anima.
La gran en convertir esta.
Tot ço qui es, compost no es,
e tot cors say que compost es:
donchs tot so qui es, cors no ha.
La gran convertir se pora.
Est quart mou torn abando,
ab la contraposicio
a la figura primera
mostrant raho vertadera.
Ver es, e hanc mays fals no fo
qu’en dues parts condicio
en esta figura estay:
en la primera, aço say,
la una preposicio
afferma, e l’altra diu no;
en la segona, a mon semblant,
es la preposicio gran
universal quescuna vets.
Del terme mija be sabets
que ’n cada preposicio
es predicat, si Deus be·m do.
Affirmativa universal,
ni particular atretal,
no conclou aquesta figura
per cor no es sa natura.
La terça figur’a, ço say,
sis mou, car no n’a obs mays.
Trestot home es animal,
e tot home es racional:
tot raciona es animal.
Dintra la poca ha son ostal
convertiment, c’axi·s cove.
Lo segons mou veus e con ve:
e say tot hom animal,
e say que null hom no ’s cavall
La pocca convertir poras.
Lo terç mou vet com lo sabras:
tu sabs algun hom es bragat,
e tot home es començat:
algun bragat es animat.
La pocca poras convertir.
Lo quart mou ades pots ausir:
trestot hom es animal;
alcun hom fa esperital:
alcun animal fa sperital.
Convertir pots, si·t vols, la gran.
Lo .v. mou altre semblant:
trestot home sentiment ha,
e tot home no ’s escriva
Est mou torna a la primera
si vols dir paraula enteyra
per la contraposicio,
si vols far ver lo teu sermo.
.VI. mou no fa oblidar,
car ades lo·t vol remenbrar:
saber pots algun home blanch;
no pots saber null home franch.
La pocca se convertira
totes vets que hom se volra.
La terça figura, co say,
no conclou universal may;
en cada preposicio
es subjech son mija, sabs co?
Dues condicions hi ha
les quals li son art e regia:
primera ’s l’affirmativa
qui ab la pocca sasoliva;
a segona condicio
sabiats ha obs son sermo
la una preposicio
universal, si Deus be·m do.
Pus de figures dit havem,
dels .x. predicaments parlem.
Substancia es departida
en dues parts, gens no·ns oblida,
en primera e ’n segona,
car enaxi·s tany es condona.
En l’endividu es primera
e en lo genus la derrera;
en l’especi’es mills formada
que en lo genre demostrada;
e ’n endividu s’affaysona
mills que en specia no·s sermona.
En specia convertiment
an primera segona exament,
segons que·s fay relacio
dels estrems qui·ls son en viro.
Esta escala ’s affigurada
per los sensuals, e girada
l’an sa entellectualitat:
en lo genre ’s primer membrat;
e l’especies ens apres,
qui sens lo genre no es res;
e ’n l’endividuu es derrer
qui en si no ha re primer.
Substancia es departida
en dues parts, es divisida:
incorporal e corporal
on es entendre sensual.
Incorporal say que es dit
en anima e ’n esperit:
es anima racional
e sensetiva atretal;
e sperit es angelical
e ha n’i diabolical.
En substancia corporal
peyra ne fust no y son egual,
car lo fust es cors vegetat
on pomer sipres son trobat;
sots peyra sabs que ha saffili
maragde robis e profili
De quantitat te vull parlar
e ’n dues parts la vull cercar.
En simpla e ’n composita
trastota quantitat esta.
Sots simpl’es punt e unitat
e stament en veritat.
Sots quantitat composita,
continuu discret hi cerca.
Dejus continuu ha lynya
on dos o mes esta:
soliditat hi pots trobar,
dejus la qual cove estar
triangle e retunditat
e quadrangle en veritat:
de superficiens consir,
la qual a cercle es en gir,
a triangle e a quadrangle,
e encara mes de quitangle.
Sots la discreta quantitat
oracio nombre ’s trobat;
loch quantitat discreta es
dejus la qual caffis es;
temps es discreta quantitat
on nit e jorn son atrobat.
Diray vos de relacio
con se fay sa divisio.
En .iij. parts, so say, se sermona:
equiparanci’es la una;
segona es sobrepusicio,
e terça es sotsposicio.
Equiparancia: egualtat,
conpayia, parietat,
fraternitat, sororitat.
En sobreposicio ay atrobat
paternitat, senaritat;
e menor de sa egualtat
es doble e triplicitat.
E en la supposicio
es sots dobla abando
e sots triplea atretal.
De calitat sapiats me cal,
qui ’n .iiii. parts ha son cabal.
Primera es forma e figura
d’on mant habit pren vestidura.
Segona es passibla calitat.
De la .iij. no us ay parlat,
so es natural potencia.
Innatural potencia
es la quarta en veritat.
En primera es ymatge
e la forma de vegetable
e de animal atressi,
e cella de arteffici;
forma hi es d’om e d’aucel
e de pomer e de castell,
e hay ymage entaulada
on manta form’es demostrada.
En la passible calitat
esta dolçor, e crueltat,
e amargor de paladar.
Natural potencia, par,
dejus si ha sanament,
e la durea exament.
Natural inpotencia
dejus si malaltia ha
e hay malea atretal.
Accio en tres parts es, say,
car no parle de la de lay.
Primera es ens racional
con escriu e tal e ’ntretal.
Segona es inracional
a qui inlustra cant val.
E enyar e no m’oblida
la .iij. qui comuna es dita,
axi com botar e tocar,
e foch e aygua contrastar.
De passio gens no m’oblida,
car en .iij. parts es departida.
Primera·s cove a animal
esser mostrat a fer sensal.
Segona ab inanimat
se cove, en libre ligat,
e en l’ayre o en la terra
qui aygua e foch fan guerra.
Terça en comu es passiva,
axi com l’om qui foch esquiva,
e esser enpent e esser tocat
en comu passiu es mostrat.
De situs vos dich sensual,
quatre cantons ha son corral:
seys, eregiment
estacion, recoldament.
Si ’n la teorica sercar
situ vols, no s’i pot trobar
sentint, mas pots l’imaginar
en la fantasia, so·m par.
Quando say que·s cove a tres,
a quatre, a .v. o mes,
axi com any o mes o dia:
en any estas, l’altre ten via;
en mes: en may fuist en abril,
e en lur jorns, qui son gentil;
en una hora sa estaras,
en altra greu mal hauras;
aytans com ara ha moments
aytans son tos trespasaments.
Ver en dos lo cove sercar.
Lo primer, primer vull nomnar,
so es, hostatge d’aquest mon
a tots aquells qui ’n lo mon son
estats, en ciutat, en darrer,
o en castell o en seder.
Segon es stat enfre·l mon,
en triangle o en redon.
E si part lo mon vols passar,
ton entendre pora membrar
que Deus esta per si sens loch,
car hanc a si no crech loch;
mas aço qui no es senes lochs
estant, aço lexem estar,
car d’abitus ay a parlar.
Habit en dues parts es dit:
intellectual e sentit.
Intellectual habit es
sciencia, qui en scient es.
L’abit sensual no ’s tan bell
si be hi es cota e castell.
Complits son los .x. predicats.
Mas de Porfili m’es membrats,
qui feu un arbre molt plasen
de .v. branques, bon bellamen
asis dues fios en cascuna,
a qui no nou neula ni luna.
Substancia esta desus;
les dues flors li son dejus:
la una es flor sensual
l’altre es intellectual.
Dejus substancia, cors es:
en alcun cors anima es,
l’altre cors es inanimat.
Dejus cors, esta animat
de insensible vegetat
e de sensible unimat.
Animal esta pus ensus,
qui racional ha son us,
e aytanbe fall de raho
en sparver e en leo.
Lo pus jusa es animal
racional, hon ha mortal
e inmortal, a demostrar
home, e ’n angel a provar.
De affermar e de neguar
vos volria hun poch parlar.
Dues neguacions faran
affirmacio d’est semblan:
no esser no hom, e affirma,
com dir esser no hom, so se.
No esser hom, negua pus pla,
o esser hom, tot pla afferma.
Per affermar e per neguar
a. b. c. d. pots ajustar,
mudant subject e predicat
relativament conparat
en consequent antesedent.
Ech vos que a. es consequent,
b. son contrari exament,
c. es antesedent, so say,
d. per sons contrari estay.
b. es animal, home es c.;
a. ab c. en .j. no·s cove,
ni .j. ab d. en c., so say;
e per aço dir en poray
que a. e c. son una re,
per contrari, b. e d.;
tot ço qui es c., a. es:
convertir no ho pots per res.
Una causa son a. e b.
contra la c., qu’axi·s cove:
axi es mul, qui ’s a. e b.
contra la c.; mas greu sente.
Aço matex pots dir de d.
qui es a. b. contra la c.
en mul o en tot palafre,
e saps que la c. e la d.
una cosa son contra b.
contra la a. en molt,
per qu’eu say que c. a. b. so
una causa contra leo.
Car d’als esmel entencio,
volem finar aquest sermo.
De logica parlam tot breu,
car a parlar avem de Deu.
Tant son hom vil e peccador
e indigne de nulla honor
que mon nom no aus dexelar
en est tractat, lo qual vull dar
a la Verge, qui ha·l cor meu,
de la qual nasch homes e Deu.