És l'illa més poblada de la Polinèsia francesa, amb un 69% de la població total. Disposa de l'aeroport internacional de Faa’a. Elfrancès hi és llengua oficial, i eltahitià, oreo mā’ohi, és reconegut com a element fonamental de cohesió social i comunicació quotidiana, d'ús lliure amb estatus de cooficial.[2]
Tahití té una llargada màxima de 45 km, amb 132 km de costa i una superfície de 1.043 km². El punt més alt de l'illa i de laPolinèsia Francesa és elmont Orohena, de 2.241m.
L'illa es compon de dues parts centrades sobrevolcans extints i unides per l'istme de Taravao. La part nord-occidental s'anomenaTahiti Nui, ogran Tahití, i la sud-oriental ésTahiti Iti, opetita Tahití. Només la franja costanera és habitada amb una penetració màxima que no sobrepassa els dos quilòmetres. MentreTahiti Nui està densament poblada, sobretot al voltant de Papeete, i disposa de bones infraestructures i forta influència de la metròpoli francesa,Tahiti Iti ha quedat més aïllada, i manté la cultura tradicional polinèsia.
El clima és tropical, càlid i humit tot l'any. Només hi ha dues estacions: la seca i la humida, dita tambéde pluges, de novembre a abril. La durada de dies i nits es manté sensiblement constant tot l'any, independentment de les estacions.
La població nadiua és polinèsia, i s'estima que es va establir a l'illa vers el300 aC, durant les migracions i colonitzacions primerenques de tot l'espai polinesi a partir deTonga iSamoa.
El sòl fèrtil i la pesca abundant van proveir un aliment fàcil als habitants. La percepció del caràcter relaxat i alegre dels nadius i la caracterització de l'illa com un paradís van impressionar els primers exploradors europeus, i establiren un mite romàntic i utòpic al món occidental que dura fins avui.
S'ha especulat que Tahití fou la mateixa illa Sagitària que va descriureQuirós el1606. Però el més probable és que es tractés deRekareka, situada al mateix paral·lel a lesTuamotu.
L'anglèsSamuel Wallis va descobrir l'illa, el1767, i l'anomenàilla del rei Jordi (King George III Island).
Wallis va ser seguit, el1768, per l'explorador francèsLouis-Antoine de Bougainville en el viatge de la primeracircumnavegació francesa. Bougainville va fer Tahití famosa aEuropa amb la publicació del relat del seu viatge. Anomenant-laNova Citera, en referència a l'illa grega deCitera on va néixerVenus, descriu l'illa com un paradís terrenal amb un poble que viu feliç en la innocència, lluny de la corrupció de la civilització. Les seves descripcions il·lustraven el concepte del noble salvatge deJean-Jacques Rousseau, i van influir en els pensaments utòpics de filòsofs com araDenis Diderot.
El capitàJames Cook va visitar Tahití diverses vegades en els seus tres viatges entre1769 i1779. La seva base principal va ser la badia de Matavai, on va construir el fort Venus per observar eltrànsit del planeta. Encara avui el lloc es diupuntaVenus.
El pintor francèsPaul Gauguin va viure a Tahití entre1891 i1901 i s'inspirà en els paisatges i els models polinesis. APapeari, hi ha un petit museu dedicat a Gauguin. Els escriptors catalansAurora Bertrana iJosep Maria de Sagarra van passar-hi també una temporada als anys 20 i 30 del segle xx. Van immortalitzar les seves experiències en diversos llibres, d'entre els quals destaquenParadisos oceànics (1930) iLa ruta blava (1942).
Des del2004, Tahití, junt amb la Polinèsia francesa, té l'estatus de país d'ultramar.
.svg)
