S'anomenentaifes (de l'àrabطائفة,tā'ifa, ‘part’, ‘secció’, ‘grup’, ‘facció’[1]) al seguit dePrincipats musulmans independents en què es va desintegrar elcalifat de Còrdova després que durant l'anomenadaFitna de l'Àndalus, fos destronat el califaHixam II, de la dinastia delsomeies, l'any1009. Tot i que inicialment reconeixien una autoritat superior califal, van acabar convertint-se en estats independents, coneguts historiogràficament amb el nom deregnes de taifes.
Historiogràficament es considera que hi ha 3 períodes de regnes de taifa:
Les primeres Taifes (1009–1110) aparegudes arrel de la desintegració del Califat de Còrdova.
Les segones Taifes (1140–1203) aparegudes arrel de la desintegració del poder de l'Emirat Almoràvid a l'Àndalus.
Les terceres Taifes (1232–1287) aparegudes arrel de la desintegració del poder delCalifat Almohade a l'Àndalus.
Les taifes van aparèixer a conseqüència de lafitna o guerra civil que es va desencadenar inicialment al voltant de la figura del califaHixam II i posteriorment entre els diferents pretendents al tron califal. En el rerefons també hi havia problemes amb l'angoixantpressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics.[cal citació] Les primeres taifes van desaparèixer arran de la conquestaalmoràvit (1090-1102), però en esfondrar-se aquest estat van tornar a aparèixer una forta disgregació política a l'Àndalus; i el mateix va passar en debilitar-se el poderalmohade (1145-1146).
Les Taifes desaparagueren definitivament en ser conquerides pels reis cristians del nord:
El terme àrabmuluk at-ṭawàïf significa ‘reis de les divisions territorials’[2] o ‘reis de les parts’[3] i es va utilitzar originalment per als governants regionals de l'Imperi Part, interpretat com un període intermedi (i de declivi) entre la unitat donada per la conquesta dePèrsia per part d'Alexandre el Gran i la formació de l'Imperi Sassànida. La representació negativa del període part per part dels historiadors musulmans pot haver estat heretada de la propaganda sassànida. Al segle xi,Ṣàïd al-Andalussí va aplicar el terme per primera vegada als governants que van aparèixer després del col·lapse del poder omeia a l'Àndalus, «la situació del qual era com la delsmuluk at-tawàïf dels perses». La frase duia també connotacions d'un declivi cultural.[2]
Malgrat la divisió política de l'Àndalus en unitats polítiques menors, més dèbils militarment, sobretot si es compara amb la puixança del califat omeia sota Abd-ar-Rahman III i al-Hàkam II, no va anar acompanyada d'un declivi cultural, sinó tot el contrari. Amb l'aparició de noves corts i noves capitals, es va donar una període d'una intensa activitat intel·lectual i literària.
Hi va haver un segon període en què van sorgir les taifes, cap a mitjans del segle xii, quan els governantsalmoràvits estaven en decadència.
Durant l'època d'esplendor de les taifes, al segle xi i de nou a mitjan segle xii, els seusemirs (governants) competien entre ells, no només militarment, sinó també pel prestigi cultural. Van intentar reclutar els poetes i artesans més famosos.
Invertint la tendència del període omeia, quan els regnes cristians del nord sovint havien de pagar tribut al califa, la desintegració del califat va deixar els regnes musulmans afeblits i molts van acabar sotmesos atribut pels seus veïns cristians del nord.
A causa de la seva debilitat militar, els prínceps taifa van fer una crida perquè guerrers nord-africans vinguessin a lluitar contra els reis cristians en dues ocasions. Ladinastia almoràvit va ser convidada després de la caiguda de Toledo (1085) i elcalifat almohade després de lacaiguda de Lisboa (1147). Aquests guerrers no van ajudar de fet els emirs taifes', sinó que van annexionar les seves terres als seus propis imperis nord-africans.
Les taifes sovint contractavenmercenaris cristians per combatre amb els regnes veïns (tant cristians com musulmans). La taifa més dinàmica, que va conquerir la majoria dels seus veïns abans de la invasió almoràvit, va serSevilla.Saragossa també va ser molt poderosa i expansiva, però inhibida pels estats cristians veïns delsPirineus. Saragossa,Toledo iBadajoz havien estat anteriorment els districtes militars fronterers del califat.
Creada el1010 per l'amírida i eslauMujàhid que, annexionant-se lesBalears, convertirà el regne en un important centre marítim icomercial, fins i tot encunyava la seua pròpia moneda fins a la conquesta almohade. La taifa va perdre la seua independència el1076, en ser destronatAlí ibn Mujàhid pelsBanu Hud deSaraqusta, dels quals va dependre fins a la invasióalmoràvit (1091).
Igual que la resta del llevant de l'Àndalus, era un regne eslau. Quatre reis van governar la taifa fins que van ser conquerits per la taifa de Saraqusta i pels almoràvits als primers anys del segle xii.
En un principi era part de la taifa de Saraqusta. Però aquesta es va desmembrar en diverses taifes més xicotetes:Tutila,Waixqa,Qàlat al-Ayyub iLàrida. Aquest fet va ser aprofitat ràpidament pels comtes i reis cristians per a conquerir aquestes febles taifes. Caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de governadors saharians fins que va ser conquerida el1149 perRamon Berenguer IV iErmengol VI d'Urgell.
L'emirat de Xibrana és el nom que s'aplica al darrer estat musulmà que va existir en l'actual territori de Catalunya. A partir del castell de Siurana, l'ocupació dels territoris de Siurana va començar l'any 1153.
Dos eslaus,Mubàrak i Mudhàffar, van governar la taifa fins a llur mort. Aleshores es va proclamar rei el net d'Almansor, el qual va instaurar la dinastia amirida el1065-1075. El1075-1086,Yahya al-Qàdir deTulàytula, amb l'ajudacastellana, va conquerir la ciutat de València (i per tant la taifa) i la va governar fins al seu assassinat el1092. Al1094,Rodrigo Díaz de Vivar entrà a la ciutat duent a terme un dur assetjament. Finalment els almoràvits prengueren la taifa el1102.
Després de la caiguda del califat de Còrdova el 1031, al voltant de 33 taifes independents van sorgir la guerra civil andalusina. Les taifes més fortes i més grans d'aquest primer període (segle xi) van ser lataifa de Saragossa, lataifa de Toledo, lataifa de Badajoz i lataifa de Sevilla. L'única taifa que va conquerir la majoria dels seus febles veïns va ser la taifa de Sevilla sota la dinastia delsabbadites.
D'oest a est de l'Àndalus, les taifes principals foren:
Badajoz 1013-1022 / 1034-1094 (dinastia aftàssida); 1027-1034 (incorporada a Sevilla): 1094 (conquerida pels almoràvits)
André Clot:Das maurische Spanien. 800 Jahre islamische Hochkultur in Al Andalus. Aus dem Französischen von Harald Ehrhardt. Albatros, Düsseldorf 2004,ISBN 3-491-96116-5.
Ulrich Haarmann, Heinz Halm (Hrsg.):Geschichte der Arabischen Welt. 4., überarbeitete und erweiterte Auflage. Beck, München 2001.
Wilhelm Hoenerbach (Hrsg.):Islamische Geschichte Spaniens: Übersetzung der Aʻmāl al-a'lām und ergänzender Texte. Artemis, Zürich/Stuttgart 1970.
Martin Kremp (Hrsg.):Die Kleinkönige des islamischen Spanien: Texte zur Geschichte der Taifas des Andalus im 11. Jahrhundert. Mediterranea, Frankfurt am Main 1996,ISBN 3-00-000464-5.
Ralf Ohlhoff:Von der Eintracht zur Zwietracht? Die Geschichte des islamischen Spaniens im 11. Jahrhundert bei Ibn Bassām (= Arabistische Texte und Studien 13). Olms, Hildesheim u. a. 1999,ISBN 3-487-11037-7, zugleich: Dissertation Universität Göttingen 1997.
David Wasserstein:The Rise and Fall of the Party Kings. Politics and Society in Islamic Spain (1002–1086). Princeton University Press, Princeton 1985.
