Elreggae és ungèneremusical que es va desenvolupar inicialment aJamaica des de la fi delsanys 1960. El terme reggae sovint és usat per designar la majoria dels ritmes jamaicans, com l'ska, eldub i elrocksteady. Tanmateix, el reggae pròpiament dit és un estil de música particular que s'origina a partir de l'evolució directa de l'ska cap a ritmes més lents, passant pel rocksteady. Té un ritme binari sincopat de 4/4 amb desplaçament del temps fort com a principal característica. El reggae està estretament relacionat amb elrastafarisme i les seves lletres sovint tracten d'una temàtica entre política i mística.[1]
El terme reggae és d'etimologia incerta, podria ésser una derivació deragga, que és una abreviació deraggamuffin, que en anglès significa literalment «vestit amb parracs». S'utilitzà aquesta etiqueta per anomenar els pobres de Jamaica, i també elsrastes i els moviments culturals dels barris pobres. Actualment s'anomenen generalment ragga o raggamuffin alguns subestils del reggae. Altres fonts assenyalen que el terme reggae prové d'una cançó deThe Maytals, titulada «Do the reggay», en la qual la paraulareggay voldria dir «regular», és a dir, gent normal i corrent.
L'edició de 1977 delDiccionari d'anglès jamaicà incloïa «reggae» com «una expressió recentment establida per alrege», equivalent arege-rege, una paraula que podia significar tant «draps, roba amb parracs» com «una baralla o renyina».[2] El terme reggae amb un sentit musical aparegué per primer cop en elhit rocksteady de 1968 «Do the reggay» de The Maytals, però ja s'usava aKingston, per a denominar una forma més lenta de ballar i tocar rocksteady.[3] L'artista reggaeDerrick Morgan ho expressa en aquest sentit:
«No ens agradava el nom rock steady, així que vaig provar diferents versions de "Fat Man". Canvià el ritme i utilitzà els teclats per a sorprendre. A Bunny Lee, el productor, li agradava. Ell creà el so dels teclats i la guitarra rítmica. Sonava com "reggae, reggae" i aquest nom triomfà. Bunny Lee començà a utilitzar la paraula i poc després tots els músic estaven dient "reggae, reggae, reggae"».[3]
L'historiador del reggae Steve Barrow atribueix a Clancy Eccles l'alteració del termepatuèsstreggae («dona fàcil»), convertint-lo enreggae.[3] Tanmateix, segons Toots Hibbert:
«Hi ha una paraula que utilitzàvem sovint a Jamaica anomenada "streggae". Si una noia passa i els nois la miren i diuen "Ei, ella ésstreggae", això vol dir que no vesteix bé, que es veuraggedy («esparracada»). Les noies també dirien el mateix d'un home. Aquest matí, jo i uns amics estàvem jugant i jo vaig dir, "D'acord nois, fem elreggay". Va ser només una cosa que em va passar pel cap. Així que vam començar a cantardo the reggay, do the reggay i creàrem un ritme. La gent em va dir després que li havíem donat al so aquest nom. Abans d'això la gent l'anomenavablue-beat i tota mena de noms. Ara és alLlibre Guinness de Rècords».[4]
Es diu queBob Marley afirmà que el terme reggae provenia d'una paraula en castellà per referir-se a «la música del rei».[5]
Tot i que té una forta influència de la música tradicional d'Àfrica i elCarib, així com delrhythm and blues estatunidenc, el reggae deu els seus orígens directes al desenvolupament progressiu de l'ska i el rocksteady a la Jamaica de la dècada del 1960. Entre els pioners del nou gènere hi va destacarCount Ossie.[6][7]
Alton Ellis
La música ska nasqué als estudis de Jamaica entre els anys 1959 i 1961, essent una evolució de l'anterior gèneremento.[8] L'ska es caracteritza per una línia dewalking bass, ritmes de guitarra o piano accentuats al temps feble, i a vegadesriffs detrompa que recorden eljazz. A part de la seva enorme popularitat entre l'estèticarude boy de Jamaica, trobà un gran seguiment entre elsmods britànics cap al 1964. Segons Barrow, elsrude boys començaren a reproduir els seus discos de ska a mitja velocitat expressament, preferint ballar més a poc a poc com a part de la seva imatge de «durs».[8]
A mitjans de la dècada del 1960, molts músics havien començat a tocar el tempo de l'ska més lent, emfatitzant més elwalking bass i els temps febles. El so lent va ser anomenat rocksteady, en referència a unsenzill d'Alton Ellis. Aquesta fase de la música jamaicana només durà fins al 1968, quan els músics tornaren a començar a alentir el tempo de la música i hi afegiren encara més efectes.[9] Això conduí a la creació del reggae.
El reggae es va desenvolupar a partir del rocksteady a la dècada de 1960. El pas del rocksteady al reggae es veu il·lustrat en l'ús delshuffle en elsteclats.Bunny Lee en va ser el pioner. Aquest tret ja era present en alguns senzills de transició com «Say What You're Saying» (1967) deClancy Eccles o «People Funny Boy» (1968) deLee «Scratch» Perry. El tema «Long Shot Bus 'Em Bet» editat pel grupThe Pioneers el 1967 es considera l'exemple més primerenc del nou so que posteriorment seria reconegut com a reggae.[10]
Bob Marley el 1980
A principis de 1968 es publicaren els primers discos genuïns de reggae, comNanny Goat deLarry Marshall iNo More Heartache de The Beltones. El 1968, l'estatunidencJohnny Nash amb «Hold Me Tight» va ser el primer cantant que feu entrar en les llistes d'èxits dels Estats Units una cançó de reggae.[11] En aquesta època, la influència del reggae va començar a ser present en la música rock. «Ob-La-Di, Ob-La-Da» de 1968 delsThe Beatles és un exemple de rock amb ritmes reggae.
La contribució de diversos productors jamaicans va ser essencial en el desenvolupament del reggae, primer de l'ska cap al rocksteady i posteriorment cap al reggae. Entre els més rellevants hi haCoxsone Dodd, Lee «Scratch» Perry,Leslie Kong,Duke Reid,Joe Gibbs iKing Tubby.Chris Blackwell, creador del segellIsland Records a Jamaica el 1960, es va mudar a Anglaterra el 1962, on va continuar promocionant la música jamaicana. Es va aliar ambTrojan Records, fundat per Lee Gopthal el 1968. Trojan va editar nombrosos discs d'artistes reggae al Regne Unit fins al 1974.
El 1973, la pel·lículaHarder They Come, en la que actuàJimmy Cliff, va generar un interès considerable i popularitat pel reggae als Estats Units, i la versió d'Eric Clapton el 1974 del tema de Bob Marley «I Shot the Sheriff» va ajudar a introduir el reggae almainstream.[12] Cap a mitjans de ladècada de 1970, el reggae gaudia d'un espai considerable a la ràdio anglesa, especialment gràcies al programa deJohn Peel. El que es va conèixer després com l'«Edat Daurada del Reggae» correspon aproximadament a l'apogeu delroots reggae.
En la segona meitat de la dècada de 1970, el panoramapunk rock del Regne Unit començava a formar-se i el reggae hi va tenir un paper d'influència important. Alguns discjòqueis de punk feien sonar cançons de reggae durant les seves sessions i nombroses bandes de punk, comThe Clash, s'impregnaren de reggae en la seva música. A Anglaterra s'estengué gràcies a la nova inclusió del gènere a la música deThe Rolling Stones amb més influència des de 1974. Alhora, el reggae va iniciar una certa recuperació a Anglaterra en ladècada de 1980 abanderada per grups com Steel Pulse, Aswad,UB40 i Musical Youth. Altres grups que gaudiren d'un reconeixement internacional a començaments dels 1980 van serThird World,Black Uhuru iSugar Minott. ElsPremis Grammy introduïren la categoria al Millor Àlbum Reggae el 1985.
El primer ministre de Jamaica, Bruce Golding, va convertir el febrer de 2008 en el primer mes del reggae a Jamaica, amb la intenció de repetir la celebració cada any. Per celebrar-ho, la Recording Industry Association of Jamaica (RIAJam) va celebrar els seus primers Reggae Academy Awards el 24 de febrer de 2008. A més, el mes del reggae va incloure una conferència de reggae global de sis dies, un festival de cinema reggae, dues funcions de premis d'estacions de ràdio i un concert homenatge al difunt Dennis Brown, queBob Marley va citar com el seu cantant favorit. Pel que fa als negocis, RIAJam va organitzar esdeveniments centrats en les oportunitats laborals del reggae i els potencials ingressos internacionals.[13] El Reggae Month 2019 a Jamaica va ser rebut amb múltiples esdeveniments que van des de funcions de reggae corporatives fins a grans celebracions en honor a l'aniversari de Bob Marley el 6 de febrer fins a un concert d'homenatge en honor a Dennis Brown el 24 de febrer, juntament amb un concert exhaurit per al Reggae Grammy 2019. l'artista nominat Protoje pel seu A Matter of Time Live celebrat als Hope Gardens de Kingston el 23 de febrer.
El novembre de 2018, la "música reggae de Jamaica" es va afegir a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de laUNESCO, la decisió va reconèixer la "contribució del reggae al discurs internacional sobre temes d'injustícia, resistència, amor i humanitat subratlla la dinàmica de l'element" com a ser alhora cerebral, sociopolític, sensual i espiritual".[14]
El reggae es basa en un estil rítmic que es caracteritza per talls regulars sobre una música de fons tocada per labateria rítmica, coneguda com abeat, que es toca en el tercertemps de cadacompàs. Aquestritme és més lent que el d'altres estils precursors del reggae com l'ska i el rocksteady.
Al reggae se l'associa amb el movimentrastafari, que influí molts músics prominents del reggae als anys 1970 i anys 1980. Al començament la seva utilització es limitava a les cerimònies rasta, més endavant esdevingué un vehicle d'expressió musical alsguetos de Jamaica.
La primera aparició de la música reggae s'atribueix a la cançó «Fat man» del cantantDerrick Morgan.[15] Encara que n'hi ha qui sosté que «Do the reggay», del grup The Maytals liderat per Toots Hibbert, en fou la primera cançó.
Generalment, les lletres de cançons reggae van lligades amb la crítica social, malgrat que moltes cançons aborden temàtiques més lleugeres, amb temes més personals, com l'amor i la socialització. Moltes bandes de reggae han versionat cançonssoul ifunk deMotown Records iAtlantic Records. Algunes lletres reggae pretenen despertar la consciència política del públic amb la crítica alconsumisme, o tractant temes controvertits com l'apartheid. Moltes cançons reggae promouen l'ús decànnabis que es considera quasi un sagrament en el moviment rastafari. Hi ha molts artistes que componen cançons reggae sobre temàtica religiosa, tant si es tracta de discutir un tema religiós específic com simplement a la lloança a Déu (Jah). D'altres temàtiques sociopolítiques habituals de les cançons de reggae són elnacionalisme negre, l'antiracisme, l'anticolonialisme, l'anticapitalisme i la crítica als sistemes polítics i Babylon.
Peter Tosh i Robbie Shakespeare a l'escenari durant la gira Bush Doctor aCardiff l'any 1978
L'early reggae, altrament conegut com a skinhead reggae per la seva popularitat dinsd'aquesta subcultura de la classe obrera al Regne Unit, es va gestar al final dels anys 1960 a mesura que la influència de la música funk de segells estatunidencs comStax va començar a penetrar en la forma de tocar dels músics de reggae. El que diferencia l'early reggae del rocksteady és l'orgue Hammond, un estil de tocar percussiu,bubbling, que va atreure més atenció cap a la subdivisió en 8 octaves dins elgroove. Elsskanks de la guitarra en la segona i quarta nota del compàs eren sovint doblats en estudi utilitzant efectes electrònics d'eco, complementant d'aquesta manera la sensació de doble-temps de l'òrgan. Generalment, es donava més èmfasi algroove de la música. La tendència creixent de l'època de gravar una versió a lacara B del senzill va generà, a més a més, innombrables cançons instrumentals abanderades per latrompa o l'orgue. Eren freqüents les versions de temes de soul de segells com Motown, Stax i Atlantic Records, reflectint la popularitat de la música soul entre els skinheads i els mods. Els artistes més destacats de l'skinhead reggae sónJohn Holt,Toots & the Maytals,The Pioneers iSymarip.
Roots reggae és un tipus de música espiritual que les seves lletres tracten majoritàriament la lloança de Jah («Déu»). Entre els temes més recurrents es troba lapobresa, la resistència al govern i a l'opressió racial. Moltes de les cançons de Bob Marley i de Peter Tosh poden ser englobades dins del roots reggae. En la dècada de 1970, el roots reggae va viure un bon moment creatiu amb cantants comBurning Spear,Gregory Isaacs,Freddie McGregor,Johnny Clarke,Horace Andy,Ijahman Levi,Barrington Levy,Big Youth iLinval Thompson, i bandes comCulture,Israel Vibration,The Meditations iMisty in Roots, mà a mà amb productors comLee «Scratch» Perry iCoxsone Dodd. Musicalment, en la cançó «Roots, Rock, Reggae» Marley va concebre un nou estil de músicaoff-beat amb un compàs de sistemps, on l'skank de la guitarra té lloc en el quart i sisè temps. Aquest estil, a diferència de la resta d'estils del reggae, està tan estretament lligat a Bob Marley que molt pocs artistes el van adoptar.
Eldub és un subgènere de reggae desenvolupat primerament per productors d'estudi comKing Tubby iLee Perry. Es caracteritza per basar-se en la remescla de material prèviament gravat i per donar un èmfasi particular a la bateria i a la línia de baix. Les tècniques utilitzades provocaven en l'oient sensacions viscerals, descrites per Tubby com «un volcà al cap».[16]Augustus Pablo iMikey Dread van ser altres importants pioners d'aquest estil, que encara continua avui dia.
L'estil rockers va irrompre a mitjans dels anys 1970 de la mà deSly & Robbie. Rockers és descrit com un estil d'interpretar reggae fluid, mecànic i agressiu.[17] Un article descriu el rockers com l'«edat daurada del reggae».[18]
Eltoasting és un estil de cantar o parlar sobre un disc que va aparèixer per primer cop a Jamaica el 1960 per DJ (deejays) comU-Roy iDennis Alcapone. En el sentit jamaicà de la paraula consisteix en un punxadiscos que s'encarrega de posar-hi la música, i un MC (Master of Ceremonies) oraper, que hi fa rimes vocals a sobre. Aquest estil va influir poderosament sobre elDJ jamaicàKool Herc, que va utilitzar aquest estil aNova York al final de la dècada de 1970, establint el precedent directe delhip-hop i elrap. La tècnica de mescla emprada en la músicadub també deixaren petja en el hip-hop.
Raggamuffin, sovint abreviat simplement com ragga, és un subgènere del reggae que està estretament lligat amb eldancehall i eldub. Engloba la música delghetto youths («els joves del gueto») de Jamaica. El raggamuffin instrumentalment es basa enmúsica electrònica i a vegades elsampling també hi té un paper important. Una part dels artistes de dancehall van començar a adoptar elements estílistics de la música hip-hop amb la maduració del ragga, mentre que la música ragga, al seu torn, va influenciar més i més els artistes de hip-hop. Ragga s'utilitza avui com un sinònim de dancehall reggae o per descriure el dancehall amb un dj fentchatting més que punxant o cantant en la part alta delriddim.
Elreggae fusion és una barreja de reggae odancehall amb elements d'altres gèneres com hip-hop,R&B,jazz, rock,drum and bass,punk opolca.[20] Malgrat que els artistes ja barrejaven el reggae amb altres gèneres des de principis de 1970, no va ser fins a la fi del segle XX quan es va encunyar el terme.
A partir de la dècada del 1970, el mite vivent de Bob Marley es va convertir en el major ambaixador mundial del ritme sincopat del reggae que, a principi de la dècada del 1980, vivia una nova ona expansiva gràcies al maridatge amb els fills del punk britànic i l'adopció per part de bandes emergents comThe Specials,The Selecter, The Beat oMadness, que van liderar l'anomenada generacióTwo-tone.[21]
Tot això va fer que el reggae es popularitzés arreu, esperonat pels nous vents de llibertat que portava latransició democràtica després de la mort delFranco el 1975. En l'àmbit estatal es van donar les condicions perquè formacions comPotato al País Basc es deixessin encomanar a partir del 1982 pel ritme i la filosofia de rebel·lia inherents al reggae. Poc després,Skatalà ja va obrir la veda a Catalunya amb una contundent mixtura de reggae, ska i punk, seguit de prop perDr. Calypso, que va ampliar el ventall estilístic afegint sonoritats caribenyes com elcalipso o l'empremta del soul en el seu latin ska.
Aquella incipient escena aviat va tenir un certamen propi, el Latin Reggae Festival, que va celebrar les tres edicions a Barcelona, entre el 1991 i el 1993. Li va agafar el relleu l'U-Zona Reggae deTorelló, un festival també dedicat al reggae però més ambiciós i de majors dimensions. Les bandes catalanes van poder compartir escenari amb artistes internacionals fins a la darrera edició, celebrada el 2004. El 1993 va aparèixer elReggus aReus, i cinc anys més tard es va crear el Finos Reggae aBellpuig. La implantació el 2010 aBenicàssim delRototom Sunsplash, un dels festivals més importants del món, han servit de catalitzador d'una escena amb una salut excel·lent.[21]
↑Meschino, P. (15 March 2008). Music: Reggae – reclaiming reggae revenue.Billboard – the International Newsweekly of Music, Video and Home Entertainment, 120, 36.
Potash, Chris.Reggae, Rasta, Revolution: Jamaican Music from Ska to Dub. Schirmer Books, 1997.ISBN 978-0-8256-7212-5.
Baek, Henrik; Hedegard, HansDancehall Explosion, Reggae Music into the Next Millennium. Samler Borsen Publishing, Denmark, 1999.ISBN 978-87-981684-3-0.
