El nom completàrab del Marroc ésal-Màmlaka al-Maghribiyya que es pot traduir com ‘el Regne occidental'.Al-Màghrib significa ‘l'oest’. Els historiadorsmedievals àrabs i els geògrafs històrics feien ús del termeal-Màghrib al Aqsa, ‘l'Oest Llunyà’ per diferenciar-lo de les regions històriques veïnes d'al-Màghrib al-Àwsat, ‘l'Oest Mitjà’, que es correspondria aproximadament amb l'actualAlgèria ial-Màghrib al-Adna, ‘l'Oest Proper’, que es correspondria amb l'actualTunísia i la meitat occidental de Líbia.[5]
El nom català del Marroc, que prové de la forma llatinaMorroch, feia referència al nom de l'antiga capitalalmoràvit ialmohade deMarràqueix.[6]
Al sud del Marroc es troba el territori discutit delSàhara occidental, reivindicat i sota control en gran part del Marroc, malgrat el no-reconeixement d'aquesta sobirania per la comunitat internacional. A l'est i al sud-est, el Marroc limita ambAlgèria. A certa distància de la costa atlàntica es troben lesIlles Canàries iMadeira. Al nord de l'estret de Gibraltar es trobal'estat espanyol.
Aproximadament una tercera part del territori marroquí és recobert de muntanyes que atenyen altituds prou importants. El Marroc conté quatre serralades i és l'únic estat del Magrib que té una immensa serralada com l'Atles.
Al nord de l'estat, les muntanyes delRif voregen el Mediterrani. El cim més alt del Rif assoleix 2.456 m i té per nomDjebel Tidighine. El Rif proposa superfícies variades segons les altituds de les seves regions. De fet, a l'oest, s'hi troba sobretot una vegetació espinosa (avets, pins, cedres, etc.). Més lluny de les ribes mediterrànies i més endins de l'estat, sobresurten les tres altres immenses serralades: l'Atles Mitjà,l'Alt Atles i l'Antiatles, on trobem també una diversitat de paisatges.
El rei Mohammed VI i el president nord-americàGeorge W. Bush
Segons laconstitució del Marroc, l'estat està organitzat com amonarquia constitucionalparlamentària, en què elrei del Marroc, actualmentMohammed VI, és elcap d'estat i en què elprimer ministre del Marroc és elcap de govern en unsistema multipartidista. Elpoder executiu és ocupat pel govern del Marroc, presidit pel primer ministre. Elpoder legislatiu és ocupat pel govern i per les dues cambres delparlament del Marroc: l'Assemblea de Representants i l'Assemblea de Consellers. L'Assemblea de Representants està integrada per 325 membres, dels quals 295 s'elegeixen persufragi universal directe en determinades circumscripcions; els altres 30 s'elegeixen de llistes de partit nacionals i només estan integrades per dones. L'Assemblea de Consellers està integrada per 270 consellers elegits per sufragi indirecte mitjançant el Col·legi d'Electors provinents de les col·lectivitats locals i de les Cambres Professionals de regions, i del Col·legi d'Assalariats nacional, amb una proporció de 162 escons per a les col·lectivitats locals, 33 escons per a les Cambres d'agricultura, 24 escons per a les Cambres de comerç, indústria i de serveis, 21 escons per a les Cambres d'artesania, 3 escons per a les Cambres de Pesca Marítima i 27 escons per als representants dels assalariats. Els membres de la Cambra de Consellers són escollits per un mandat de 9 anys. La Cambra de Consellers es renova per terços cada tres anys. La renovació d'escons del primer i segon terç es realitza per sorteig. Elpoder judicial és ocupat per una judicatura independent. L'actual president n'ésMustafa Oukacha (Agrupament Nacional dels Independents).
El govern del Marroc ha suggerit que una entitat autònoma, sota la Conselleria Reial pels Afers Saharians, hauria de governar el territori. El projecte fou presentat alConsell de Seguretat de les Nacions Unides l'abril del 2007. Sense assolir cap acord, l'ONU demanà a les parts que comencessin negociacions directes i incondicionals per acordar una solució mútuament acceptable.[8] ElFront Polisario, que lluità en contra del domini colonialespanyol i per la independència del Marroc, rebutja el pla d'autonomia dins el Marroc, i advoca per la conformació d'una república independent amb el nom deRepública Àrab Democràtica Sahrauí.
D'acord amb elBanc de Desenvolupament Africà, elproducte interior brut (PIB) del Marroc representa el 7% del PIB del continent africà.[9] El Marroc és la cinquena economia més gran de l'Àfrica; el 2006 el seu PIB era de 125.300 milions dedòlars nord-americans enparitat de poder adquisitiu.[10] L'agricultura encara és la font de treball del 40% de la població marroquina i contribueix al 14,5% del PIB.[10] La indústria contribueix amb el 37,9% del PIB; la indústria més gran és lamineria defosfats sahrauís. La segona font d'ingressos més gran són lesremeses dels marroquins a l'estranger; la tercera és elturisme. S'estima que 7,5 milions de turistes visitaren el Marroc el 2007.[11] El Marroc ha signat untractat de lliure comerç amb laUnió Europea que entrà en vigor el2010, i un tractat d'obertura comercial per als productes industrials amb elsEstats Units d'Amèrica, que entrà en vigor el 2006.
Amb 34 milions d'habitants, el Marroc és l'onzé estat més poblat d'Àfrica.[12] El creixement poblacional ha estat molt ràpid durant la segona meitat del segle xx; de 10 milions d'habitants el 1954[13] als actuals 34 el 2006.[14] Amb una reducció de lataxa de natalitat i de les condicions de vida, lapiràmide de població ha canviat: el 1985, els menors de 15 anys representaven el 46%[13] de la població total, el 2006 només el 30,5%.[14] La major part de la població viu a l'oest de laserralada de l'Atles, que separa el país deldesert del Sàhara.Casablanca n'és el centre comercial i industrial i el port més important; té una població superior als 3 milions d'habitants.Rabat és la seu de govern, i té una població superior al milió d'habitants.
La població marroquina està formada per àrabs iamazics, tot i que el comerç i l'esclavatge portaren molts africans subsaharians al Marroc, els descendents dels quals viuen als oasis del sud i a les ciutats més grans.[15] Tanmateix, un estudi genètic ha suggerit que no hi ha cap diferència entre els àrabs marroquins i els amazics, i que, per tant, l'arabització del Marroc fou més un procés cultural que no pas un de reemplaçament ètnic.[16] Entre 1956, quan es va declarar la independència, i1960 el Marroc va viure una emigració massiva d'estrangers.[17]
Segons l'article 5 de la Constitució marroquina de 2011, la llengua oficial del Marroc és l'àrab estàndard, mentre l'amazic n'és llengua nacional. El dialecte àrab del país es coneix com aàrab marroquí. Prop de 12 milions, el 40% de la població total, la majoria dels quals viuen en àrees rurals, parlenamazic, present al Marroc en tres dialectes diferents: eltarifit, eltaixelhit i eltamazight.[18] Elfrancès, que és la segona llengua oficialde facto, s'ensenya universalment i és la llengua principal per al comerç i l'economia; hom en fa ús en l'educació i el govern. S'estima que 20.000 marroquins al nord parlen elcastellà com a segona llengua.[cal citació]
L'islam és la religió majoritària. S'estima que el 99% de la població es considera musulmana, majoritàriamentsunnita, mentre només l'1% professa altres religions com elcristianisme, eljudaisme o elbahaisme.[14]
La mesquita Kutubiyya, a MarràqueixEsglésia de Nostra Senyora de la Victòria, a Tetuan
Com que la casa reial marroquina, ladinastia alauita, que governa l'estat des del segle xvii, basa part de la legitimitat del seu govern en el fet de ser descendents delprofetaMuhammad, la població marroquina té una reverència especial per la família reial.[15]
Malgrat que el cristianisme sigui actualment testimonial, històricament el territori que actualment forma el Marroc fou un estat cristià, que ha donat alguns sants a l'Església catòlica, com santMarcel de Tànger (mort el 298). Al segle vi, el bisbeSunna hi propagà l'arrianisme.
A més de l'Església catòlica, l'Església d'Anglaterra també manté, com a mínim, un temple al Marroc, l'església de Sant Andreu, fundada el 1880.
Tot i que històricament nombrosa i important, actualment la comunitat jueva marroquina és residual. El 2010 s'estimaven en 6.000 els jueus marroquins.[14] La comunitat conserva, tanmateix, unes quantessinagogues, algunes amb valor històric i artístic com lasinagoga Salat Alzama, a Marràqueix, lasinagoga Ibn Danan, a Fes, o lasinagoga Beth-El a Casablanca. De la importància passada de la comunitat jueva marroquina en dona testimoni l'existència de tradicions singulars del judaisme marroquí, com la festa de laMimuna, que comença la nit de l'últim dia dePéssah.
Mapa de les províncies romanes de Mauritània Tingitana, Mauritània Cesariense i Numídia
L'actual territori del Marroc ha estat poblat des de temps delneolític, almenys des de l'any 8000 aC, testificat per trets de la culturacapsiana, en un temps en què el Magrib era menys àrid del que ho és actualment. Rebé la penetració comercialfenícia. Formà part de laMauritània Tingitana de l'Imperi Romà. Fou devastat pelsvàndals al segle v. Amb l'expedició de principis delsegle viii del general àrabMusà ibn Nusayr, conqueridor de lapenínsula Ibèrica, es consolidà laislamització delsamazics del territori, a partir de la qual l'actual Marroc passà a formar part, políticament i cultural, del mónmusulmà. A causa de l'heretgiakharigita, se separà, sota ladinastia idríssida (789-974), delcalifat deDamasc. Al Magrib, on tingué un ampli suport per part de la població autòctonaamaziga, s'arribaren a fundar diversos principats d'inspiració kharigita.
A la segona meitat del segle xi, el país assolí el seu major poder quan una sèrie de dinasties amazigues reemplaçaren els idríssides àrabs. Primer elsalmoràvits (974-1147), després elsalmohades (1147-1248), i elsbenimerins (1248-1465), sorgits de les grans confederacions amaziguessanhaja,masmuda izenata, respectivament. Governaren gran part delMagrib així com grans territoris de lapenínsula Ibèrica oÀndalus. Petits estats de la regió, com el delsBarghawata i el delsBanu Issam, foren conquerits. L'imperi s'ensorrà a causa d'un llarg període de guerres civils.
Amb ladinastia wattàssida (1465-1555) tingué lloc la penetracióportuguesa a l'oceà Atlàntic i l'espanyola a laMediterrània: comportà la consegüent reacció antieuropea, encapçalada per la dinastiaxerifianasadita (1555-1659), amenaçada, d'altra banda, per l'expansióturca des d'Algèria. Els sadites tenen la pesada tasca de reunificar el Marroc i de combatre el poderós exèrcit portuguès, gran potència en aquell temps. El1578 aKsar el-Kébir, en labatalla dels Tres Reis, l'exèrcit portuguès és completament aniquilat per l'exèrcit sadita. Després d'aquesta batalla, la dinastia es concentra al nord-est del Marroc per tal de protegir el regne contra les vel·leïtats de l'Imperi Otomà. Malgrat la seva oposició, els sadites organitzen el seumakhzen i el seu exèrcit segons el model otomà. La dinastia desapareix el1659 amb la mort del sultàAhmed II.
Amb l'entronització delsxerifs delTafilelt, ladinastia alauita (1613-actualment), foren posades les bases del regne actual, malgrat que des de la fi del segle xviii el govern efectiu del país fou dictat pels interessos europeus, sobretot amb tractats comercials amb laGran Bretanya iFrança. Un dels més il·lustres alauites fou elsoldàMulay Ismail, segon sobirà de la dinastia. El seu regnat se situa entre1672 i1727; imposà l'autoritat delmakhzen sobre el conjunt de l'Imperi xerifenc, gràcies al seu exèrcit compost de milícies d'esclaus-soldats negres (els Abid al Bokhari) i de les tribus militars guich (Oudayas, Cherrardas, Cherragas). Ismail controlava el país des deMeknès, nova capital imperial en substitució deFes i deMarràqueix. Sota el regnat d'Ismail, Meknès es dota d'una veritableciutat prohibida a la marroquina, amb els seus conjunts de palaus, fonts, mesquites, jardins i de fortaleses. Ismail afrontà una guerra contínua contra les tribus de l'Atles (que acaba sotmetent), però també contra els enemics exteriors: elsespanyols,anglesos iotomans. El sultà estén la seva autoritat sobreMauritània i els oasis delTouat.
De1727 a1757 el Marroc coneix una greu crisi dinàstica en el transcurs de la qual elsAbid al Bokhari fan i desfan els soldans, mentre que les tribusguich ataquen i saquegen les ciutats imperials.
Després de laSegona Guerra Mundial, els partits nacionalistes exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El1955 és reinstauratMuhàmmad V del Marroc: assolí la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès al'ONU i el1957 es proclamà la monarquia constitucional i la futura successió del seu fillHassan, que es feu efectiva el1961. El1958 el Marroc entrà a laLliga Àrab, i reivindicà els territoris delSàhara que, juntament ambIfni i les places deCeuta iMelilla, encara pertanyien a l'estat espanyol, aMauritània i una part aAlgèria. El partit nacionalistaIstiqlal havia sostingut el govern de Hassan II, però aviat aquest i l'UNFP, escissió liderada perBen Barka, passaren a l'oposició. L'assassinat d'aquest darrer afectà seriosament les relacions marroquines ambFrança.
El1963 les tropesnord-americanes ifranceses surten de l'estat. El Marroc participa en les guerres araboisraelianes del1967, amb repercussions antijueves a l'interior, i del1973. A laconferència d'Agadir del1974, el Marroc,Mauritània iAlgèria discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la imminent descolonització delSàhara occidental, ric enfosfats. El 1975, per tal d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà unaMarxa verda de més de 300.000 marroquins colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any, mitjançantl'acord de Madrid, l'estat rebé l'administració del centre i el nord del Sàhara occidental, i Mauritània la del sud.
El26 de febrer de1976,Espanya finalitzà la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es proclamà laRepública Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), encarregada de l'organització dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional delFront Polisario, de la RASD, i dels drets del poblesahrauí. A l'abril començaren els enfrontaments entre el Marroc i el Front Polisario. Els sahrauís fugiren dels bombardejos en direcció al desert d'Algèria. El1979 Mauritània renuncià a les seves reivindicacions sobre el territori i signà un acord de pau amb el Front Polisari.
A l'interior, el1977 Hassan II creà un govern d'unitat nacional després de fer dimitir el gabinet sorgit de les eleccions d'aquell any. Els avalots recurrents per la forta recessió econòmica, foren fortament reprimits fins al 1991, produint-se matances enCasablanca[22] iNador[23] mentre es mantenien les reclamacions sobre Ceuta, Melilla i del Sàhara occidental. En les eleccions del1984 laUnion Constitutionnelle obtingué la majoria simple i formà un govern de coalició amb els principals partits polítics, a excepció de l'Istiqlal i laUnion Socialiste des Forces Populaires (USFP). Aquest govern inicià una campanya contra elfonamentalisme islàmic i contra organitzacions de l'oposició.
Teòricament, el1991 fou signada la pau entre el Marroc i el Front Polisario: acordaren ambdues parts de celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'antigaOrganització per a la Unitat Africana (OUA), ajornat posteriorment per les dificultats en l'establiment del cens.
Els darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament prooccidental, especialment el1986, quan establí relacions ambIsrael, la qual cosa li provocà un cert aïllament en el món àrab. El1988 restablí relacions ambAlgèria, i el1989 pactà ambEspanya temes de defensa i d'unió marítima a l'estret de Gibraltar.
El maig del 1990, Hassan II creà un Consell Consultiu sobre Drets Humans integrat per persones de diferent color polític per apaivagar les denúncies per les detencions d'estudiants a les facultats deFes,Casablanca iMarràqueix. Tot i així, es mantingué la prohibició sobre determinades organitzacions polítiques i religioses, així com la censura.
Malgrat que el monopoli seguia sent un factor important pel poder de la monarquia, el1992 s'inicien algunes privatitzacions d'empreses: resultà afectat l'índex de creixement i augmentada la inflació. Aquell mateix any foren alliberats alguns presos polítics (comAbraham Sefarty) i es tancà la presó secreta deTazmamart, però el frau electoral del1993 consolidà la marginació de l'oposició.
Al novembre del1995, laUE signà un acord de lliure comerç amb el Marroc gràcies al qual l'economia marroquina mantenia una tendència positiva dins la precarietat. El23 de juliol de 1999 moria el reiHassan II, després de 32 anys de monarquia, deixant el tron al seu fillMohàmmed VI. Els primers anys del nou regnat destacaren per l'inici del reconeixement de la cultura i la llengua amazigues amb la creació, el2001, de l'Institut Reial de la Cultura Amaziga i, al setembre del2003, el començament de les primeres classes en aquesta llengua en algunes escoles.
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
