| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (ca) Marian Vayreda 14 octubre 1853 Olot (Garrotxa) | ||
| Mort | 6 febrer 1903 (49 anys) Barcelona | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | escriptor, pintor, militar | ||
| Membre de | |||
| Família | |||
| Germans | Estanislau Vayreda i Vila Joaquim Vayreda i Vila | ||
| Parents | Marià Oliveras i Vayreda,net | ||
 | |||
Marià Vayreda i Vila (Olot,14 d'octubre de1853[1] - Olot,6 de febrer de1903)[2] fou unescriptor ipintorcatalà. Destaca sobretot per les seves novel·lesRecords de la darrera carlinada (1898) oLa punyalada (1904), obres en què plasmà algunes de les tensions pròpies del tombant de segle.Carlí de joventut i emmarcat dins delcatalanisme conservador ja en la seva maduresa, mostrà la denúncia de la pèrdua dels valors tradicionals com la família i la religió en gran part de la seva obra.
Quant a la seva obra pictòrica, és un dels màxims exponents de la pintura de l'Escola paisatgística d'Olot, juntament amb el seu germàJoaquim iJosep Berga i Boix.[3] Com en la seva obra literària, hi destaquen les obres de temàticacostumista, religiosa i històrica. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra mostra més interès per la figura humana.[3]
Signava comMarian Vayreda, és a dir, amb la versió no ortografiada delprenom. Tot i això, actualment la forma més estesa per la historiografia literària és la formaMarià.[4]
Nascut al si d'una família de la noblesa rural catalana, fou el petit d'un total de set germans (quatre nois i tres noies) fills de Francesc Vayreda i Busquets nascut aRipoll i de Rosa Vila i Galí deVidrà. El germà granJoaquim, fou un pintor reconegut de l'Escola d'Olot, l'Estanislau,farmacèutic, esdevingué unbotànic de renom europeu. Es va educar en un ambient ideològicamentconservador. Des de ben jove es va identificar amb la causacarlina. La Revolució de setembre de 1868 li impedeix entrar a la Universitat i estudia dibuix a l'Escola de Dibuix d'Olot. A disset anys amb els seus germans Estanislau i Lluís s'allista a l'exèrcit i participa en latercera guerra carlina, com a ajudant del generalRafael Tristany, dins l'estat major delgeneral Savalls. Després de la derrota, ferit i malalt s'exilià alLlenguadoc i el 1875 i s'instal·là aSeta, on el seu germà Joaquim tenia llogat un taller conjuntament amb un altre pintor d'Olot,Josep Berga i Boix.[5][6]
Els seus interessos artístics l'empenyeren, en principi, envers la pintura. El 1876 viatja aParís per estudiar ambJean-Léon Gérôme i l'any següent, ja retornat a Catalunya, ingressa a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1878 torna a Olot, on treballarà amb son germàJoaquim al seu taller d'imatgeria religiosa El Arte Cristiano. Joaquim hi havia fundat també, ja el 1869, el Centre Artístic, que aplegava els olotins amb inquietuds artístiques i intel·lectuals i al voltant del qual sorgiria l'anomenadaEscola d'Olot de pintura.[6] L'any 1882 participà en la primera exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.[7]
El 1888[8] a l'edat de trenta-cinc anys es casa amb Pilar Aulet i Soler de disset anys (germana de l'escriptor i naturalistaEugeni Aulet Soler) i fa el viatge de noces a Itàlia.[9] És en aquesta època que, decebut pel seu escàs èxit com a pintor, comença a interessar-se més per la literatura, i a participar activament en la vida cultural d'Olot. Amb alguns amics fundà la revistaEl Olotense que, a partir de 1890, passarà a dir-seL'Olotí. A partir del seu carlisme inicial, Vayreda evolucionà cap a uncatalanisme conservador, en la línia del deTorras i Bages.[6]
Morí el 1903 a l'edat de quaranta-nou anys quan estava acabant de revisar la primera impressió deLa punyalada, la seva obra més ben rebuda per la crítica i que mai veié publicada.[9] En morir, fou enterrat alCementiri d'Olot.
Marià Vayreda començà la seva carrera literària amb la publicació de diverses obres de narrativa breu (vint-i-set peces en total), en què s'inclouen gèneres diferents comcontes,apòlegs oquadres de costums. Els més rellevants literàriament sónLa fi del Renegat (1891),El roure dels penjats. Conte fantàstic (1899) iL'Afusellat, publicat pòstumament.[10]
.jpg)
Quant a lesnovel·les —la part més important de la seva producció— en publicà tres:Records de la darrera carlinada (1898),Sang nova (1900) iLa punyalada (1904).
Es tracta de la primeranovel·la publicada de l'escriptor l'any1898. És una obra fragmentària que conté catorze narracions breus ambientades durant laTercera Guerra Carlina, conflicte en què Vayreda prengué part.[11] Els fets es narren vint anys després del conflicte, en un moment que Vayreda veu obsoleta la causacarlina i s'ha convertit alregionalisme. Això fa que la novel·la sigui plena de decepció i nostàlgia. Una desil·lusió i malenconia que contrasta amb la visió èpica de la guerra que tenia abans de participar en el conflicte bèl·lic.[11]
Aquesta obra es publicà el 1900 tot i que sembla que fou escrita abans deRecords de la darrera carlinada.[12] Es tracta d'una novel·la de tesi que conté una càrrega ideològica més important, un fet que feu que no fos gaire ben acollida per la crítica.[13] La novel·la critica de manera bel·ligerant les conseqüències de la modernitat per a la societat del moment i com això afecta els valors tradicionals.[12]
Aquesta obra publicada pòstumament el 1904 és la novel·la més destacada de Vayreda que morí quan estava acabant de corregir-ne les proves d'impremta de la primera edició. L'obra narra els conflictes derivats del triangle amorós entre l'Albert (el narrador de la novel·la), l'Ivo i la Coralí en un context debandolerisme.
DeLa Punyalada se'n feu unaòpera en dos actes, amb dues versions (una de clàssica el 1993 i una de rock el 2009[14])[15] amb llibret de Josep Maria Vaqué i música de Jordi Cos, Jeroni Pagan i Josep Maria Vaqué, i una pel·lícula (1990) deJordi Grau i Solà, produïda perIPC amb el suport deTelevisió de Catalunya.[16][17]
A la Col·lecció Vayreda de laBiblioteca Municipal d'Olot es conserven un parell de manuscrits autògrafs de dos poemes seus: «Cançó dels tres contrabanders» (1900–1901 o 1902) i«Cançó del Vell» (gener de 1903, any de la seva mort). Per David Prats, són dos poemes sense gaire qualitat literària, però que serveixen per mostrar un altre vessant artístic d'aquest autor.[18]
Aquest poema està format per vuit estrofes de quatre versos hexasíl·labs i una tornada de dos versos de cinc i set síl·labes amb la mateixa rima assonant a tots els versos parells. Té una estètica lligada als cançoners populars i amb certs trets romàntics. Al poema hi apareix la figura d'un contrabandista que mor pensant en la seva estimada.[18]
Novament, Vayreda recorre a la cançó de tipus populars per aquest poema que està format per sis estrofes de quatre versos heptasíl·labs i dos versos per la tornada. La rima és assonant a tots els versos parells. Es tracta d'un poema publicat el mateix any de la seva mort i que està fortament marcat per la malaltia que l'afectava. Vayreda es lamenta de trobar-se en aquest estat de salut amb només cinquanta anys que li impedeixen continuar amb la seva obra, en un dels millors moments de la seva carrera.[18]
Marià Vayerda fou un dels màxims exponents de la pintura de l'Escola paisatgística d'Olot, juntament amb el seu germàJoaquim iJosep Berga i Boix,[3] i destaca per obres comUn combregar a muntanya oUn capvespre.
Com en la seva obra literària, hi destaquen les obres de temàticacostumista, religiosa i històrica. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra mostra més interès per la figura humana. Així doncs, tal com plantejaFrancesc Fontbona,«més que el paisatge que pintava el seu germà, l'interessa el contingut del paisatge. Per això als seus quadres i escrits, es narra la vida de laGarrotxa i es narra amb unrealisme evident».[3]
L'any 2003, centenari de la seva mort, la Fundació de laCaixa Girona va organitzar l'Exposició Antològica de Marian Vayreda i Vila (1853–1903) alMuseu Comarcal de la Garrotxa (setembre–octubre), a laFontana d'Or (novembre–desembre), posteriorment, a laCasa Aymat Museu de Sant Cugat del Vallès (desembre, 2003–febrer, 2004).[4]
Com a curiositat, a la Biblioteca de laFrick Collection de Nova York, hi ha dues publicacions referents a Marià Vayreda, una d'elles recull l'obra com a pintor.[19]
