Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, elGarraf,21 de setembre de1859[1] –Barcelona,25 de desembre de1933), conegut popularment coml'Avi, fou unmilitar,políticindependentista català,122è president de la Generalitat de Catalunya. El 14 d'abril de 1931, després deles eleccions municipals espanyoles d'aquell any,proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.[2]
Políticament, va virar d'un inicial regeneracionisme d'Espanya a la defensa de laRepública Catalana.[3]
Fill de Joan Macià i Artigas i Maria Llussà Segarra, va néixer el 21 de setembre de 1859 a la Rambla de Sant Josep deVilanova i la Geltrú.[4] Francesc Macià va ser el segon de set fills[3] i va passar la seva infantesa a Vilanova. El seu pare es dedicava al comerç de l'oli deles Borges Blanques,[3] negoci que va gestionar fins al 1881, un any abans de morir.[2]
Poc després que son pare morís, tenint ell 16 anys, va ingressar a l'Acadèmia militar deGuadalajara per unir-se al cos d'enginyers de l'Exèrcit espanyol, especialitzant-se en ponts, ferrocarrils i telègrafs.[4] En aquell període va sol·licitar ser traslladat aCuba però va ser traslladat diversos cops aBarcelona,Madrid oSevilla, període en què va anar ascendint de telegrafista fins acapità.[2] Com a oficial de l'exèrcit espanyol, va posicionar-se a favor de la seva modernització.[3]
El 1887 el van destinar aLleida, on conegué a la que un any després seria la seva esposa,Eugènia Lamarca filla d'Agapit Lamarca i Quintana, amb qui va tenir tres fills: Joan,Josefina iMaria.[2][4] A l'exèrcit espanyol, Macià va arribar a assolir el rang detinent coronel.
Els seus estudis d'enginyer li permeteren compatibilitzar l'activitat militar amb alguns treballs d'enginyeria civil. L'any 1894, l'ajuntament de la seva ciutat natal, Vilanova i la Geltrú, li va encarregar un projecte declavegueram integral de la ciutat.[5] La seva visió innovadora sobre les tècniques d'enginyeria aplicades a la construcció, el va animar a adquirir el 1893 els drets d'explotació de la patent delformigó armat del francèsJoseph Monier, i va fer la primera construcció que es coneix a tot l'estat espanyol amb aquest nou material, un dipòsit d'abastiment d'aigua de 1000 m³ al municipi dePuigverd de Lleida.[6][7]
El 25 de novembre de 1905 militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica de la revista d'humor setmanal¡Cu-Cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diariLa Veu de Catalunya, en una acció coneguda com afets del ¡Cu-Cut!. El Govern respongué creant unaLlei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l'exèrcit, fet que provocà que diversos grups polítics s'unissin per formarSolidaritat Catalana. Macià es va posicionar públicament contra l'acció dels militars. Arran d'això els seus responsables el van traslladar a Cantàbria.[2]
Es presenta com a diputat deSolidaritat Catalana a les eleccions del 21 d'abril de 1907 perBarcelona iles Borges Blanques, d'on era originària la seva família. La rotunda victòria d'aquesta formació (41 dels 44 diputats de Catalunya)[8] l'agafa a la població càntabra deSantoña, on l'exèrcit l'havia apartat. És en aquest moment que abandona l'Exèrcit.[2] Tornarà a ser reelegit diputat el 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. Des del Congrés a les Corts espanyoles, va defensar inicialment la regeneració d'Espanya, encara que les polítiques empreses pels governs de laRestauració borbònica va portar-lo a ser partidari delrepublicanisme.[3]
El 1919 va fundar laFederació Democràtica Nacionalista, que proposava una solució federal o confederal per a Espanya.[3] En la seva extensa trajectòria política va protagonitzar l'organització, l'any 1922, d'un moviment destinat a agrupar el catalanisme radical, l'Estat Català.[3]
El setembre de 1923, amb el cop d'estat dePrimo de Rivera, Macià es refugia aPerpinyà. És en aquesta època quan, des d'Estat Català desenvolupa el seu caràcter insurreccional mantenint contacte amb anarquistes i comunistes; i aconseguint l'ajut econòmic de les comunitats de catalans residents a Amèrica del Sud. Dona suport a gairebé tots els intents insurreccionals que es produeixen a l'Estat espanyol. El 1925, Macià demana suport aMoscou per a la independència de Catalunya, sense un compromís concret.
El 1926 va intentar una acció armada contra ladictadura deMiguel Primo de Rivera, des dePrats de Molló, a laCatalunya Nord (elsFets de Prats de Molló). Entre 50 i 100 mercenaris italians, provinents en la seva majoria de lalegió garibaldina que lluità a lalegió estrangera francesa durant laPrimera Guerra Mundial i exiliats a França van ser contractats per Macià per portar a terme l'acció.[9] Aquest intent d'insurrecció armada d'Estat Català va ser avortat per laGendarmeria francesa però va fer que Macià guanyés molta popularitat aCatalunya. La gendarmeria va poder avortar la situació gràcies a l'ajut deRicciotti Garibaldi, espia de laItàlia Feixista i net deGiuseppe Garibaldi.[9] Ambdós foren empresonats i jutjats a París.[3]
Exiliat novament, visqué aBèlgica i a l'Argentina. Més tard, al'Havana, i amb la col·laboració deConangla i Fontanilles, fundà elPartit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual en fou president i aprovà laconstitució d'una futuraRepública Catalana entre setembre i octubre del 1928.
Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera, Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931 i, ambEstat Català, s'incorporà aEsquerra Republicana de Catalunya, dins de la qual la seva organització gaudiria d'autonomia interna.
El14 d'abril de1931, després de leseleccions municipals espanyoles de 1931 que van donar la majoria al seu partit,Esquerra Republicana de Catalunya, Macià es presentà a la presidència de laDiputació de Barcelona per a prendre possessió. El president de la Diputació,Joan Maluquer, li respongué «només li cediré el palau per la força» i Macià, posant-li la mà sobre l'espatlla, va dir «Consideri-ho un acte de força». Macià, des del balcó delPalau de la Generalitat de Catalunya, proclamà «laRepública Catalana dins d'una federació de repúbliques ibèriques»[10] en compliment delPacte de Sant Sebastià (1930), just hores abans queNiceto Alcalá-Zamora proclamés larepública des de Madrid.[11][12]
Aquesta declaració de Macià preocupà el govern provisional de la república, que envià en avió a Barcelona, el dia 17 d'abril, els ministresFernando de los Ríos,Marcel·lí Domingo iLluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona actués com a govern de laGeneralitat de Catalunya. La recuperació d'un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans permet resoldre el conflicte i obre el camí a una nova forma d'autonomia catalana.
Elgovern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'unestatut d'autonomia, i fou designada a tal efecte una ponència que, reunida aNúria, ultimà el seu avantprojecte el dia 20 de juny de 1931. El text fou sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. La definició de Catalunya com a estat autònom dintre laSegona República Espanyola i la imatge d'aquesta com a federació voluntària de pobles s'avançava al procés constituent espanyol, que havia de ser la tasca del parlament que sorgiria de leseleccions generals a celebrar el 28 de juny del mateix any. De fet, la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, no establí unEstat federal sinó un «estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones». Calgué, en conseqüència, adaptar l'Estatut de Núria, que, un cop reformat, fou promulgat el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou alplebiscit dels catalans.
Macià va ser president delgovern provisional de la Generalitat des del28 d'abril de1931 (posterior a l'efímer govern de la República Catalana del 14 d'abril). A lesprimeres eleccions, després de l'aprovació de l'estatut, va ser elegit president i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.
Cal recordar que aquesta proclamació d'un estat català tenia ja el precedent deBaldomer Lostau i Prats, qui també l'havia proclamat el 1873 durant les convulsions delSexenni Revolucionari.
Francesc Macià,l'Avi, com l'anomenava el poble, morí d'apendicitis el 25 de desembre de 1933. El seu enterrament va provocar una manifestació de dol multitudinària, similar a la de la mort d'Enric Prat de la Riba.[2][13] Centenars de milers de persones van atendre el funeral; segonsThe New York Times hi van assistir fins un milió d'assistents.[14] Les seves restes reposen a la plaça de la Fe, alcementiri de Montjuïc.[15]
Durant més de 30 anys, Francesc Macià va exercir d'enginyer sent un fructífer tècnic que importaria noves tecnologies i dissenyaria importantsinfraestructures. Entre les seves aportacions destaca la introducció delformigó armat a Catalunya durant el canvi de segle, tasca que quedaria eclipsada per la seva trajectòria política.[16][17]
A finals del segle xix, les dificultats pressupostàries de mantenir un cos professional feia que sovint els enginyers de l'exèrcit espanyol participessin en projectes d'obra civil. Aquest era el cas de Francesc Macià, a l'expedient militar del qual consta una gran quantitat de permisos i llicències que coincideixen amb presentacions de projectes o viatges comercials a França.[18]
El primer projecte important on va participar Macià va ser l'aixecament topogràfic del plànol de Lleida, l'any 1887. L'any següent participaria en la instal·lació d'un sistema detelegrafia òptica a laSeu d'Urgell. El 1889 col·laboraria a la construcció del pavelló d'oficials a la caserna de la Seu i també prendria part en un projecte de construcció d'una carretera deSort aEsterri d'Àneu. El 1891 plantejaria el projecte de fortificació de Tortosa i el 1892 proposaria la col·locació d'armament i fortificacions per defensar el Ferrocarril del Noguera Pallaresa.[19]
L'octubre de 1892, l'enginyer francèsJoseph Monier va fer un estand a Barcelona durant l'Exposició Nacional d'Indústries Artístiques. Monier va patentar el primer sistema constructiu ambformigó armat a l'Estat espanyol l'any 1884 i probablement Macià va contactar amb ell durant aquesta exposició. L'any següent es constituiria l'empresa Sociedad Batlle, Macià y Cia. adquirint els drets d'explotació de les patents de Monier per a Espanya i les seves colònies. La societat, formada per Fortunat Batlle, Enric Morelló, Francesc Macià i el mateix Joseph Monier, en dos anys va executar més de 50 obres d'enginyeria a diferents localitats de Catalunya, Saragossa, Almeria, Madrid i Múrcia.[20]
Simultàniament a la creació de la seva empresa, Macià col·laboraria el 1893 en la construcció de l'abastament d'aigua potable a les Borges Blanques. El 1894, juntament amb el seu germà Antoni, Macià també va patentar un sistema propi de construcció anomenat Sistema Macià, molt semblant al de Monier, per tenir una alternativa legal en determinats projectes. I el 1895 continuaria la seva activitat redactant el projecte de carretera de la Seu d'Urgell aAndorra.[19]
L'èxit de la seva empresa va fer que necessitessin fer una ampliació de capital, i l'agost de 1885 van dissoldre l'antiga societat i en van fundar una de nova afegint Eugènia Lamarca, esposa de Macià, i l'enginyer Teodosio Lecanda. El nom de la nova societat seria Lecanda, Macià y Cia. i just un any després Lecanda moriria, fent que Macià i Morelló i Batlle n'assumissin la gerència. La companyia va agafar volada i arreu de l'Estat espanyol va construir ponts prefabricats,safareigs, tubs, clavegueres, dipòsits d'aigua, vi, alcohol o oli... Tot i això, Macià continuaria participant a d'altres projectes com el delclavegueram de Vilanova i la Geltrú l'any 1896, la construcció de la carretera d'Esterri a Vielha per la Bonaigua el 1897 o la redacció del projecte de clavegueram de Reus el 1901.
Les dificultats per controlar les activitats de l'empresa, ja que Macià estava destinat gairebé permanentment a la Comandància de Lleida, va fer que l'any 1898 es vengués el dret d'explotació de la patent de Monier a l'empresa Claudio Durán, Sociedad en Comandita, del reconegut arquitecteClaudi Duran i Ventosa. Tot i això, Macià va prosseguir desenvolupant projectes com la planimetria de la delimitació territorial amb Andorra i França i la construcció de la carretera de Bellmunt del Priorat al Molar, l'any 1903, o la reforma i modernització del penal de Santoña el 1907.[19]
De mica en mica, Claudi Duran monopolitzaria el control sobre la societat al mateix temps que Macià incrementava la seva activitat política. L'any 1907, Macià va esdevenir diputat a les Corts espanyoles i va abandonar definitivament l'activitat empresarial i d'enginyeria per dedicar-se plenament a la política. Així, el 1908 es va crear l'empresa Sucesora Anónima Claudio Duran, Construcciones Monier, i Macià ja no hi figurava com a accionista ni soci.[19]
A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserva part del seu fons personal, que consta de documentació en imatge sobre viatges del president arreu de Catalunya i instantànies familiars. Són 302 positius b/n, 2 retalls de premsa, 4 processos fotomecànics, 1 orla (conté 14 positius b/n) i 1 pel·lícula. Són un dipòsit de la senyora Teresa Peyrí i Macià. El fons conté la documentació generada i rebuda per Francesc Macià; documentació personal i familiar, correspondència del període anterior a la 2a República (fins a abril de 1931) i fonamentalment documentació produïda en funció de la seva activitat política. El fons reuneix documents relatius a la seva actuació abans de ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya (1907-1931): com a diputat a Corts (discursos, proclames, conferències i informes), sobre Estat Català (organització, informes, proclames, crides, publicacions, etc.), sobre Exèrcit Català (constitució, bases i organització, documentació cartogràfica i itineraris geogràfics) i sobre el període corresponent alDirectori del general Primo de Rivera (manifestos i crides contra el directori i especialment la documentació relativa als fets de Prats de Molló). Finalment, també cal destacar la col·lecció de fotografies integrada en la seva major part per imatges de l'època presidencial.
Una altra part del seu fons personal es troba alCRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de correspondència rebuda o/i escrita per Joan Agell, escrits de Joan Agell, documents del Centre català de Nova York, documents diversos, escrits diversos i reculls de premsa.
Existeixen múltiples monuments i escultures rememorant el polític català, com per exemple laplaça de Francesc Macià aAvinguda Diagonal (Barcelona), el parc Francesc Macià aMalgrat de Mar i alguns carrers o places a diverses ciutats com araBadalona,Esparraguera,Vilafranca del Penedès,Olot,Sabadell,Terrassa,Sant Boi de Llobregat,Gavà, oVilanova i la Geltrú (el seu lloc d'origen). També té un institut en el seu honor aCornellà de Llobregat i l'espai Macià aLes Borges Blanques.
| En altres projectes deWikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
 | Viquidites |
 | Viquitexts |
Enrique Vivanco Menchaca (1876) · Manuel Vivanco Menchaca (1879/1903) · José Canalejas Casas (1879) · Jaume Nuet i Minguell (1881) · Jenaro Vivanco Menchaca (1884/1891) · Adolfo Calzado y Sanjurjo (1886/1893) · Ramon Maria de Dalmau i d'Olivart (1896/1899) · Cipriano Garijo y Aljama (1898/1901) · Luis Armiñán Pérez (1905) · Francesc Macià i Llussà (1907-1923) |  | |
| Barcelona | Josep Sunyol i Garriga · Lluís Companys i Jover · Domènec Palet i Barba · Josep Grau i Jassans · Carles Pi i Sunyer · Amadeu Aragay i Daví · Joan Selves i Carner · Josep Bordas de la Cuesta · Joan Ventosa i Roig · Josep Xirau i Palau · Eduard Layret i Foix · Manuel Dolcet Carmen · Salvador Sediles Moreno · Manuel Serra i Moret · Amadeu Hurtado i Miró |  |
|---|---|---|
| Barcelona ciutat | Jaume Aiguader i Miró · Joan Puig i Ferreter · Bonaventura Gassol i Rovira · Josep Dencàs i Puigdollers · Joan Lluhí i Vallescà · Josep Riera i Puntí · Josep Tarradellas i Joan · Antoni Maria Sbert i Massanet · Antoni Xirau i Palau · Rafael Campalans i Puig · Martí Esteve i Guau · Lluís Nicolau i d'Olwer · Joaquim Pi i Arsuaga · Ramon d'Abadal i Calderó · Pere Rahola i Molinas · Ramón Franco y Bahamonde · Àngel Samblancat i Salanova · Antonio Jiménez Jiménez | |
| Tarragona | ||
| Lleida | ||
| Girona | ||
••••1933-1936 → | ||
| |||||||
| |||||||
| |||||||
| |||||||
| President | |
|---|---|
| Conseller de la Vicepresidència | |
| Consellers | Joan Casanovas i Maristany/Josep Tarradellas i Joan (Governació) •Ventura Gassol i Rovira (Instrucció Pública) •Manuel Serra i Moret (Economia i Treball) •Salvador Vidal i Rosell/Josep Jové i Surroca (Foment i Agricultura) •Manuel Carrasco i Formiguera/Josep Jové i Surroca/Antoni Xirau i Palau (Sanitat i Beneficència) •Casimir Giralt i Bullich (Finances) •Pere Comas i Calvet (Justícia i Dret) |
| President | |
|---|---|
| Conseller Primer | |
| Consellers | Joan Lluhí i Vallescà (Cap del Consell executiu i obres públiques) •Carles Pi i Sunyer (Conseller Delegat i Finances/Hisenda) •Josep Tarradellas i Joan (Governació i Sanitat) •Joan Selves i Carner /Pere Mestres i Albet (Governació) •Josep Dencàs i Puigdollers (Sanitat i Assistència Social) •Antoni Xirau i Palau /Pere Mias i Codina /Joan Ventosa i Roig (Agricultura i Economia) •Ventura Gassol i Rovira (Cultura) •Francesc Xavier Casals i Vidal (Treball i Assistència Social) •Francesc Xavier Casals i Vidal /Martí Barrera i Maresta (Treball i Obres Públiques) •Pere Comas i Calvet /Pere Corominas i Montanya (Justícia i Dret) |
1931-1933:Francesc Macià i Llussà · 1933-1934:Lluís Companys i Jover · 1934-1936:Carles Pi i Sunyer · 1936-1940:Lluís Companys i Jover · 1991-1995:Heribert Barrera i Costa · 1995-1996:Jaume Campabadal i Farré · 1996-2004:Jordi Carbonell i de Ballester · 2004-2008:Josep-Lluís Carod-Rovira · 2008-2011:Joan Puigcercós i Boixassa · 2011-actualitat:Oriol Junqueras i Vies |
.svg)
