També es recorda Constantí per la promulgació de l'Edicte de Milà de l'any313, juntament ambLicini, i per presidir elConcili de Nicea del325, iniciatives que atorgaren legitimitat legal al cristianisme en l'Imperi Romà i que consagraven lallibertat de culte i restituïen als cristians els béns confiscats. Es considera que aquests fets foren essencials per a l'expansió d'aquesta religió, i els historiadors, des deLactanci iEusebi de Cesarea fins avui en dia, el presenten com el primer emperador cristià (si més no, va serbatejat quan ja es trobava en el llit de mort).[2]
L'Imperi Romà havia caigut en laCrisi del segle III en el qual va augmentar la inestabilitat política interna i la pressió a les fronteres.[3] AlRin i alDanubi, diverses tribus germàniques com elsfrancs, elsalamans i elsgots van envair el territori romà diverses vegades i van saquejar ciutats romanes que no havien estat atacades durant gairebé dos segles. Elssassànides reemplaçaren elsparts a l'Orient en la seva hostilitat ambRoma,[4] i va infligirtres aclaparadores derrotes als exèrcits de camp romans. A l'interior de l'imperi, nombrosos usurpadors i intents d'usurpació es basaven principalment en les grans unitats de l'exèrcit que ara legitimaven el poder imperial, de manera que interminablesguerres civils sacsejaven l'imperi. Tot i que no tots els àmbits de la vida i províncies es van veure greument afectats per la crisi i no va durar ininterrompudament, va resultar, tanmateix, una dura prova per a l'imperi.
Aurelià, el primer que es va qualificar dedominus et deus (senyor i déu) reflectint la relació de submissió dels habitants de l'imperi als seus sobirans,[5] va reunificar l'imperi el274, i a partir del 284Dioclecià i els seus successorsel van reorganitzar[6] introduint un nou sistema fiscal (capitatio-iugatio) i va reorganitzar l'exèrcit dividint-lo encomitatenses com a exèrcit de camp mòbil ilimitanei com a tropes frontereres.[7] Finalment la crisi es va superar i l'imperi va entrar a l'antiguitat tardana. En resposta a les pressions militars simultànies a les diferents fronteres i a les constants usurpacions de generals ambiciosos, Dioclecià creia que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador, i va intentar resoldre aquest problema introduint latetrarquia, un nou sistema polític i d'administratiu mitjançant el qual unaugust i uncèsar a Orient i un august i un cèsar a Occident es repartien el poder polític, administratiu i territorial[8] amb el nomenament de successors en comptes de la successió dinàstica per evitar les usurpacions. En els darrers anys del regnat de Dioclecià hi va haverpersecució dels cristians.
Constantí va néixer aNaïssus (avuiNiš, aSèrbia), fill deConstanci Clor i de la primera muller d'aquest,Helena,[9] filla d'un masover, que en infantar-lo tenia només 16 anys i en els seus últims anys es va convertir en cristiana, suposadament sota la influència del seu fill.[10] El pare de Constantí, un oficial sota els emperadorsAurelià iMarc Aureli Probe,[11] i governador deDalmàcia sota l'emperadorCar,[12] abandonà la seva mare vers l'any293 per casar-se ambFlàvia Maximiana Teodora,[13] filla de l'emperador romà d'OccidentMaximià. Teodora donaria a Constantí sis germanastres, entre ellsJuli Constantí.
Quan Constanci Clor fou nomenat comandant suprem a laGàl·lia,Britànnia iHispània com un dels doscèsars de latetrarquia, el293, Constantí va romandre ambDioclecià aNicomèdia, probablement com una mena d'ostatge que garantia la fidelitat del seu pare, i a la cort va rebre una educació formal, literària, de manera que es podia considerar un home bastant educat,[14] i probablement també va entrar en contacte amb el cristiàLactanci. Va lluitar ambGaleri contra elssàrmates i va acompanyar Dioclecià a Egipte el297, on va pacificar la revolta deLuci Domici Domicià iAureli Aquil·leu després de conquerirAlexandria i298.[15] Després va servir sotaGaleri a laguerra amb els parts, que va comportar l'adquisició dels regnes d'Ibèria iArmènia com a clients i l'annexió deMesopotàmia i altres regions properes peltractat de Nisibis.[16] i per la qual Dioclecià i Maximià van celebrar el triomf a Roma el303. Constantí es va distingir a la lluita i es va guanyar el favor de la tropa, essent nomenattribú militar de primera classe.
En tornar a Nicomèdia des del front la primavera de 303 va presenciar el principi de laPersecució de Dioclecià, la lamés severa als cristians en la història romana.[17] Dioclecià va ordenar la destrucció de la nova església de Nicomèdia, va condemnar les seves escriptures a les flames i va fer confiscar els seus tresors. En els mesos següents, les esglésies i les escriptures van ser destruïdes, els cristians van ser privats de rangs oficials i els sacerdots van ser empresonats.[18] És poc probable que Constantí tingués cap paper en la persecució.[19] En els seus escrits posteriors, va intentar presentar-se com un opositor dels «edictes sanguinaris» de Dioclecià contra els «Adoradors de Déu»,[17] però res indica que s'hi oposava eficaçment en aquell moment.[20] Encara que cap cristià contemporani va desafiar Constantí per la seva inacció durant les persecucions, va continuar sent una responsabilitat política al llarg de la seva vida.[20]
El305 el seu pare i Galeri van accedir al càrrec d'emperador després de l'abdicació de Dioclecià i de Maximià. Constantí va romandre a Orient sota el control de Galeri.[21] Aquest va nomenar cèsars els seus fidelsSever II (III) iMaximí Daia (aquest darrer era nebot de Galeri).Constanci Clor, però, no va poder nomenarcèsar el seu fill per temor a la reacció de Galeri, en les mans del qual continuava.
També va poder estar present a la mort del seu pare, aEboràcum (Britànnia), el25 de juliol del306. Abans de morir Constanci Clor va designar el seu fill com a successor. Les legions el van aclamar i els auxiliars bàrbars dirigits per Crocus, rei delsalamans, també hi van estar d'acord. Després, va escriure aGaleri explicant que no havia agafat el poder pel seu propi desig sinó perquè les tropes li ho havien imposat, i li demanava de ser reconegut com a august. Galeri, convençut que Constantí seria un bon governant per a Occident, el va reconèixer, però només amb el títol de cèsar, mentre nomenava august aSever II (III).[23] Amb l'ascens de Constantí al títol d'emperador l'any 306, l'ordre tetràrquic que Dioclecià havia creat es va trencar i no es va poder restaurar, ja que la idea dinàstica va tornar a guanyar terreny i era la preferida de l'exèrcit.[24] La situació era tensa per a Constantí, ja que el seu imperi era efectivament il·legítim, però podia confiar que l'exèrcit gal li era lleial i que el seu govern no estava directament amenaçat, amb la Gàl·lia i la Gran Bretanya fermament a les seves mans. Galeri, l'emperador de més alt rang després de la mort de Constanci, es va negar a reconèixer Constantí com a August, però no tenia els mitjans per prendre mesures contra l'usurpador, sobretot perquè la usurpació de Constantí no va ser l'única. A finals d'octubre de 306,Maxenci, fill deMaximià, va ser nomenat emperador per la Guàrdia Pretoriana i els cercles urbans romans de Roma i ara reclamava Itàlia i Àfrica.
Maximià, que havia dimitit a contracor l'any 305, podria haver encoratjat l'elevació del seu fill inexpert Maxenci i l'any307 va decidir tornar a prendre la corona que havia renunciat el305 cooperant amb Maxenci i van ser capaços de repel·lir l'atac de Sever, que, com a August d'Occident havia de sufocar la usurpació en nom de Galeri. Sever va ser acorralat aRavenna, es va haver de rendir i fou executat per ordre de Maxenci en 307.[23] El mateix any, Maximià va visitar Constantí a la Gàl·lia i va fer un acord amb ell: Constantí es va separar deMinervina, la mare del seu fillCrisp i es va casar ambFausta, la filla de Maximià, amb qui va tenir tres fills,Constantí,Constanci iConstant, que més tard esdevindrien els seus successors com a emperador, i dues filles, Constantí i Helena. Amb el nou matrimoni, Constantí va segellar una aliança amb Maximià. Sense estar autoritzat per fer-ho, Maximià fins i tot va nomenar Constantí August , la qual cosa va subratllar la implicació de Constantí en la tetràrquica "dinastia herculiana" de Maximià, de la qual Constantí probablement esperava obtenir una legitimitat addicional.[25] Tanmateix, això significava que l'acord amb Galeri ja no era vàlid.
Galeri va nomenarLicini I com a nou cèsar en substitució de Sever, però va haver de reconèixer com a august aMaximí Daia, que havia estat proclamat per les legions deSíria iEgipte. L'any 308, hi havia sis homes que reclamaven el control de l'Imperi Romà: Galeri, que va governava com a august sobre Il·líria i Àsia Menor, Maximí Daia, que va governar Egipte i Orient com a cèsar de Galeri, Constantí, que governava la Gàl·lia, Gran Bretanya i Hispània com a cèsar però la seva elevació com a August era controvertida,Maximià, que reclamava la seva antiga posició com a August d'Occident i vivia com a aliat de Constantí a Gal·lia,Maxenci, a qui se li va negar en general el reconeixement del govern sobre Itàlia i Àfrica però que havia pogut esquivar tots els intents de destituir-lo del poder, i Licini, candidat de Galeri per succeir a Sever com a August d'Occident.[26]
Constantí estava casat ambMinervina, que va morir abans del306[27] i es va casar de nou, probablement el307 ambFausta, la filla de Maximià,[28] i fou reconegut com a august per Maximià i pel seu fill Maxenci, que aparentment no va tenir cap paper en l'acord entre Maximià i Constantí.
Maximià i Maxenci no van tardar a estar enfrontats. Presumiblement l'antic emperador va reclamar tot el poder per ell mateix, però Maxenci, que havia rebutjat mentrestant un atac de Galeri, va rebutjar amb confiança la demanda de dimissió del seu pare.[29] A la Conferència Imperial deCarnunt de308, a la qualDioclecià va tornar a fer una aparició política, Maximià es va veure obligat a dimitir. Constantí va ser desposseït del seu títol d'august, però va tornar a la tetrarquia com a cèsar i, per tant, no es considerava un usurpador a diferència de Maxenci. A més dels emperadors orientals Galeri i Maximí Daia, el coemperador de Constantí a la tercera tetrarquia va ser Licini, que havia de ser el nou august a l'oest. Maximí Daia no va acceptar que Licini, que mai havia tingut la dignitat de cèsar, estigués ara per sobre d'ell i Constantí tampoc no estava disposat a retrocedir a la segona línia, mentre que Licini no tenia els mitjans per afirmar la seva sobirania a l'oest i derrotar Maxenci. Galeri va intentar mediar i va anomenar tant a Constantí com a Maximí Daia "Fills dels Augustos", però poc després es va veure obligat a reconèixer també la dignitat d'august d'ambdós.[30] Per tant, la Conferència Imperial no va tenir cap efecte estabilitzador i només va posposar el conflicte posterior.
solidus amb l'efígie de Constantí I el GranBasílica de Constantí de TrèverisBanys Imperials de Trèveris
Poc se sap de les mesures polítiques internes de Constantí a la seva part de l'imperi (Britànnia iGàl·lia, que incloïaHispània abans del 312). Constantí va permetre tornar a adorar als cristians, als quals el seu pare no havia estat hostil (lapersecució de Dioclecià dels cristians va ser molt menys severa a l'Europa occidental que a la resta de l'imperi). Galeri, en canvi, va ferperseguir els cristians de la part oriental de l'imperi fins al311. Només quan l'esperat retrocés del cristianisme no es va materialitzar, va acabar amb la persecució amb el seu edicte de tolerància. En aquella època, Constantí residia principalment aAugusta dels Trèvers, l'actualTrèveris, que havia ampliat magníficament amb nombrosos edificis nous com laBasílica de Constantí i elsBanys Imperials.[31] Com a seu posterior de la prefectura gala, Trèveris va ser també el centre administratiu de les províncies occidentals (excepte Itàlia i Àfrica). A més, Constantí també va iniciar programes de construcció en altres ciutats gal·les i va tenir cura intensiva de la seguretat fronterera, especialment al Rin. Va tenir molt èxit militar i va tornar a assegurar la frontera del Rin. De vegades era molt brutal, l'any 307, els reis francs capturatsAscaric iMerogasi van ser llançats vius als animals salvatges a l'arena per celebrar una victòria. L'any 309, Constantí a Trèveris va fer encunyar elsolidus com a nova denominació de moneda "sòlida" en lloc de l'aureus, que havia perdut massivament la seva puresa i, per tant, valor al segle iii.[32] Com a tal, va romandre en circulació fins a la presa de Constantinoble en1453.
Maximià, ara privat de tots els mitjans de poder fou acollit cordialment pel seu gendre Constantí l'any 308 a la Gàl·lia però no li va permetre exercir un paper polític. Durant el conflicte entre Maxenci i el seu pare Maximià,Domici Alexandre es va aliar amb Constantí per fer front a Maxenci i es va sublevar i proclamar emperador a Cartago al voltant del 309,[33] controlant la província d'Àfrica i Sardenya. Maxenci va enviar contra ell dirigides al pretorRufus Volusianus que va dominar la revolta sense dificultats, Cartago va ser teatre de la lluita i va patir considerables destruccions i Alexandre va ser fet presoner i executat, probablement l'any 311.
Tanmateix, Maximià no estava satisfet amb una vida com a ciutadà privat i l'any 310 va maquinar contra Constantí, que estava lligat al front delRin per la defensa contra elsfrancs[34] i es va tornar a proclamar emperador per tercera vegada negociant amb el seu fill Maxenci en contra de Constantí. Constantí, assabentat, va baixar pelSaona i elRoine i es va presentar aArelàtum, on era Maximià i el complot va fracassar. Maximià va fugir aMarsella, on s'entregà[35] i fou perdonat però aviat fou obligat a suïcidar-se o ser executat, tot i ser el sogre de Constantí, quan tornava a conspirar.[36] Després, Constantí va acceptar oficialment i definitivament el títol d'august i es va distanciar de l'ordre tetràrquic ja efectivament trencat, i de la legitimitat proporcionada per la dinastia de Maximià associada a Hèrcules i es va construir una descendència deClaudi II el Gòtic,[37] creant així una nova legitimitat i va postular oficialment la seva pròpia dinastia. En l'encunyació durant aquest temps, Constantí va afavorir clarament el déuSol Invictus.
El311 va morir Galeri i el va succeir Licini. La situació es va mantenir tensa perquè encara hi havia quatre emperadors: Constantí i Maxenci a l'oest, i Licini i Maximí Daia a l'est, on van lluitar per l'herència de Galeri. Maxenci i Maximí Daia van entrar en negociacions, i això va amenaçar Licini a l'est. Va buscar un acostament a Constantí, que ja estava preparant una campanya a Itàlia. L'any 311 o 312, Licini es va comprometre ambConstància, germanastra de Constantí.[38] Tanmateix, finalment hi va haver una ruptura oberta entre Maxenci i Constantí quan Constantí va ser acusat d'assassinar Maximià. Licini de seguidava entrar en guerra amb Maximí, que li havia ocupatBizanci en la seva absència; Licini va retornar i es va enfrontar a Maximí a labatalla de Tziràl·lon.[39] Maximí va morir no gaires mesos més tard aTars i Licini va quedar sobirà sense disputa d'Orient mentre que el seu cunyat Constantí va dominar també sense rival la part occidental.[40][41]
A la primavera del 312, Constantí, després d'haver annexionat Hispània al seu domini, va envair el nord d'Itàlia amb un exèrcit de tropes britàniques, gales i germàniques inferior en nombre però més bregat en combat que l'exèrcit italià. Constantí va avançar ràpidament, aparentment sorprenent l'enemic, queMaxenci havia fortificat i va aprofitar la victòria de les seves tropes a Àfrica per guanyar-se el suport de gent poderosa prometent a canvi cereal africà. També va cercar el suport dels cristians d'Itàlia, permetent-los l'elecció d'un noubisbe,Eusebi.[42] Malgrat tots els seus esforços, tenia pocs partidaris a Roma per haver apujat els impostos.[43] L'elecció d'un bisbe tampoc va ajudar gaire, ja que lapersecució de Dioclecià havia dividit la comunitat cristiana entre els «autèntics» i els que havien fet apostasia per salvar les seves vides. Constantí va rebre la petició d'una part dels senadors descontents amb Maxenci, de combatre'l. Constantí es va avançar als plans de Maxenci i va travessar elsAlps Cottis (Mont Cenis), vaderrotar l'avantguarda de Maxenci aTorí i va entrar aMilà.Verona fou assetjada i davant les seves muralles, Maxenci va patiruna seriosa derrota[44] on va caure el prefecte pretori de Maxenci, Rurici Pompeià, i diverses ciutats van obrir les portes a Constantí sense lluitar, inclosa l'important residència reial de Mediolànum.
Maxenci, en comptes d'esperar a la ciutat fortificada de Roma, que Constantí no hauria pogut assaltar, va buscar una batalla campal alPont Milvi sobre elTíber, on va tenir lloc la segona idefinitiva batalla el28 d'octubre del312,[45] de la qual Constantí va sortir novament victoriós. Maxenci va caure al riu, empès pels seus mateixos soldats durant la desbandada, i s'hi va ofegar. La llegenda diu que, abans de la batalla i veient-se amb forces molt inferiors, Constantí va tenir una visió en la qual va veure elcrismó al cel amb les paraules ἐν τούτῳ νίκα (In hoc signo vinces, 'Sota aquest signe vences') i que, empès perLactanci, va obligar tots els seus soldats a pintar-lo als escuts. Fos com fos, Constantí sempre va pensar que el seu triomf s'havia degut al suport del déu dels cristians, que l'havia elegit, i des d'aleshores va decidir afavorir el cristianisme.
Després de la batalla del Pont Milvi, Constantí va entrar a Roma amb el cap tallat de Maxenci[46] i fou reconegut com l'únic sobirà d'Occident.
Constantí i Licini: La lluita per la primacia (313–324)
Després que Constantí va aconseguir el domini únic a Occident, es va reunir aMediolànum a principis de 313 ambLicini, que ara es va casar ambConstantina, la germana de Constantí. Allà els dos emperadors van adoptar l'edicte de Milà el313,[47] que garantia la llibertat de culte a tot l'Imperi Romà. No es tractava de privilegiar el cristianisme, sinó de la igualtat amb les altres religions. També era important per als cristians que els dos emperadors reconeguessin l'església com una corporació, és a dir, com una institució de dret públic amb tots els drets i privilegis. Per al rigorós perseguidor dels cristiansMaximí Daia, que havia revocat efectivament l'edicte de tolerància de Galeri, l'acord era una amenaça, sobretot perquè la majoria dels cristians vivien a la seva part oriental de l'imperi. Només per necessitat va canviar a la nova línia, però al mateix temps es va preparar per a la guerra contra Licini. A finals d'abril de 313 va ser derrotat per Licini a Tràcia i va morir aTars fugint cap a Egipte pocs mesos després. Licini va quedar així com a únic emperador d'Orient[41] i els cristians orientals van aclamar Licini com un alliberador. De fet, inicialment va dur a terme una política religiosa tolerant. L'educat cristià Lactanci , que treballava en nom de Constantí com a tutor del seu fill Crispus a Trèveris, considerava Licini, com Constantí, com el salvador dels cristians enviats per Déu. Va ser només a causa dels desenvolupaments posteriors que Licini va ser retratat negativament a les fonts cristianes.
A Licini no li agradava el fet que Constantí el ignorés per decisions importants com l'ocupació d'Itàlia, l'acord matrimonial i l'edicte de Milà. Sobretot, Constantí era considerat l'autèntic protector dels cristians d'Orient, la qual cosa significava que Licini podia veure's amenaçat. Constantí aparentment va assumir aquest paper de manera conscient, perquè l'any 313 es van fer monedes commemoratives que el representaven amb elmonograma de Crist al casc,[48] i va intervenir en els afers interns de l'església com ladisputa donatista que va esclatar el 312 i 313.
El compromís de tornar a un ordre tetràrquic, amb el senadorBassià per governar Itàlia, va fracassar. El conflicte va esclatar l'any 316 per una conspiració contra Constantí probablement iniciada per un oficial de Licini anomenat Seneci, germà de Bassià.[49] Després de descobrir el complot, Licini es va negar a extraditar Seneci, exposant-lo a la sospita d'haver estat implicat en la conspiració o d'haver-la aprovat. La negativa a l'extradició i la destrucció d'imatges i estàtues de Constantí a Emona, suposadament ordenada per Licini, van ser el motiu de la guerra. En tot cas, ambdues parts estaven disposades a decidir per les armes la qüestió del poder. Constantí va entrar a l'Il·líria (316) amb les seves tropes gal·logermàniques, uns 20.000 homes, i va avançar ràpidament. Licini el va enfrontar a labatalla de Cíbales amb 35.000 homes i va ser derrotat.[50] Va haver de fugir ràpidament cap aSírmium, i aTràcia, on hi havia més tropes, després de recollir la seva família i el tresor; Licini havia nomenat Cèsar a Valeri Valens i li havia encarregat el govern de la frontera de Dacia, una causa més d'enfrontament amb Constantí; en la segona fase de la lluita Constantí va avançar fins a Filipòpolis mentre Licini tenia els seus quarters a Adrianòpolis; les dues parts es van enfrontar a la batalla de Màrdia, que encara que va acabar amb avantatge de Constantí, Licini va poder reorganitzar les seves forces i retirar-se en bon ordre cap a Augustra Traiana, per lo que de fet es va produir un empat. Al final, Constantí i Licini van arribar a un acord provisional a Serdica; Licini va haver d'evacuar tota la península balcànica (Il·líria-Dalmàcia, Pannònia, Macedònia iGrècia,) retenint Tràcia i Mèsia a més dels seus dominis orientals (Àsia Menor, Síria i Egipte). Dos dels fills de Constantí (Flavi Juli Crisp iFlavi Claudi Constantí) i l'únic fill legítim de Licini (anomenat tambéLicini, que era fill de Licini i Constància) van ser fets Cèsars l'1 de març de 317 i Valeri Valens fou executat. Constantí va acceptar la pau perquè es va sentir debilitat per un enfrontament menor en que Licini va capturar el seguici de Constantí, mentre que Licini s'hi va avenir perquè tampoc tenia clar obtenir la victòria.
Durant set anys hi va haver pau. En aquests anys, Constantí va governar amb eficàcia, i va derrotar els invasors bàrbars diverses vegades aIl·líria i a Pannònia. Els més perillosos eren elsgots, que s'havien apoderat deDàcia, però foren repetidament vençuts i, finalment, Constantí va travessar elDanubi, va entrar a Dàcia i els va imposar la pau en 319.[51]
En el marc de l'enfrontament amb Constantí, el320 Licini va revocar l'edicte de Milà als seus dominis orientals. Licini va obtenir suport dels gots mentre Constantí es va aliar als francs, i el323 aquest es va sentir prou fort per a tornar a fer la guerra a Licini, que era ja gran i (segons els autors cristians) era odiat pels seus súbdits, ja que a Orient molts eren cristians.
Si bé les forces terrestres d'ambdós emperadors eren similars, Licini comptava amb més vaixells. Laprimera batalla es va lliurar prop d'Adrianòpolis, el3 de juliol del324, i Licini fou derrotat, el seu camp capturat, i va haver de fugir cap aBizanci, que fou assetjada per Constantí. El fill gran de Constantí,Crisp, va forçar el pas de l'Hel·lespont i, després d'una batalla que va durar tres dies, va derrotar l'almirall Amadus, que va perdre un terç de la flota. Així, sense poder defensar Bizanci, Licini es va traslladar aBitínia, va reunir les seves tropes i va presentarbatalla a Crisòpolis, la modernaÜsküdar, a l'altre costat delBòsfor, però altra vegada fou totalment derrotat.[52] Licini va fugir aNicomèdia i es va rendir a canvi de salvar la vida. Constantí, per intercessió de la seva germana Constantina, esposa de Licini, li ho va garantir. Licini fou enviat aTessalònica, on va romandre un temps pensant que estava segur, però al cap d'unes setmanes Constantí el va fer matar arran d'una acusació (probablement falsa) de conspirar. Des d'aleshores fins a la seva mort, Constantí va exercir com a emperador únic (Totius orbis imperator), el primer que governaria en solitari des deMarc Aureli Car el282.[53][54] Les lleis del període de Licini foren declarades nul·les i fou considerat un usurpador.
El324 el seu fill Crisp fou acusat d'alta traïció i durant la celebració a Roma del 20è aniversari de la victòria sobre Maxenci, fou arrestat i enviat aPula (Ístria) on fou executat.Licini Cèsar, el fill deLicini i Constantina, nebot de Constantí, fou també acusat del mateix delicte i igualment executat. Altres persones connectades amb la conspiració foren executades. S'ha dit que Crisp fou acusat per la seva madrastraFlàvia Maximiana Fausta i que Constantí va descobrir després la veritat i que Fausta tenia relacions amb un esclau, pel que fou obligada a suïcidar-se, però sembla que això són parts d'un drama popular construït entorn de la mort de Crisp. El325 les doctrines d'Arri, que negava la divinitat de Crist, foren condemnades alPrimer Concili de Nicea.
Per governar tot l'imperi, Constantí va decidir establir una nova capital. Després de valorar i descartar la possibilitat de fer-ho a l'emplaçament de l'antigaTroia,[55] va triar Bizanci, que va canviar de nom aConstantinoble.[1] La va inaugurar l'11 de maig del330 segonsHidaci i elChronicon Alexandrinum. Constantí va decidir repartir l'imperi entre els seus fills: el granFlavi Claudi Constantí va rebre lesGàl·lies,Britànnia,Hispània iTingitana;Constanci II, el segon fill, va rebre Egipte i les províncies d'Àsia (excepte les donades a Hannibalià);Constant, el tercer fill, va rebre Il·líria occidental i la resta d'Àfrica; tots tres van rebre el títol d'august. El de cèsar fou donat al seu nebotDalmaci que va rebre la Il·líria oriental, Macedònia, Tràcia i Grècia; i de fet al seu nebotHannibalià (nominalment només va rebre el títol denobilissimus però amb les mateixes funcions que un cèsar) que va rebre elPont,Capadòcia iPetita Armènia amb capital aCesarea. Governarien tots en comú, però el gran, Constantí II, seria el primer en rang, encara que tots amb la mateixa autoritat.
A finals de l'hivern del 332, Constantí va fer campanya amb elssàrmates contra elsgots, que van sotmetre's a Roma, i l'any 334, després que els plebeus sàrmates havien derrocat els seus líders, Constantí va dirigir una campanya contra la tribu, guanyant la guerra i estenent el seu control sobre la regió.[56]
El337, Constantí va fer la guerra contraSapor II dePèrsia que volia recuperar les províncies que li havien arrabassat Galeri i Maximià. Però es va posar malalt i va anar a prendre banys a Helenopolis (Altinova), al golf d'Esmirna, també es va plantejar anar a purificar-se alJordà, però va empitjorar ràpidament i va abandonar aquesta idea. Veient que no millorava va voler tornar aConstantinoble on s'havia preparat un sepulcre a l'església dels Sants Apòstols, però la malaltia només li va permetre tornar fins aNicomèdia i va morir en un suburbi d'aquesta ciutat anomenat Achyron, era el22 de maig del337. Abans de morir va declarar la seva intenció de fer-se cristià i fou batejat al seu llit de mort.[57] La seva mort fou l'inici d'una lluita per a la successió que va acabar donant el poder a Constanci II.
Bust debronze de Constantí I, que en reprodueix el veritable aspecte
A més d'haver estat anomenat honoríficament com «El Gran» pels historiadors cristians després de la seva mort, Constantí podia presumir d'aquest títol pels seus èxits militars. No només va reunificar l'imperi sota un sol emperador, sinó que va obtenir importants victòries sobre elsfrancs i elsalamans (306 -308), de nou sobre els francs (313-314), elsvisigots el332 i sobre elssàrmates el334. De fet, cap al336, Constantí havia recuperat la major part de la província deDàcia, perduda durant molt de temps i queAurelià s'havia vist forçat a abandonar el271. En morir Constantí, estava planejant una gran expedició per posar fi a la rapinya de les províncies de l'est per l'Imperi Sassànida.
Fou succeït al capdavant de l'imperi pels tres fills del seu matrimoni ambFlàvia Maximiana Fausta:Flavi Claudi Constantí,Constant iConstanci II, els qui es van assegurar la seva posició mitjançant l'assassinat d'un cert nombre de partidaris de Constantí. També va nomenar cèsars els seus nebotsDalmaci iHannibalià. El projecte de Constantí de repartiment de l'Imperi Romà era exclusivament administratiu. El major dels seus fills,Flavi Claudi Constantí, seria el destinat a mantenir als altres tres supeditats a la seva voluntat. L'últim membre de la dinastia va ser el seu gendreJulià, qui va provar de restaurar el paganisme.
En els seus darrers anys, els fets històrics es barregen amb la llegenda. Es considerava inadequat que Constantí hagués estat batejat només en el seu llit de mort i per un bisbe de dubtosa ortodòxia (es diu queEusebi de Nicomèdia eraarrià), i d'aquest fet parteix una llegenda segons la qual el papaSilvestre I (314 -335) hauria curat l'emperador pagà de lalepra. També segons aquesta llegenda, Constantí hauria estat batejat després d'haver donat uns edificis al papa. Al segle viii apareix per primera vegada un fals document conegut com a «Donació de Constantí», en el qual un recentment convertit Constantí lliura el govern temporal sobreRoma,Itàlia i l'occident alpapa. A l'alta edat mitjana, aquest document es va utilitzar per acceptar les bases del poder temporal del papa de Roma, encara que va ser denunciat com apòcrif per l'emperadorOtó III, i mostrat com l'arrel de la decadència dels papes pel poetaDante Alighieri. Al segle xv nous experts enfilologia van demostrar la falsedat del document.
Elcrismó emprat en ellàbarum, estendard militar de Constantí després de la seva conversió
Constantí és el primer emperador romà que va permetre el lliure culte als cristians.[58] Els historiadors cristians des deLactanci es decanten per un Constantí que adoptà el cristianisme com a substitutiu del paganisme oficial romà. Malgrat els dubtes sobre les conviccions cristianes de Constantí,[59] a l'Església Ortodoxa Oriental se'l considera un dels seus principals sants. Malgrat això, Constantí no va ser batejat fins a trobar-se en el seu llit de mort. La seva conversió, d'acord amb les fonts oficials cristianes, va ser el resultat immediat d'un presagi abans de la seva victòria a labatalla del Pont Milvi, el28 d'octubre de312. Després d'aquesta visió, Constantí va instituir un nou estendard per marxar a la batalla a la qual anomenarialàbarum. La visió de Constantí es va produir en dues parts: En primer lloc, mentre marxava amb els seus soldats va veure la forma d'una creu davant del sol. Després d'això, va tenir un somni en què se li ordenava posar el monograma delcrismó alseu estendard. Es diu que després d'aquestes visions, Constantí es va convertir immediatament al cristianisme. El signe de la creu com a símbol cristià havia estat documentat diverses vegades abans del312[60] i laveneració de la creu va començar en el període constantinià, apareixent per primera vegada a les monedes a ladècada de 330.[61]
Es pensa que la influència de la seva família va ser en part la causa de la seva adopció del cristianisme. Es diu queHelena probablement va néixer en una família cristiana, encara que no se sap pràcticament res del seu entorn, exceptuant que la seva mare era filla d'un hostaler i que el seu pare va ser un reeixit soldat, una feina que excloïa la pràctica oberta del cristianisme. Se sap però que Helena va realitzar en els seus darrers anys nombrosos pelegrinatges. Constantí, seguint un costum estès, no va ser batejat fins poc abans de la seva mort el337, quan la seva elecció va recaure sobre el bisbe arriàEusebi de Nicomèdia, que tot i ser aliat d'Arri, encara era el bisbe de la regió. Eusebi era també amic íntim de la germana de Constantí, cosa que probablement assegurava la seva tornada des de l'exili.
Poc després de la batalla del Pont Milvi, Constantí va lliurar al papaSilvestre I un palau romà que havia estat propietat deDioclecià i anteriorment de la família patrícia dels Plaucis Laterans, amb l'encàrrec de construir unabasílica de culte cristià. El nou edifici es va construir sobre les casernes de la guàrdia pretoriana deMaxenci, elsequites singulares, convertint-se en seu catedralícia sota l'advocació del Salvador, substituïda aquesta més tard per la de Sant Joan. Actualment es coneix com aBasílica de Sant Joan del Laterà. El324 l'emperador va fer construiruna altra basílica a Roma, en el lloc on segons la tradició cristiana martiritzarenSant Pere: el turó del Vaticà, que actualment acull laBasílica de Sant Pere.
L'Edicte de Milà, promulgat per Constantí iLicini el313,[47] va despenalitzar la pràctica del cristianisme i es van tornar les propietats de l'Església. Anteriorment a aquest edicte, molts cristians havien estat martiritzats en les diferents persecucions a què s'havien vist sotmesos.
Després de l'edicte es van obrir noves vies d'expansió per als cristians, incloent-hi el dret a competir amb els pagans en el tradicionalcursus honorum per les altes magistratures del govern, i també van guanyar una major acceptació dins la societat civil en general. Es va permetre la construcció de noves esglésies i els líders cristians van assolir una major importància (com a exemple d'això, elsbisbes cristians van adoptar unes postures agressives en temes públics que mai s'havien vist en altres religions).
Encara que el cristianisme no es convertiria en religió oficial de l'imperi fins al final d'aquell segle, un pas que donariaTeodosi I el Gran el380 amb l'Edicte de Tessalònica,[62] Constantí va donar un gran poder als cristians, una bona posició social i econòmica a la seva organització, va concedir privilegis i va fer importants donacions a l'església cristiana, donant suport a la construcció de temples i donant preferència als cristians com a col·laboradors personals.
Icona on apareix Constantí presidint elPrimer Concili de Nicea (325). El text que es mostra és el Credo de Nicea en la forma donada més tard en el Primer Concili de Constantinoble (381), amb les modificacions per al seu ús en la litúrgia grega.
Com a resultat de tot això, les controvèrsies de l'Església, que havien existit entre els cristians des de mitjansegle ii, eren ara manifestades en públic, i gairebé sempre d'una manera violenta. Constantí considerava que era el seu deure com a emperador, designat per Déu per a calmar els desordres religiosos, i per això va convocar elPrimer Concili de Nicea del (20 de maig al25 de juliol de325) per resoldre algunes de les disputes doctrinals que afectaven l'Església dels primers segles, especialment l'arrianisme.[63]
En els seus últims anys de vida també va exercir com a predicador, donant els seus propis sermons al palau davant la seva cort i els convidats del poble. Els seus sermons pregonaven el principi de l'harmonia, tot i que gradualment es van tornar més intransigents cap a les velles manerespaganes. Les raons per aquest canvi de postura són meres conjectures. Tanmateix, al final de la seva vida va continuar permetent que els pagans rebessin nomenaments públics. Exercint el seu poder absolut, va fer recitar a l'exèrcit els seus pregons enllatí en un intent de convertir la classe militar al cristianisme, cosa que no va aconseguir. Va començar un extens programa de construcció d'esglésies aTerra Santa, fet que va expandir de manera cabdal la fe cristiana i va permetre un considerable increment del poder i la influència delclergat.
L'any314, immediatament després de la seva plena legalització, l'Església cristiana va atacar els pagans: en elConcili d'Ancira, on es va denunciar el culte a la deessaArtemisa. Mitjançant l'edicte de l'any315, molts temples pagans van ser destruïts per les hordes cristianes i els seus sacerdots van ser assassinats. Entre l'any315 i elsegle vi milers de creients pagans van ser assassinats. Entre316 i326 es van proclamar una sèrie de disposicions que afavorien el cristianisme enfront de la religió tradicional (prohibició dels harúspexs, la màgia i els sacrificis privats, exempció fiscal als clergues cristians, jurisdicció per als bisbes…), encara que el cristianisme no es converteix en la religió oficial de l'Imperi Romà fins a l'Edicte de Tessalònica de380.[64] Adídima, Àsia Menor, va ser saquejat l'oracle del déu Apol·lo i torturats fins a la seva mort els seus sacerdots pagans. També foren desnonats tots els pagans delmont Atos i destruïts tots els temples pagans del lloc.
L'any326, L'emperador Constantí, seguint les instruccions de la seva mare Helena, destrueix el temple del déuAsclepi aEges de Cilícia i molts més de la deessa Afrodita aJerusalem, enAfka al Líban, aMambre,Fenícia,Baalbek, etc.
L'any330 l'emperador Constantí va robar tots els tresors i les estàtues dels temples pagans deGrècia, per emportar-se'ls i decorar la sevaNova Roma (Constantinoble), la seva nova capital de l'imperi.
Més enllà dels límits de l'Imperi Romà, a l'est de l'Eufrates, els governantssassànides de l'Imperi Persa havien estat per regla general tolerants amb els cristians. Els cristians de Pèrsia varen ser identificats com aliats de l'antic enemic i van ser perseguits. En una carta atribuïda a Constantí per aSapor II que se suposa escrita en324, se l'urgia a protegir els cristians del seu regne, després de la qual Sapor II va ordenar als seus generals:
«
Arrestareu Simó, cap dels cristians. El detindreu fins que signi un document en què consenti a recaptar per a nosaltres un impost doble i un doble tribut dels cristians. Nosaltres hem de portar pels déus el pes de la guerra mentre ells únicament es dediquen al descans i al plaer. Habiten el nostre territori i són amics del Cèsar, el nostre enemic.
»
— Sapor II (deRoma a l'Eufrates, Freya Stark 1967, p. 375)
Constantí respectava la cultura i el cristianisme, i la seva cort va estar composta per vells, respectats i honorables homes. A aquelles famílies romanes que refusaven el cristianisme se'ls denegava les posicions de poder, si bé dos terços dels alts càrrecs del govern van continuar sent no cristians.
Constantí va retirar la seva estàtua dels temples pagans. La reparació d'aquests temples va ser prohibida, i els fons van ser desviats a favor del clergat cristià. Es van suprimir les formes ofensives d'adoració, fossin cristianes o paganes. A la reinauguració de Constantinoble el330 es va efectuar una cerimònia meitat pagana i meitat cristiana. A la plaça del mercat es va imposar la creu deCrist sobre la imatge del carro delSol Invictus.
Constantí trià com a lloc de sepultura un mausoleu veí de l'Església dels Sants Apòstols de Constantinoble. És consideratsant per l'Església Ortodoxa, celebrant-se'n la festa el21 de maig amb la de la seva mareElena. La santedat de l'emperador no fou reconeguda per l'Església catòlica, no obstant haver reconegut la de la seva mare.
Constantí va reformar el sistema de dignitats; els oficis es van dividir en tres classes:Illustres,Spectabiles, iClarissimi; el consolat fou merament un títol i es va restablir la dignitat depatrici. Va mantenir el nombre de quatreprefectes del Pretori com a lloctinents dels augusts o cèsars però amb el seu poder limitat i de caràcter civil i no militar; els quatre prefectes foren el d'Orient, el d'Itàlia, el d'Il·líria i el de les Gàl·lies; a més Roma i Constantinoble tenien cadascuna un prefecte separat. Sota el prefecte hi havia 13 funcionaris que eren governadors civils de les 13 diòcesis, i després seguien elscomtes i els vicaris o viceprefectes; a un nivell entremig entre els vicaris i els prefectes hi havia els procònsols que governaven Àsia,Acaia i Àfrica, que de fet però eren governadors provincials. Les províncies (116) eren governades (a part dels procònsols) per 37 cònsols, 5 correctors i 61praeses. L'administració militar fou confiada primer a dos, després a quatre i finalment vuitmagister militum, dels qui depenien elscomes i elsduces; va disminuir el nombre de legions, però l'exèrcit en conjunt va augmentar amb auxiliars bàrbars. Hi havia set oficials principals de l'imperi: elPraepositus Sacri Cubiculi, o senyor camarlenc; elMagister Officiorum (secretari d'afers interns); elquaestor o lord canceller i encarregat del segell; elComes Sacrarum Largitionum o canceller (afers econòmics); elComes Rerum Privatarun Divinae Domus (propietat privada de l'emperador); i dosComites Domesticorum, o simplementDomestici (comandants de la guàrdia imperial). Canvià també el sistema monetari, instaurant elsolidus en comptes de l'aureus per combatre la inflació.[32]
↑Johne, Klaus-Peter.Die Zeit der Soldatenkaiser. Krise und Transformation des Römischen Reiches im 3. Jahrhundert n. Chr. (235-284) (en alemany). Bln: Akademie-Verlag, 2008.ISBN 9783050045290.
↑Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres, vol.IV
↑Kuhoff, Wolfgang.Diokletian und die Epoche der Tetrarchie. Das römische Reich zwischen Krisenbewältigung und Neuaufbau (284–313 n. Chr.) (en alemany). Frankfurt am Main: P. Lang, 2001.ISBN 978-3-631-36792-6.
↑Francisco Javier Lomas Salmonte, Pedro López Barja de Quiroga.Historia de Roma (en castellà). Ediciones Akal, 2004, p. 530.ISBN 9788446012252.
↑Potter, David S.The Roman Empire at Bay: AD 180–395 (en anglès). Routledge, 2005, p. 294-295.ISBN 0-415-10058-5.
↑Cornet, Fernando María.Cosas de familia. Historia genealógica de los Cornet del Tucumán (en castellà). Editrice UNI Service, 2011, p. 87.ISBN 8861787673.
