| |||||
 Seu central de Comissions Obreres de Catalunya a la Via Laietana de Barcelona  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | CCOO | ||||
| Tipus | sindicat | ||||
| Ideologia | igualtat social | ||||
| Història | |||||
| Creació | 11 desembre 1966 1976 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Secretari general | Unai Sordo Calvo(2017–) | ||||
| Lloc web | ccoo.es | ||||
 | |||||
Comissions Obreres (CCOO) és una confederació sindicalespanyola que agrupa diferents organitzacions territorials (ex.Comissions Obreres de Catalunya,Comissions Obreres d'Euskadi…) i les organitzacions federatives o sectorials (Federació de Serveis a la Ciutadania, Federació d'Indústria...) de les comissions obreres d'Espanya.[1]
És una organització que es va fundar majoritàriament amb militants delPartit Comunista d'Espanya (PCE), (delPSUC i d'altres organitzacions polítiques d'esquerra a Catalunya) amb els de les organitzacions obreres catòliques, com laHermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i laJoventut Obrera Cristiana (JOC) i amb d'altres sense cap afiliació política. Posteriorment ha evolucionat cap a un sindicalisme de classe independent de qualsevol partit polític. Actualment, Comissions Obreres és el principalsindicat espanyol, amb més d'1.000.000 d'afiliats, seguit per laUnió General de Treballadors (UGT) i laUnió Sindical Obrera (USO).
Segons els seus Estatuts, Comissions Obreres es defineix com un sindicat:reivindicatiu, de classe, unitari, democràtic, independent, participatiu, de masses, d'homes i dones, sociopolític, internacionalista, pluriètnic i multicultural.
La primera comissió obrera es van establir en 1953 durant la vaga a la drassanaEuskalduna de Bilbao i en 1956 a la CAF deBeasain, tot i que l'any anterior n'havia funcionat una a Biscaia per lluitar contra la repressió de laVaga minaire d'Astúries de 1962.[2] La Llei de 24 d'abril del 1958 sobre Convenis Col·lectius Sindicals i les negociacions dels convenis d'empresa al llarg de ladècada del 1960 van anar imposant entre els treballadors una cultura reivindicativa que delegava en els vocals dels jurats d'empresa encarregats de la discussió i, com a conseqüència, en la comissió negociadora.[3]
Les comissions obreres per impulsar els convenis col·lectius[4] van ser organitzades durant els anys seixanta aAstúries,Catalunya,Madrid i les províncies basques deGuipúscoa iBiscaia com a moviment al marge del sistema franquista. Van ser impulsades pelPartit Comunista d'Espanya (PCE), elPSUC,moviments cristians obrers (JOC i HOAC), militants delPartit Carlista i diferents col·lectius d'esquerres (delFront Obrer de Catalunya i de l'Organització ComunistaBandera Roja a Catalunya, entre d'altres) inclosos nacionalistes, oposats al règim. La seva tàctica va ser la de l'entrisme, és a dir: infiltrar-se en elSindicat Verticalfranquista,[5] agafant embranzida a partir del moment en què la legislació permet la negociació deconvenis col·lectius,[4] i en 2 de setembre de 1964 se va crear laComissió Obrera Provincial del Metall de Madrid,[6] el primer organisme estable de CCOO, que posteriorment es va estendre a la resta de l'estat,[1]
Des de mitjans de ladècada de 1960 es va convertir en un dels principals moviments d'oposició, des de l'interior de l'estat, al règim franquista. Aquesta va ser una de les raons per les quals va obtenir importants suports i va aconseguir l'elecció de delegats en les fàbriques i mines. El novembre de 1967, mesos després de la primera assemblea general del sindicat, que tingué lloc en juny a Madrid,[7] el Tribunal Suprem el va declarar il·legal.
En 1968,Marcelino Camacho,Julián Ariza i altres dirigents sindicals foren empresonats i processats per la seva pertinença a Comissions Obreres.[8] Les protestes obreres foren respostes per les autoritats franquistes declarant successius estats d'excepció, amb nombroses detencions i tortures a dirigents obrers, destacant la detenció de la Coordinadora Nacional de Comissions Obreres el 24 de juny de 1972 al convent delsMissioners Oblats de Maria Immaculada aPozuelo de Alarcón[9] i condemnats en elProcés 1.001, que no impedeix la consolidació del sindicat, i en les eleccions sindicals de 1975, va aconseguir la majoria dels delegats sindicals escollits.
La direcció del sindicat fou indultada en1975 pel nou cap de l'estatJoan Carles I d'Espanya,[9] però l'etiqueta decomunista que penjava sobre Comissions Obreres va impedir la seva legalització al mateix temps que la resta de centrals sindicals. El1976 va celebrar el seu I Congrés, encara a la clandestinitat, a Barcelona, constituint-se en central sindical.Marcelino Camacho va ser escollit secretari general. L'assassinat dels advocats laboralistes (militants de CCOO i del PCE) del carrer d'Atocha deMadrid (col·laboradors de Comissions) a mans d'un grup terrorista d'extrema dreta, i el massiu seguiment del seu funeral va ser el detonant de la legalització de CCOO i el PCE l'abril de1977, que el mes d'octubre s'afegien alsPactes de la Moncloa[10] i en 1978 va celebrar el seu primer congrés, en què va ser elegit secretari general l'històric dirigent obrerMarcelino Camacho, també dirigent del PCE i diputat entre1977 i1982. En 1978 es van celebrar les primeres eleccions sindicals lliures, en què el què va resultar vencedor amb el 37,8% dels vots, per davant d'UGT, amb el 31%.[11] En 1980, elsector radical d'Unió Sindical Obrera, una gran part de la seva militància, es va integrar en Comissions Obreres, després de rebutjar l'oferiment en1977.[12]
Comissions va convocar les vagues generals de1985,1988,1992 i1994 contra la política econòmica i laboral del govern deFelipe González. Especialment massiva i històrica va ser la vaga general del14 de desembre de 1988, convocada al costat de laUGT, que va obligar a retirar elPla d'Ocupació Juvenil al govern.
Entre1987 i1998 el secretari general del sindicat va serAntonio Gutiérrez, durant el mandat del qual es va impulsar un allunyament delPCE i el foment de la negociació i el pacte, que va culminar en el VI congrés del sindicat, en 1996,[13] i durament criticat pel què va passar a ser elSector Crític de Comissions Obreres, que va obtenir a l'entorn d'un 23% de la representació del sindicat,[14] iAlternativa Confederal el 18,1%. El resultat va provocar la renúncia de Camacho a la direcció, i en el congrés de 2004, després d'anys de sentir-se exclosos en la direcció deJosé María Fidalgo Velilla,Agustín Moreno García va presentar per primer cop en la història una candidatura alternativa a la direcció.[15] En2002 CCOO i UGT van convocar una vaga general contra el decret del govern deJosé María Aznar que abaratia l'acomiadament, eliminava subsidis agraris i fomentava la precarietat laboral, conegut com adecretazo. Després de les protestes la mesura va ser retirada gairebé completament.
En 2008 els crítics es van aglutinar entorn d'Ignacio Fernández Toxo, que va derrotar Fidalgo.[16] Durant el seu mandat es va proposar pacificar el sindicat, integrant a l'executiva els sectors de l'organització.[17] No va modificar la unitat d'acció amb UGT i l'aposta oberta pel diàleg social amb la patronal i el Govern, amb la defensa dels drets dels treballadors com manament,[18] i va impulsar laVaga general espanyola de 2010 i les demarç inovembre de 2012. El novembre de 2014 es va inaugurar una exposició commemorativa dels seus 50 anys de vida alMuseu d'Història de Catalunya.[19] Sis militants foren expedientats per corrupció en elcas de les targetes black.[20]
En l'onzè congrés, de 2017, va sortir escollitUnai Sordo Calvo com a secretari general, que contava amb el recolzament de Fernández i des de 2009 era secretari general al País Basc.[21] Al cicle d'eleccions sindicals de 2019 va resultar per setena vegada consecutiva el sindicat amb més delegats escollits (97.086, el 35,43%).[22] Sordo fou reelegit secretari general en el dotzè congrés, de 2021, fins al 2025 amb un 93,74% dels suports sense candidatures alternatives.[23]
Comissions Obreres té una fundació anomenada Fundació Paco Puerto que es dedica a forma a treballadors els diferents àmbits i en diferents matèries la gran majoria dels cursos son subvencionat i són gratuïts per a treballadors i aturats.[cal citació]
Comissions Obreres s'organitza a nivell local (unions sindicals a nivell provincial, comarcal o inferior), regional (unions regionals) i nacional, amb federacions territorials, i a nivell de ram de la producció.[1] Les seves federacions de branca són:
Els seus òrgans de decisió són el Congrés Confederal, el Consell Confederal i la Comissió Executiva Confederal.[1]
