Flavi Belisari (grec medieval:Φλάβιος Βελισάριος,Flàvios Velissàrios;llatí:Flavius Belisarius; nascut cap al500 i mort el13 de març del565), sovint conegut simplement com aBelisari, fou elgeneral més destacat de l'Imperi Romà d'Orient en l'antiguitat tardana.[1] Va ser el principal protagonista militar de l'expansió que durant el regnat deJustinià I va experimentar l'imperi arreu delMediterrani occidental, per sobre d'altres figures importants com el generalNarsés. Va néixer a Germània, ciutat d'Il·líria, vers el 505.
De jove va servir sota l'emperadorJustí I vers521-527 (fou part de la seva guàrdia personal) i quan Justí I va morir, el nou emperadorJustinià I el va nomenar general de l'exèrcit oriental per controlar la frontera persa (529-532). El seu primer conflicte fou laguerra d'Ibèria.[2] Va guanyar una primera batalla als perses i el juny de530 la batalla deDaraa, però fou quasi derrotat el531 en labatalla de Cal·linícon a l'Eufrates, després de la qual es va arribar a un tractat de pau amb els perses, els quals va forçar a signar una «Pau Eterna» després de dècades de guerra a l'Orient Pròxim.
Belisari, de Jacques-Louis David (1781)
Es va casar llavors ambAntonina, una dona d'alt rang i molt rica, però de poques virtuts morals, que havia estat actriu. El532 era l'oficial de més alta graduació aConstantinoble durant larevolta de la Nika que amenaçava de derrocar l'emperador Justinià, i amb l'ajut delmestre dels soldats d'Il·líria,Mundus, va sufocar la revolta en un bany de sang a l'hipòdrom (uns 30.000 morts).
La guerra gòtica la va desenvolupar en dues fases. La primera (535 a540) es va iniciar amb la reclamació de Justinià sobreSicília i l'exigència d'abdicació delrei ostrogotTeodat. El 535 Belisari va conquerirSicília i el537,Nàpols. Va defensar brillantment Roma contra elsatacs del nou rei ostrogotVitigès (març del537 a març del538) i vaconquerir Ravenna on era Vitigès el desembre del539. El 537 l'emperadriuTeodora li va encarregar de deposar el papaSiveri I, instal·lat pels gots. Belisari era catòlic i l'emperadriu eramonofisita. Belisari el va substituir pel diacaVigili I que ja el 531 havia estat designat perBonifaci II com a successor i havia estat rebutjat pel clergat romà. Silveri fou enviat a l'exili aLícia, però més tard Justinià va ordenar reposar-lo i sembla que Antonina, dona de Belisari i millor amiga de l'emperadriu, van aconseguir que fos enviat a l'Illa de Ponça on va morir de gana.
A començament del540 Justinià el va cridar a Constantinoble on per gelosies de la cort i dels generals, no va poder celebrar el triomf.
La segona fase (544-548) va començar amb el seu nomenament com acomte de les cavallerisses, és a dir, comandant de la cavalleria. El nou reiTòtila (541-544) va iniciar la guerra i va recuperar el nord d'Itàlia i Roma. Belisari va reunir la flota a laPulla i per arribar a Itàlia prenentRavenna[3] i després d'uns mesos desetge de Roma (maig del546 al febrer del547), finalment els ostrogots es van retirar i Belisari va establir a la ciutat sòlides posicions que li van permetre la seva defensa de futurs atacs. Llavors va fer una campanya aLucània, però altre cop intrigues de palau el van cridar a Constantinoble on va retornar el setembre del548, deixant al front aNarsès que va acabar eliminant el regne ostrogot i sota el qual es va formar l'Exarcat de Ravenna. Belisari va passar a retir.
El541 li fou encarregada la defensa de la frontera ambPèrsia, quanSíria fou atacada pel reiCosroes Anushirwan (541-543) que va acabar amb una treva per cinc anys amb el pagament d'una forta quantitat de diners a la cort persa. Llavors fou cridat altre cop per les intrigues de l'emperadriuTeodora i la seva pròpia mullerAntonina i es va escapar per poc d'una condemna a mort.
La darrera victòria de Belisari fou la defensa contra elsbúlgars el559, quan fou cridat per l'emperador davant de la invasió dels que les fonts romanes defineixen com ahuns (tot i que en realitat es tractava d'una coalició depobles eslaus entre els quals destacaven els nouvinguts búlgars des de l'actualRússia); Belisari va repel·lir els búlgars.
El562 fou acusat de corrupció i declarat culpable probablement essent innocent i els seus béns foren confiscats. Justinià el va perdonar el563 i li va retornar el favor imperial. Una llegenda, demostrada com a falsa, afirma que Justinià va ordenarcegar-lo. Finalment va morir a Constantinoble el13 de març del565.
