L'assaig és la forma idònia per a la reflexió, la deliberació personal i el debat amb un mateix.
És ungènere literari dins del més general de ladidàctica. El nom d'aquest gènere prové de la paraula francesaessai, traduïble aquí com 'intent', 'temptativa', 'aproximació' o 'prova', emprada per primer cop per l'escriptorMichel de Montaigne per a definir els seus textos. Tot i que n'existeixen diferents definicions, l'ús que fa Montaigne del mot ens informa del caràcter lliure i versàtil d'una forma literària que prova de copsar un tema des de la subjectivitat, de manera que s'aproxima a lareflexió filosòfica. Existeix una multitud de subgèneres, segons la temàtica abordada, i el grau de polèmica que es vulgui aconseguir.
L'assaig és un gènere relativament vell. Els seus orígens es poden rastrejar des d'èpoques més o menys remotes. Només en l'edat mitjana ha arribat a assolir una posició lateral. És força probable que, en el seu desenvolupament i fracàs, hagi tingut una gran influència el pensament arcaic.
José Ortega y Gasset el va definir com "La ciència sense la prova explícita".Alfonso Reyes, d'altra banda, va afirmar que "l'assaig és la literatura en la seva funció ancilar", és a dir, com a esclava o subalterna de quelcom superior. El críticEduardo Gómez de Baquero, més conegut com a "Andrenio", va afirmar el 1917 que "l'assaig està en la frontera de dos regnes: el de la didàctica i el de la poesia i fa excursions de l'un a l'altre".Eugeni d'Ors el va definir com la "poetització del saber". El seu origen es troba en elgènere epidíctic de l'antigaoratòria grecoromana, i jaMenandro el Rétor, al·ludint-hi sota el nom de "xerrada", va exposar algunes de les seves característiques als seusDiscursos sobre el gènere epidíctic:
- Tema lliure (elogi, vituperi, exhortació).
- Estil senzill, natural, amistós.
- Subjectivitat (la xerrada és personal i expressa estats d'ànim).
- Es barregen elements (citacions, proverbis, anècdotes, records personals).
- No hi ha un ordre preestablert (s'hi divaga), assistematisme.
- Brevetat.
- Va dirigit a un públic ampli.
L'assaig, a diferència deltext informatiu, no té una estructura definida ni sistematitzada o compartimentada en apartats o lliçons, per la qual cosa ja des delRenaixement es va considerar un gènere més obert que el medievaltractatus o suma i es considera distint d'ell també per la seva voluntat artística d'estil i la seva subjectivitat, ja que no pretén informar, sinó persuadir o convèncer. Utilitza la modalitat discursiva expositivo-argumentativa i un tipus de raonaments "tous" que han estat estudiats perChaïm Perelman iLucie Ollbrechts-Tyteca en el seuTractat de l'argumentació.
Són ja pràcticament una col·lecció d'assaigs elsMoralia dePlutarc, però el desenvolupament modern i més important del gènere assagístic va venir sobretot a partir delsEssais (1580) de l'escriptor renaixentista francèsMichel de Montaigne, tot i que els seus últims precedents cal buscar-los en elgènere epidíctic de l'oratòria clàssica.
Es presenta un "tema", és a dir una realitat social, empírica, que encara no té una resposta vertadera. Això es pot fer a través d'una pregunta que té més d'una resposta. Una hipòtesi que pot definir-se com una solució provisional (temptativa) per a un problema donat. Per exemple: Què és la veritat?, Què és el que és bo?, etc. És en aquesta part on es presenta, generalment (ja que pot ser exposada en la conclusió i, menorment, en el desenvolupament), la tesi del tema.Per tesi s'entén l'opinió de l'autor sobre un determinat tema debatible. La introducció ha de ser redactada pensant en el lector.
 | |
- Arenas Cruz, M.ª Elena,Hacia una teoría general del ensayo. Construcción del texto ensayístico. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 1997.
- Aullón de Haro, Pedro,Teoría del ensayo, Madrid,:Verbum, 1992.
- Davis, Harold Eugene.Latin American Social Thought. Baton Rouge: Louisiana State University Press, 1972.
- Díaz, Oscar A.El ensayo hispanoamericano del Siglo XIX: Discurso hegemónico masculino. Madrid: Editorial Pliegos, 2001.
- Earle, Peter G. & Robert G. Mead, J.Historia del ensayo hispanoamericano. México: Ediciones de Andrea, 1973.
- Gómez de Baquero, Eduardo, "El ensayo y los ensayistas españoles contemporáneos", en suEl renacimiento de la novela española en el siglo XIX, Madrid: Mundo Latino, 1924
- Gómez-Martínez, José Luis.Teoría del ensayo. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 1981.
- Jaimes, Héctor.La reescritura de la historia en el ensayo hispanoamericano. Madrid: Fundamentos, 2001.
- Levy, Kurt L. & Keith Ellis.El ensayo y la crítica literaria en Iberoamérica. Toronto: Universidad de Toronto, 1970.
- Marichal, Juan,La voluntad de estilo. Barcelona: Seix-Barral, 1957.
- Oviedo, José Miguel.Breve historia del ensayo hispanoamericano. Madrid: Alianza Editorial, 1990.
- Sacoto, Antonio.Del ensayo hispano-americano del siglo XIX. Quito: Editorial Casa de la Cultura Ecuatoriana, 1988.
- Ward, Thomas.La resistencia cultural: la nación en el ensayo de las Américas. Lima: Universidad Ricardo Palma, 2004.
- Weinberg, Liliana.El ensayo, entre el paraíso y el infierno. México: Fondo de Cultura Económica, 2005.
Viccionari
