El nom d'Aragó està documentat per primer cop durant l'alta edat mitjana l'any828, quan un petit comtat d'origen franc sorgia entre els rius que porten el seu nom, l'Aragó, i el seu germà l'Aragó Subordan.
Aquell Comtat d'Aragó es veuria unit alRegne de Pamplona fins al segle xi, i sota la seva ala creixeria fins a formar part deGarcia Sanxes III a la mort del reiSanç III de Navarra, en un període caracteritzat per l'hegemonia musulmana en quasi tota la península Ibèrica. Més tard, sota el regnat deRamir I s'ampliarien fronteres amb l'annexió del Regne de Sobrarbe iRibagorça (any 1044), havent afegit anteriorment poblats del que avui coneixem per lesCinco Villas. A través de diferents regnats, s'arriba a la mort d'Alfons I (que conqueriria per a Aragó: Ejea, Valtierra, Saragossa, Calatayud i Tudela) on els nobles elegirien el seu germàRamir II (qui sol·licitaria una butlla papal per a assegurar la descendència) encara que aquest fet no siga el més destacable. La monarquia aragonesa era elegible i, per tant, la frase de coronació del rei es perpetuaria durant segles:[cal citació]
"Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardéis nuestros fueros y libertades, y si no, no". --Justícia d'Aragó
Aquesta situació es repetiria en elCompromís de Casp (1412), on s'evità una guerra que hauria desmembrat laCorona d'Aragó en sorgir un bon grapat d'aspirants al tron després de la mort deMartí I d'Aragól'Humà, un any després de la mort del seu fill, MartíEl Jove.Ferran d'Antequera fou l'elegit, de la branca castellana delsTrastàmara, però també directament entroncat amb el rei aragonèsPere IVEl Cerimoniós, a través de la seva mare Elionor d'Aragó.
Aragó és ja un ens polític de gran escala: la Corona, les Corts, la Diputació del Regne i el Dret Foral constitueixen la seva naturalesa i el seu caràcter. De la seva unió ambCatalunya sorgiria la Corona d'Aragó, que després es va ampliar amb les conquestes dels regnes de València i de Mallorca. La Corona d'Aragó arribaria a ser la potència hegemònica del Mediterrani, amb territoris tan importants com Nàpols o Sicília.
Durant la Guerra de Successió, Aragó (igual que la resta de territoris de la Corona: Catalunya, València i Mallorca) donà suport a l'arxiduc Carles (de la casa d'Àustria) davant deFelip V (dels Borbons). Després de la batalla d'Almansa (1707), Felip V (que des del punt de vista dels monarques aragonesos hauria de ser Felip IV) abolí els furs aragonesos, adoptà diferents mesures centralistes, ocupà militarment el territori aplicant mesures punitives sistemàtiques,[3] i foren anul·lades totes les antigues disposicions polítiques del regne (Decrets de Nova Planta). Aragó es convertí en la pràctica en una província, i el seu Consell fou absorbit pel Consell de Castella.
La Guerra de la Independència, després de la intensa destrucció de la ciutat deSaragossa, aturà el progrés econòmic i retardà de mode important la incorporació de la capital al ritme de la modernitat. Amb la primera organització provincial (1822) d'Espanya, Aragó comptaria amb quatre províncies. La quarta província eraCalataiud, fins a la nova abolició de la Constitució perFerran VII. Amb la segona i actual reforma territorial quedarien solsOsca,Terol iSaragossa. Al llarg del segle xix els carlistes que buscaren adeptes per a la seva causa en aquesta terra, oferiren la restauració de passades llibertatsforals.
El segle xix fou el pas d'una societat rural a un funcionament industrial i urbà, portant un èxode massiu del camp a les poques ciutats d'importància de la regió,Osca,Saragossa,Terol iCalataiud. I una vertadera emigració a altres regions properes, comCatalunya i la capital de l'estat,Madrid.
Durant el segle xx, la història d'Aragó ha sigut parella a la de la resta del territori espanyol. Cal destacar l'impuls econòmic conjuntural en la dictadura militarMiguel Primo de Rivera Orbaneja (1923-1931) i del progrés en lesllibertats civils i individuals, durant laSegona República Espanyola (1931-1936).
Aragó quedà dividida per les dues bandes enfrontades a laGuerra Civil (1936-1939). Per un costat la zona oriental, la més pròxima a Catalunya, lleial a la República i per altre la zona occidental, on s'ubicaven les tres capitals provincials, per la banda sublevada, la facciosa nacional-feixista. Hi va haver una dura, cruenta i salvatge repressió a totes dues bandes, i durant la lluita, una forta disputa per la ciutat deTerol i durant labatalla de l'Ebre.
Durant quasi quaranta anys, Aragó i Espanya visqueren sota la dictadura militar del GeneralFrancisco Franco. L'única dictadura feixista en la història de l'Europa Occidental després de laSegona Guerra Mundial.[cal citació]
En els anys 70 es va viure en la resta dels Estats un període de transició, després de l'extinció de l'anterior règim, amb la recuperació de la normalitat democràtica i la creació d'un nou marc constitucional (1978). Al mateix cop, es començà a reclamar una autonomia política pròpia, de caràcter federalista, per al territori històric aragonès.
La manifestació del23 d'abril del1978 fou històrica, amb la resposta de 100.000 aragonesos pels carrers de lacapital.
La demora de l'establiment de l'Estat de les comunitats autònomes i les nefastes decisions de certs polítics, pertanyents a partits d'àmbit estatal, aportaren un accés a l'autogovern per la via lenta, menor sostre competencial i menor autogestió de recursos, durant més de 20 anys, El10 d'agost del 1982, Sa Majestat el Rei i el president del seu Govern firmaren la Llei Orgància que les Corts espanyoles havien aprovat contenint l'Estatut d'Autonomia. Aragó ha recuperat les Corts, la Diputació General, etc.
Els discursos i plantejaments polítics han desvariejat i canviat al llarg d'aquestes dues dècades, i són flagrants els casos particulars del partit aragonès i del partit socialista; són aquests acèrrims contrincants polítics de la dècada dels 80, i ara, fins a la data i durant 8 anys, s'han fet socis de conveniència en una coalició de govern.
El7 de maig del1992, una Comissió Especial de les Corts d'Aragó, elaborava un text reformat que fou aprovat per les Corts d'Aragó i per les Corts Espanyoles.
De nou, la petita reforma estatutària de l'any1996 amplià el marc competencial, obligant així a una definitiva revisió integral durant molts anys. El 2007 fou aprovat un nou text estatutari per una ampla majoria, però no amb la seva total unanimitat.
En els anys 90, la societat aragonesa fa un significatiu pas qualitatiu en la qualitat de vida pel progrés econòmic de l'Estat a tots els nivells.
A principis delsegle xxi, s'establix un significatiu increment d'infraestructures, com l'arribada de l'Alta Velocitat Espanyola (AVE), la construcció de la nova Autovia Somport-Sagunt i l'impuls dels dos aeroports de la Comunitat, Garrapinillos-Saragossa i Osca-Pirineus (Monflorite). Al mateix cop s'escometen grans projectes tecnològics, com el Parc Tecnològic Walqa i la implantació d'una xarxa telemàtica per tota la regió.
Però el que va revolucionar més lacapital i la Comunitat fou la designació deSaragossa com a seu per a laExpo 2008, cosa que ha suposat una sèrie de canvis i creixement accelerat per a la comunitat autònoma.
La superfície d'Aragó és de 47.719,2 km² dels quals 15.636,2 km² pertanyen a laprovíncia d'Osca, 17.274,3 km² a la deSaragossa i 14.808,7 km² a la deTerol. En total representa un 9,43% de la superfície d'Espanya. És així la quarta comunitat autònoma en mida per darrere deCastella i Lleó,Andalusia iCastella la Manxa.
L'orografia de la comunitat té com a eix central la vall de l'Ebre, d'unes altituds entre 150 i 300 metres, del qual transita entre dues regions somontanes, la pirinenca i la ibèrica, preàmbuls de dues grans formacions muntanyoses, elsPirineus al nord i elSistema Ibèric al sud.
Podem distingir-hi tres unitats fisiogràfiques: els Pirineus, la Depressió Ibèrica i el Sistema Ibèric.
ElsPirineus aragonesos corresponen als Pirineus centrals; llur característica és la importància del sector axial i, per tant, aquest és representat per una estreta franja de materials paleozoics de formes abruptes i roques metamòrfiques. Aquí es troben les màximes altures: el Balaitús oPico del Moro (3 151 m),Vinhamala (3 303 m),mont Perdut (3 355 m),Posets o Llardana (3 369 m) iAneto (3404 m). Una depressió longitudinal, en la qual es forma la cubeta de Jaca i continua per la canal de Berdún, separa aquest sector axial del Prepirineu. Els Prepirineus, molt desenvolupats, són constituïts per materials terciaris, especialment calcàries amb intercalacions margoses. Hi sobresurten algunes elevacions com la Peña, Loarre, Caballera, Gabardiella, Guara, etc.
LaDepressió Ibèrica, entre elsPirineus, i elSistema Ibèric, de disposició simètrica a banda i banda d'un eix central, l'Ebre. A cada cantó s'escalona el sistema de terrasses quaternàries de llims i còdols que enllacen amb els peus de muntanya constituïts per materials detrítics dipositats pels rius de la conca de l'Ebre. Aquest conjunt de materials quaternaris, que recobreixen, en part, els terciaris posteocènics (conglomerats a les vores i margues, guixos i sals a l'interior) són, tant els uns com els altres, postorogènics.
El Sistema Ibèric, a la part més meridional de l'Aragó. Alguns pics superen els 2 000 m, com el Moncayo (2 313 m) i el Peñarroya (2 019 m). En aquests punts, s'hi troben, en les formes donades pels plecs i les falles sobre les quarsites, els granits, els esquistos i les calcàries dures, petits retocs originats per antigues geleres quaternàries.
Els rius pirinencs, els més cabalosos i amb crescudes a l'època de fusió de les neus, contrasten amb els menys importants i de règim torrencial de les muntanyes prepirinenques i de la Serralada Ibèrica. L'Ebre és el gran col·lector de tot aquest sistema. El seu cabal mitjà aSaragossa és de 243,9 m³/s, però presenta acusats estiatges i fortes crescudes d'octubre a març.
Encara que el clima de l'Aragó pot considerar-se, en general, continental moderat. La seva irregularitat orogràfica fa que existeixin diferents climes o microclimes en tot el territori. Des de l'alta muntanya, amb neus perpètues (glaceres), fins zones desèrtiques com elsMonegros, passant pel clima continental intens de la zona deTerol, aDaroca. Les temperatures mitjanes depenen molt de l'altitud. A la vall de l'Ebre, els hiverns són poc rigorosos (encara que la sensació tèrmica disminuïsca molt amb el fort vent) i les temperatures a l'estiu poden arribar als 40 °C. A les zones de muntanya els hiverns són més llargs i les temperatures mitjanes poden ser fins a 10 °C menors que a la vall.
Dos són els vents més importants d'Aragó: elcerç (cierzo) o nord i el dellevant oxafogor. El primer és un vent que recorre la vall de l'Ebre de nord-oest a sud-est, i que pot presentar gran força i velocitat. El segon és un vent càlid, més irregular i suau procedent del sud-est.
Lavegetació segueix les oscil·lacions del relleu i del clima. Hi ha una gran varietat, siga vegetació silvestre o cultius humans. A les zones altes es poden trobar boscos, matoll i prats, mentre que a les zones de la vall de l'Ebre continuen sent explotades per a ús agrícola.
AMequinensa, podem trobar l'Aiguabarreig un espai amb gran riquesa natural i una gran varietat d'ecosistemes que abasten des de les estepes mediterrànies a impenetrables boscos de ribera, convertint aquest espai en un paradís per a la biodiversitat. Territorialment, l'Aiguabarreig es troba al centre de la Depressió mitjana de l'Ebre. Limita a l'oest amb els Monegres, a l'est amb els Tossals de Montmeneu iAlmatret i cap al sud amb la cua de l'embassament de Riba-roja. Aquest espai rep el nom de la paraula d'origen català que designa el lloc en el qual dos o més corrents d'aigües s'ajunten i formen una de sola.
A l'Aiguabarreig hi podem trobar centenars de metres d'amplada d'aigua amb nombroses illes fluvials iboscos de ribera, grans masses de canyissar, platges de còdols, gorgs igalachos (antics meandres). És un punt de confluència de la flora estepària provinent de la zona àrida de Monegros i de la flora mediterrània que ascendeix per la vall de l'Ebre. Gràcies als aquestes característiques conviuen espècies d'ambients oposats. Les aus són el grup més nombrosos i abasten des colònies d'ardeids a tota mena de rapinyaires i aus pròpies d'ambients desèrtics. També poden trobar rèptils, amfibis i mamífers, destacant especialment ratpenats, cérvols, cabirols, llúdries i la presència cada vegada més abundant de cabres salvatges.
A més, existeixen dos òrgans consultius del govern: el Consell Econòmic i Social d'Aragó, i la Comissió Jurídica Assessora. Aragó és l'única comunitat autonòmicaBellwether, ja que qui ha guanyat les eleccions generals a Aragó sempre les ha guanyat al conjunt de l'estat.
Els territoris lingüístics de l'Aragó segons l'avantprojecte de la Llei de llengües
En la major part d'Aragó es parla elcastellà, que a més és l'idioma oficial en tota la comunitat autònoma. Per altra banda, en la part nord de lacomunitat es parla l'aragonès. Per la seva banda, en unaFranja en la part oriental de la comunitat es parlacatalà. Després de l'aprovació de laLlei de Llengües d'Aragó en 2009, ja promesa pel presidentMarcelino Iglesias (PSOE) en la seva primera legislatura, l'idioma aragonès i l'idioma català figuren comllengües pròpies de l'Aragó, encara que no oficials. Aquesta llei va ser apartada per la segona Llei de llengües d'Aragó de2013, en què el PP i el PAR esborraven les denominacions de català i aragonès, per a substituir-les per les que van ser conegudes popularment com a LAPAO iLAPAPYP.
Fins a l'aprovació de la primeraLlei de Llengües, l'idioma aragonès i l'idioma català no estaven reconegudes com a llengües oficials d'Aragó en l'Estatut d'Autonomia, però la Llei de Patrimoni Cultural d'Aragó, ja disposava sobre la seva protecció (i fins i tot sobre la seva oficialitat).
«
Una llei de llengües d'Aragó proporcionarà el marc jurídic específic per a regular la cooficialitat de l'aragonès i del català, llengües minoritàries d'Aragó, així com l'efectivitat dels drets de les respectives comunitats lingüístiques, tant pel que fa a l'ensenyament de i en la llengua pròpia, com pel que fa a la plena normalització de l'ús d'aquestes dues llengües en els seus respectius territoris.
Legalment, la regulació fins llavors era escassa, encara que s'ha de ressaltar la Llei aragonesa 1/1999, de24 de febrer, de Successions per causa de mort, que permet que tant els pactes successoris com els testaments puguin ser redactats en qualsevol llengua o modalitat lingüística d'Aragó (articles 67 i 97), i la Llei 2/2003, de 12 de febrer, de règim econòmic matrimonial i viduïtat, l'article de la qual 14 diu:
«
Els capítols matrimonials podran redactar-se en qualsevol de les llengües o modalitats lingüístiques d'Aragó que els atorgants trien. Si el notari autoritzant no conegués la llengua o modalitat lingüística triada, els capítols s'atorgaran en presència i amb intervenció d'un intèrpret, no necessàriament oficial, designat pels atorgants i acceptat pel notari, que haurà de signar el document.
Elcastellà és actualment l'única llengua oficial i la majoritària en el territori aragonès. El dialecte del castellà parlat en la comunitat, anomenatcastellà aragonès, té els seus trets propis. En la seva majoria aquests trets procedeixen de l'idioma aragonès. El castellà aragonès es pot incloure entre les variants septentrionals del castellà, amb característiques pròpies sobretot en l'entonació i elvocabulari. El castellà parlat en laFranja de Ponent s'emmarca en lavarietat del castellà en territoris catalanòfons, caracteritzat per la influència i préstecs del català.
L'idioma aragonès es parla en localitats de les províncies d'Osca iSaragossa, i del qual queden petjades en la parla de les províncies de Saragossa, Terol,La Rioja iNavarra. Aquesta llengua és considerada per laUnió Europea com la llengua minoritària que corre més perill de desaparèixer, per la qual cosa insta la Diputació General d'Aragó a respectar-la i promocionar-ne l'ús.
Elcatalà es parla en les comarques de laFranja de Ponent. Aquesta llengua tenia un cert reconeixement extralegal també abans de l'aprovació de la primeraLlei de Llengües, ja que en la majoria de les poblacions es donava la possibilitat d'obtenir en l'educació pública aragonesa el títol de català rebent, durant quatre anys en Primària o durant els quatre anys de l'Educació Secundària Obligatòria (ESO), classes optatives de català en horari extraescolar.
Panoràmica de la ciutat deJaca (Osca), als peus de la penya Oroel, presa des dels peus del fort del Rapitán.
La densitat és molt inferior a la mitjana espanyola, ja que, al seu ja escàs potencial humà, cal afegir-hi un tradicional èxode rural, a l'exterior de la regió (el qual, però, s'aturà vers la fi de la dècada dels setanta). El seu extens territori és ocupat per nuclis humans no gaire grans, particularment a les àrees muntanyoses.Saragossa, a la vora de l'Ebre, és gran nucli urbà, que agrupa el 70,5% dels habitants de la regió.
Fora de les capitals provincials (Saragossa, Osca iTerol), cap municipi no assoleix els 20 000 habitants; altres municipis importants sónCalataiud,Eixea,Montsó,Barbastre,Tarassona,Jaca,Fraga,Alcanyís,Casp,Sabiñánigo,Andorra iBinèfar. Únicament la província de Saragossa mostra un creixement demogràfic notable; la de Terol té un creixement vegetatiu negatiu; i Osca, amb un dèbil creixement vegetatiu, no ha pogut deturar la davallada de població produïda per l'emigració, dirigida principalment a Saragossa, a Barcelona i a la mateixa capital provincial. De fet, les províncies de Terol i Osca tenien més població l'any 1900 que ara; i la disminució continua, cosa que les ha situat entre les províncies més despoblades d'Espanya.
El dinamisme de Saragossa ha fet que la població absoluta de l'Aragó hagi augmentat al llarg del segle passat i l'actual, bé que no ha pogut evitar, sobretot en les dècades del darrer terç del s. XX, una clara tendència a l'estancament demogràfic (en 1981-91 l'increment de la població fou del 0,7%). Tanmateix, la participació de l'Aragó en la població total espanyola durant aquests mateixos anys ha disminuït: 5,70% el 1860, 4,90% el 1900, 4,38% el 1930, 3,89% el 1950, 3,22% el 1981 i 3,08% el 1991.
Central Tèrmica Teruel, més coneguda com aCentral Tèrmica Andorra, situada al municipi d'Andorra (Terol)Presa de Mequinensa.
A la vall de l'Ebre es conreen farratge, bleda, rave, sucrera, cereals, hortalisses i fruiters, amb rendiments elevats. Les zones més humides dels Pirineus comprenen àmplies extensions de pastures i superfície forestal, com també n'hi ha, en mesura inferior, alSistema Ibèric. Al secà (somontanos pirinenc i del Sistema Ibèric) predominen els conreus de vinya, blat i olivera. La vinya domina alCampo de Cariñena i l'olivera, alBaix Aragó, mentre que el blat té una distribució més homogènia. Dintre els sistemes de regadiu, destaquen el Canal Imperial d'Aragó (90 km de longitud), que rega 30 000 ha a la vora dreta de l'Ebre; el deTauste (44 km), a la vora esquerra; i el d'Aragó iCatalunya, que rega 40 000 ha a la comarca de la Llitera. Nous canals són el de las Bárdenas (150 km i 80 000 ha), el dels Monegres (100 000 ha) i el del Cinca, que després de regar 50 000 ha aboca les aigües sobrants al canal dels Monegres.
Quant a la ramaderia, el bestiar oví, fins fa poc el més important, és format per ramats que en règim de transhumància van de les zones muntanyenques (Pirineus i Sistema Ibèric) a les planúries. Amb els nous regadius i el consegüent increment de la producció farratgera ha augmentat el ramat estabulat en granges industrials. La mineria és basada en les explotacions de lignit (Aliaga, Andorra,Montalbán iUtrillas) i ferro (Ojos Negros). Des del 1850 havia destacat la producció de carbó a laconca carbonífera de Mequinensa, impulsada pel transport fluvial per l'Ebre i elCamí de Sirga, encara que avui dia han tancat totes les empreses mineres de la zona. Les reserves de gas natural d'El Serrablo (Osca) es compten entre les més rellevants d'Europa. La indústria es polaritza bàsicament a la ciutat deSaragossa i el seu entorn (el 80% del valor de la producció de la comunitat autònoma), on se situen instal·lacions per a la producció metal·lúrgica, de transformats metàl·lics, indústria alimentària, química, muntatge d'automòbils (planta de laGeneral Motors aFigueruelas) i, en un grau inferior, tèxtil, del calçat, de la confecció i del cuir. De fet, la industrialització aragonesa s'inicià aprofitant l'energia hidroelèctrica, com a Sabiñánigo i a Montsó (Osca), amb indústries electroquímiques i de l'alumini. L'any 1955 es va projectar la construcció de lapresa de Mequinensa, per concessió a l'empresaEmpresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER) de l'aprofitament hidroelèctric integral d'un tram delriu Ebre el 1955; i va donar origen a l'embassament deMequinensa, amb una longitud d'uns 110 quilòmetres i una producció anual de més de 743 GWh.
El gran centre de l'activitat terciària aragonesa és Saragossa, que centralitza i articula des dels serveis bancaris, comercials i financers fins als culturals i universitaris. El turisme ha experimentat un fort increment, des del final dels anys setanta, a les valls pirinenques. També les vies de comunicació més importants convergeixen a Saragossa, ciutat que, a més d'aprofitar la confluència de tres rius (Ebre, Huerva i Gállego), ocupa una posició estratègica en les comunicacions entre elPaís Basc i Catalunya, i entre aquesta darrera iMadrid, i que té, a més, aeroport internacional (Valenzuela).Mequinensa s'ha convertit també en punt de peregrinació per a pescadors de tot Espanya i de l'estranger (fonamentalment alemanys, francesos, anglesos, americans i japonesos), disposats a enfrontar-se amb elssilurs, uns peixos convertits ja en mítics, dels quals ja s'han aconseguit captures de 240 centímetres i gairebé cent quilograms de pes.
Talls de pernil curat, cecina i llom, productes de Terol.Carquinyolis, productes de Terol.
La cuina d'Aragó és una cuina d'interior. Com el mateix Aragó, es troba a la cruïlla entre les cuines de laMediterràniacatalana, l'Atlànticbasc i lamesetacastellana. En si l'Aragó comprèn una gran varietat de paisatges: del fred i plujósPirineu a l'horta de la riba de l'Ebre, i des delsecà de les terres centrals fins a les serres debosc mediterrani deTerol. Cada comarca destaca per una alimentació arrelada en el tipus de terreny que té. Així doncs, laserra d'Albarrasí i elMaestrat aragonès són grans productors d'embotits,pernil icecina, amb una certa èmfasi en embotits i productes de la caça, particularment elporc senglar. És en aquestes zones muntanyoses de laprovíncia de Terol on es fa el famóspernil de Terol (DOP Jamón de Teruel).[6] A les terres a l'oest deSaragossa hi ha una tradició vinícola d'alta qualitat, amb denominacions d'origen aCalataiud,Campo de Borja iCarinyena; al nord-est hi ha la denominacióSomontano. A laFoia d'Osca i més enllà hi ha una impressionant indústria pastissera. AGraus, casa de lallonganissa i lagironella, el mercat detrumfes és un dels més importants de l'Estat. A tot el Pirineu abunden elsbolets i lacaça. AlBaix Aragó el producte estrella és l'oli d'oliva, que compta amb laDOP Oli del Baix Aragó (oficialment en castellà,Aceite del Bajo Aragón), i també és conegut el préssec de Calanda, que engloba els préssecs de tot elBaix Aragó i també compta amb unaDOP.[6] A la riba de l'Ebre i a les riberes dels riusJiloca iJalón, lafruita i l'hortalissa són el producte estrella. A l'oest del país, a la rodalia delMoncayo, es fa l'oliDOP Serra del Moncayo. A tot el país es crien ovelles de tres races autòctones aragoneses per produir elternasco, és a dir, una carn de xai tendra ambIGP.[7] ASaragossa els bars ofereixen una àmplia oferta detapes creatives que, per l'ús ocasional d'hortalissa i peix, s'assemblen també alspintxos bascs.[8]Jaca també ofereix una bona proposta de tapes creatives. A la zona deMequinensa es pot trobar oli d'oliva de qualitat (cal recordar que la població se la coneixia durant l'època musulmana amb el sobrenom d'"az-Zaytun", que significaria terra d'oliveres) o la mel (històricament molt apreciada a la zona). A més, lescireres deMequinensa són particularment apreciades, ja que la zona ofereix un microclima que permet obtenir les primeres produccions de cirera a camp obert de tot Europa, i que ofereixen qualitats organolèptiques excepcionals tant en duresa com en color i dolçor. Al voltant deMequinensa també poden trobar varietats de préssec, nectarina, raïm, paraguaià o platerina.
L'Aragó és una zona productora devins que compta amb quatredenominacions d'origen. La més petita quant a hectàrees cultivades és laDO Somontano, a laprovíncia d'Osca, amb més de 4.300 hectàrees i 24 cellers a 43 municipis. Les altres tres són a laprovíncia de Saragossa: laDO Calatayud, amb 5.400 hectàrees, a 46 municipis; laDO Campo de Borja, amb 7.414 hectàrees, i 16 cellers a 16 municipis; i laDO Cariñena —la més gran, més antiga i probablement la més coneguda—, amb 16.000 hectàrees de vinyes, a 14 municipis, que desserveixen 50 cellers.[9]
Famílies amb el cognom Aragó. Es tracta de famílies que s'han originat de branques de la casa reial, que porten el cognom Aragó donat per convencionalisme, ja que els reis de l'Aragó mai portaren cap cognom.
.jpg)
