La prosperitat de la civilització de l'antic Egipte tenia a veure amb la seva capacitat d'adaptació a les condicions de lavall del Nil per a l'agricultura. Les inundacions previsibles i la irrigació controlada d'aquesta vall ubèrrima generaven un excedent de conreus propici al creixement demogràfic i el desenvolupament social i cultural. L'abundància de recursos permeté a l'administració invertir en l'explotació dels minerals de la vall i el desert adjacent, el desenvolupament inicial d'unsistema d'escriptura independent, l'execució d'obres col·lectives de construcció i agricultura, el comerç amb les regions veïnes i unesforces armades encarregades de projectar la força del país. Una burocràcia formada perescribes d'elit, jerarques religiosos i administradors impulsava i supervisava aquestes activitats sota el control d'unfaraó, garant de la unitat i cooperació del poble egipci en el si d'un sistema complex decreences religioses.[3][4]
Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d'un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d'enginyeria iarquitectura, que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d'una activitat artesana defaiança i vidre,[5] un sistemasanitari pràctic i efectiu, noves formes deliteratura, sistemes d'irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.[6]
Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions dutes a terme des dels inicis de l'edat moderna van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.[7]
L'antic Egipte va créixer i es va desenvolupar a les valls del Nil. Cada any inundava 200 o 300 metres per banda. L'avantatge de la inundació era que l'aigua portava un llim negre. Aquest llim fertilitzava la terra cada any i els egipcis es dedicaven a treballar per al faraó durant el temps que no podien conrear. Quan l'aigua es retirava, els egipcis començaven a plantar immediatament. Alguns altres egipcis es dedicaven a reparar els canals, que es feien servir perquè l'aigua arribés a tots els camps de conreu.[8]
Van crear dics i canals i van aprendre càlcul i geometria. Van inventar el calendari.
Mapa de l'antic Egipte, on es mostren les ciutats i llocs més grans del període dinàstic (c. 3150 aC al 30 aC)
Cap al períodepaleolític tardà, el clima àrid del nord-est de l'Àfrica havia esdevingut calent i sec, i forçà les poblacions de l'àrea a concentrar-se a la vall del Nil. Des que, durant elPlistocè, els caçadors-recol·lectors nòmades van començar a viure a la regió ara fa uns 1,8 milions d'anys enrere, el Nil ha estat l'eix vital d'Egipte.[9] Les fèrtils terrasses del Nil van fer possible desenvolupar unaeconomia agrícola sedentària i una societat més sofisticada i centralitzada que va esdevenir una part fonamental de la història de la civilització humana.[10]
Restes d'aquesta gent primerenca apareixen a les terrasses del Nil i alsoasis en forma d'artefactes de pedra tallada. Les proves arqueològiques indiquen que una societat i cultura egípcies s'havien desenvolupat i s'estengueren en un territori de l'anomenatEgipte predinàstic.
A través del Nil, almil·lenni XI aC, una cultura moledora de gra que utilitzava el tipus més antic de falç havia estat substituïda per una altra cultura decaçadors,pescadors irecol·lectors que utilitzaveneines de pedra. Les proves també indiquen una ocupació humana i pastoreig al racó sud-oest d'Egipte, a prop de la frontera sudanesa, abans del 8000 aC. Les proves geològiques i els estudis per ordinador de models climàtics suggereixen que els canvis climàtics naturals pels volts del 8000 aC van començar a dessecar les extensions de terres de pastoreig de l'Àfrica septentrional, i posteriorment s'hi formaria elSàhara (c. 2500 aC). Aviat les tribus de la regió, naturalment, van tendir a agregar-se a prop del riu Nil, on van desenvolupar una economia agrícola sedentària i una societat més centralitzada. Hi ha proves depasturatge i cultiu de cereals al Sàhara oriental almil·lenni VII aC.
La dessecació continuada va forçar els primers avantpassats dels egipcis a establir-se al voltant del Nil més permanentment i els va forçar a adaptar-se a una vida més sedentària. Tot i això, el període del9000 al6000 aC ha deixat molt poques proves arqueològiques. Cap al 6000 aC, l'agricultura organitzada i les grans construccions havien aparegut a la vall del Nil.[11] En aquell temps, els egipcis del racó sud-oest d'Egipte eren pastors i també van construir grans edificis. Elmorter ja s'utilitzava al4000 aC.
Gerra Naqada II típica decorada amb gaseles (període predinàstic)
Cap al5500 aC, petites tribus que vivien a la vall del Nil havien desenvolupat unes cultures úniques que manifestaven un control ferm de l'agricultura i laramaderia i identificables per la seva ceràmica i objectes personals únics, com pintes, braçalets, i collarets. La primera d'aquestes cultures es va establir alBaix Egipte ael-Omari, al nord d'Helwan, aMerimde a l'oest deldelta del Nil, i a les vores de la costa septentrional delllac Meris, a la regió delFayium. Elneolític d'el-Omari i especialment el Fayium es feia notar pels avançats estris de pedra que van modelar laindústria lítica prehistòrica a Egipte.[12][13] El Faiyum es trobava a la intersecció de tres rutes: de lavall del Nil mateix, delSàhara oriental i de l'Orient Pròxim, d'aquesta manera disposava de característiques de tots tres. Merimde era una de les més grans comunitats septentrionals, comparable en extensió i estructura alNekhen predinàstic. A més a més de la seva tecnologia lítica, la seva cultura es caracteritzava per formes sofisticades de vasos i anells i culleres de ceràmica, i els caps de maça de pedra que van esdevenir populars al final de la història egípcia.[14]
Molts segles més tard, les cultures predinàstiques meridionals s'hi van començar a establir. Eren contemporanis amb els assentaments dels predinàstics tardans de l'Egipte septentrional, comMaadi,Buto iHeliòpolis.[15] La primera comunitat meridional,Badari, es coneixia per la seva ceràmica d'alta qualitat, estris de pedra, i l'ús delcoure.[16] Les sepultures badarianes, simples clots amb signes d'estratificació social, suggereixen que la cultura estava caient sota control de líders més poderosos.[17] Al nord, la ceràmica maadiana era un desenvolupament local, feta dellim del Nil i ocasionalment decorada ambocells iserekh que sostenien els primersnoms d'Horus. Mentre Maadi era com un centre comercial, el contacte entre l'Alt i el Baix Egipte en aquest punt no era significatiu; les relacions comercials ambPalestina iSumer, tot i això, estaven fortament assegurades.[18] Maadi també era la principal font de vaixells debasalt, la distribució dels quals esdevé més difosa al sud després que l'Egipte septentrional cau sota el control dels legisladors de l'Alt Egipte.[19]
Cap a la segona meitat delquart mil·lenni aC, va aparèixer una cultura que presentava els trets bàsics del que seria l'Egipte històric. A aquesta època, se la va anomenar enarqueologiaNaqada II, car va ser una època de característiques especials. Van sorgir, llavors, l'escriptura jeroglífica, la irrigació a gran escala i un urbanisme incipient, els cultes primordials i els centres de poder polític que van esdevenir en dos regnes, l'un del nord i l'altre del sud.
En un període de cap a 1000 anys, la cultura Naqada es va desenvolupar des de petites comunitats grangeres fins a una poderosa civilització els líders de la qual retenien el control suprem sobre la gent i els recursos de la vall del Nil.[20] Establint un poder central aNekhen, i després aAbidos, els líders de Naqada van estendre el seu control d'Egipte cap al nord seguint el curs del riu i van establir contactes comercials ambNúbia, els oasis del desert occidental, i les cultures de la Mediterrània oriental.[21] La cultura Naqada va manufacturar diversos ornaments de béns materials, els quals incloïen ceràmica pintada, vasos de pedra decoratius d'alta qualitat, paletes cosmètiques, i joies fetes d'or,lapislàtzuli iivori. També van desenvolupar un vernís conegut com afaiança, que era força utilitzat durant el període romà, per a decorar copes, amulets i petites figures.[22] Durant l'última fase predinàstica, la cultura Naqada va començar a utilitzar símbols escrits que van evolucionar en un sistema ple dejeroglífics per escriure l'egipci.[23]
A finals del III mil·lenni i primers del IV mil·lenni, els reis del sud van conquistar el nord, creant el primerestat territorial, dut a terme pel reiMenes, rei de l'Egipte meridional.[24] A partir de la unificació d'ambdós, va passar a comprendre tota lavall del Nil, des de la primera cascada (Assuan) fins a laMediterrània, incloent-hi els oasis de la zona occidental (Kharga,Dakhla,Farafra iSiwa), encara que molt aviat van començar les expedicions riu amunt, cercant les riqueses deNúbia, arribant fins a la segona cascada.
Les primeresdinasties van crear un estat que superava la diversitat local, arribant al seu punt culminant a laIV dinastia. Tanmateix, l'estat va iniciar massa d'hora un procés de desintegració que va significar la feudalització del país.
Els antics egipcis van triar començar la seva història oficial amb un rei anomenatMeni (oMenes, en grec), que ells creien que havia unit els dos regnes de l'Alt i elBaix Egipte.[25] La transició a un estat unificat, de fet, va succeir més gradualment que els escriptors de l'antic Egipte ens voldrien fer creure, i no hi ha cap gravat contemporani de Menes. Els experts ara creuen, tot i això, que el mític Menes, de fet, podria haver estat el faraóNarmer, que és representat a la cerimonialpaleta de Narmer en un acte simbòlic d'unificació.[26] El sacerdotManethó del segle iii aC va agrupar la llarga línia de faraons següents a Menes en 30 dinasties, sistema encara utilitzat avui en dia.[27]
Al període dinàstic antic, també conegut com a període arcaic, cap al 3150 aC, Narmer (originari de l'Alt Egipte), primer faraó que va existir a Egipte, va aconseguir la unificació dels dos Egiptes tot establint una capital aMemfis (a 20 km del sud del Caire) després d'una guerra entre ells, de la qual podrien controlar tant la força laboral i l'agricultura de la fèrtil regió del delta com les lucratives i crítiques rutes cap al Llevant ja que la ciutat es localitzava entre l'Alt i Baix Egipte, malgrat el gran canvi que va produir Narmer a Egipte, el seu govern va finalitzar per haver sigut assassinat per un hipopòtam.
L'increment de poder i fama dels faraons durant el període dinàstic antic està reflectit en les seves elaborades tombesmastabes i les estructures mortuòries de culte a Abidos, les quals eren utilitzades per a celebrar el faraó deïficat després de la seva mort.[29] En aquest període dinàstic, la monarquia es caracteritzà pel gran poder i influència que tenien les reines (entre altres).
La forta institució de direcció reial es va desenvolupar per ser essencial en la supervivència i creixement de l'antiga civilització d'Egipte.[30]
Menkaura i la seva consort, la reina Khamerernebty II
Desconcertants avenços en arquitectura, art, i tecnologia, es van produir durant l'Imperi antic, alimentats per l'increment en la productivitat agrícola, feta possible per una ben desenvolupada administració.[31] Sota la direcció delvisir, els oficials estatals recol·lectaven impostos, coordinaven projectes d'irrigació per millorar el rendiment de les collites, llogaren pagesos per treballar en projectes de construcció i establiren un sistema judicial per mantenir la pau i l'ordre.[32] Amb l'excedent de recursos fet possible per una economia productiva i estable, l'estat va poder invertir en la construcció de monuments colossals i comissionar treballs excepcionals d'art de la mà d'obra reial. Les piràmides construïdes perDjoser,Khufu, i els seus descendents són els símbols més memorables de l'antiga civilització egípcia, i el poder dels faraons que ho controlaven.
Amb l'augment d'importància de l'administració, van sorgir unes noves classes d'escribes i oficials educats que eren garantits pels faraons com a pagament pels seus serveis. Els faraons també van fer garants de terres els seus temples de culte mortuori i locals per assegurar-se que aquestes institucions tindrien els recursos necessaris per a adorar el faraó després de mort. Cap al final de l'Imperi nou, cinc segles d'aquestes pràctiques feudals havien desgastat lentament el poder econòmic del faraó, que no es podria permetre més una gran administració centralitzada.[33] Mentre el poder del faraó s'evaporava, els governadors regionals, anomenatsnomarques, van començar a reptar la supremacia del faraó. Això, unit aseveres sequeres entre el 2200 i el 2150 aC, va causar en últim terme que el país entrés en un període de 140 anys de gana i pugna, conegut com a primer període intermedi.[34]
Després del col·lapse del govern central egipci al final de l'Imperi antic, l'administració no va poder suportar o estabilitzar l'economia del país. Els governadors regionals no van poder comptar amb el rei per ajut en temps de crisi, i els continus talls de subministrament i disputes polítiques van escalar en fams i guerres civils a petita escala. Tot i els problemes difícils, els líders locals, sense pagar cap tribut al faraó, van utilitzar la seva nova independència per a establir una cultura pròspera a les províncies. Un cop van tenir control sobre els seus propis recursos, les províncies van esdevenir més riques econòmicament—fet demostrat per més grans i millors enterraments entre totes les classes socials.[35] En esclats de creativitat, els artesans provincials van adoptar i adaptar motius culturals formalment restringits a la reialesa de l'Imperi antic, i els escribes van desenvolupar estils literaris que expressaven l'optimisme i originalitat del període.[36]
Lliures de la seva lleialtat al faraó, els legisladors locals van començar a competir entre ells pel control territorial i el poder polític. Cap al 2160 aC, els legisladors de Hierakonpolis controlaven el Baix Egipte, mentre un clan rival basat aTebes,Antef I, va prendre el control de l'Alt Egipte. Mentre els Intef van créixer en poder i van estendre el seu control sobre el nord, un conflicte entre els dos rivals va esdevenir inevitable. Pels volts del 2055 aC, les forces tebanes sotaNebhepetre Mentuhotep II, finalment, van vèncer els legisladors herakleopolitans, reunificant les dues terres i inaugurant un període de renaixença econòmica i cultural conegut com aImperi mitjà.[37]
Els faraons de l'Imperi mitjà van restaurar la prosperitat i estabilitat del país, estimulant un ressorgiment de l'art, la literatura, i els projectes de construcció monumental.[38] Mentuhotep II i els seus successors de l'11a dinastia van legislar des de Tebes, però el visirAmenemhet I, en assumir la corona al començament de la 12a dinastia pels volts del 1985 aC, va canviar la capital nacional a la ciutat d'Itytawi localitzada alFayium.[39] Des d'Itytawi, els faraons de la 12a dinastia van comprometre's en una reclamació territorial de llarg abast i un projecte d'irrigació per incrementar l'excedent agrari de la regió. A més a més, l'exèrcit va reconquerir territori a Núbia, rica en mines de pedra i or, mentre els treballadors construïen una estructura defensiva al delta oriental, lesMuralles-del-Legislador, per defensar-se contra atacs estrangers.[40]
Tenint exèrcit assegurat i seguretat política i vastes riqueses agrícoles i minerals, la població, l'art, i la religió de la nació van aflorar. En contrast amb les actituds elitistes de l'Imperi antic envers els déus, l'Imperi mitjà va experimentar un increment d'expressions de pietat personal i el que es podria anomenardemocratització de la vida d'ultratomba, en la qual totes les persones hi posseïen una ànima i podien ser ben rebudes dins la companyia dels déus després de la mort.[41] La literatura de l'Imperi mitjà es caracteritzava per tractar temes i personatges sofisticats escrits en un estil segur i eloqüent,[36] i elsrelleus i retrats escultòrics del període van capturar detalls subtils i individuals que van assolir noves fites de perfecció tècnica.[42]
L'últim gran legislador de l'Imperi mitjà,Amenemhet III, va deixar entrar pobladors asiàtics a dins de la regió del delta per proveir una força de treball suficient per a les seves campanyes especialment actives de mineria i construcció. Aquestes ambicioses activitats de construcció i mineria, tot i això, combinades amb un inesperat retard de lescrescudes del Nil al seu regne, van esgotar l'economia i van precipitar el lent declivi en el segon període intermedi durant les tardanes 13a i 14a dinasties. Durant aquest declivi, els pobladors asiàtics estrangers van començar a apoderar-se de la regió del delta, posteriorment dominant dins Egipte com ahicsos.[43]
Segon període intermedi i els hicsos (c. 1800 aC - 1550 aC)
Pels volts del 1650 aC, mentre el poder dels faraons de l'Imperi mitjà es debilitava, els immigrants asiàtics residents a la ciutat del delta orientalÀvaris van apoderar-se de la regió i van forçar el govern central a retirar-se a Tebes, on el faraó era tractat com a vassall i se n'esperava un tribut.[44] Els hicsos ('legisladors estrangers') van imitar els models egipcis de govern i es retrataven ells mateixos com a faraons, integrant així elements egipcis en la seva cultura de l'edat del bronze mitjà.[45]
Després de la seva retirada, els reis de Tebes es van trobar ells mateixos atrapats entre els hicsos al nord i els aliats nubians dels hicsos, elscuixites, al sud. Cap a cent anys de tènue inacció van seguir, i no va ser fins al 1555 aC que les forces tebanes van aconseguir prou força com per encarar-se alshicsos en un conflicte que duraria més de trenta anys.[44] Els faraonsTao II iKamose van aconseguir finalment derrotar els nubians, però va ser el successor de Kamose,Amosis I, qui va emprendre victoriosament una sèrie de campanyes que va erradicar permanentment la presència hiksa a Egipte. En l'Imperi nou que va seguir, l'exèrcit va esdevenir una prioritat central per als faraons que buscaven estendre les fronteres egípcies i assegurar el seu domini complet de l'Orient Pròxim.[46]
La màxima extensió territorial de l'antic Egipte (segle xv aC)
L'Imperi nou marca l'apogeu d'Egipte com a poder internacional amb fronteres assegurades i esteses.Amosis I va fundar la sevaprimera dinastia i va recol·locar la capital des d'Àvaris aTebes, mentre mantenia l'administració a Memfis. Campanyes empreses sotaTuthmosis I i el seu netTuthmosis III van estendre la influència dels faraons dins de Síria i Núbia, consolidant la seva lleialtat i obrint l'accés a importacions crítiques combronze i fusta.[47] Els faraons de l'Imperi nou van començar una campanya de construcció a gran escala per promoure el déuAmon, el culte creixent del qual es basava enKarnak. També van construir monuments per glorificar els seus propis èxits, tant reals com imaginaris. La faraonaHatshepsut va utilitzar aquesta propaganda per a legitimar la seva reclamació al tron.[48] El seu regnat victoriós va ser marcat per expedicions comercials alPunt, un elegant temple mortuori, un parell de colossals obeliscs i una capella a Karnak. No obstant això, el seu nebot legal Tuthmosis III va lluitar per esborrar el seu llegat prop de la fi del seu regnat, tot usurpant-li el tron.[49]
Akhenaten i família rebent vida dels raigs de l'Aten
Pels volts del 1350 aC, l'expansió, construcció, i acumulació de riqueses pròsperes de l'Imperi nou establertes per un període de prop de 200 anys, va perillar breument quan Amenhotep IV, inesperadament, va ascendir al tron i va instituir una sèrie de reformes radicals i caòtiques. Canviant el seu nom pel d'Akhenaten, va ascendir el déu solAten com a deïtat suprema, va suprimir el culte a les altres deïtats, i va atacar el poder de l'atrinxerat establiment sacerdotal.[50] Movent la capital a la nova ciutat d'Akhetaten (avui en dia,Amarna), Akhenaten va tancar-se als afers estrangers i es va absorbir ell mateix en la seva nova religió i estil artístic. Després de la seva mort, el culte d'Aten es va abandonar ràpidament, i els subsegüents faraonsTutankamon,Ay iHoremheb, silenciosament van esborrar tot esment a l'heretgia d'Akhetaten, ara coneguda com aperíode d'Amarna.[51]
Quatre estàtues colossals deRamsès II franquegen l'entrada del seu temple d'Abu Simbel
LaXVIII dinastia es va acabar quan els seus últims tres reis -Tutankamon, Ay i Horemheb- van morir tots sense cap hereu. El tron llavors va passar al militarRamsès I, que va fundar laXIX dinastia. El seu netRamsès II, també conegut com aRamsès el Gran, va ascendir al tron pels volts del 1279 aC als 18 anys i va construir més temples, va erigir més estàtues i obeliscs, i adoptà més nens que cap altre faraó de la història.[52] Valent militar, Ramsès II va dirigir el seu exèrcit contra els hitites en labatalla de Kadesh i, després de lluitar fins a un dur empat, tot seguit va concloure el primer tractat de pau registrat, el 1258 aC.[53] Tot i això, la riquesa d'Egipte va fer-lo un objectiu temptador per envair, i els faraons de l'Imperi nou tardà eren atacats repetidament pelslibis i elsPobles del mar. Inicialment, l'exèrcit era capaç de repel·lir aquestes invasions, però amb el temps Egipte va perdre el control de Síria i Palestina. L'impacte d'amenaces externes era exacerbat pels problemes interns: corrupció dins l'administració, saqueig de les tombes reials a lavall dels Reis i malestar civil van minar la unitat del país i l'autoritat del faraó. Durant l'Imperi nou, els grans sacerdots deltemple d'Amun de Tebes havien acumulat vastes franges de terres i riqueses, i el seu creixent poder va esberlar el país durant el tercer període intermedi.[54]
Pels volts del 730 aC, els libis de l'oest van fracturar la unitat política del país
Seguint la mort deRamsès XI, el 1078 aC,Esmendes I va assumir l'autoritat sobre la part septentrional d'Egipte, governant des de la ciutat deTanis. El sud estava controlat efectivament pelsgrans sacerdots d'Amon a Tebes, els quals van reconèixerEsmendes I només de nom.[55] Durant aquell temps, els libis s'havien establert al delta occidental, i els caps dels seus assentaments van començar a incrementar la seva autonomia. Els prínceps libis van prendre el control del delta sotaShoshenq I al 945, fundant l'anomenadadinastia líbia o bubastita, que governaria durant uns 200 anys. Shoshenq també va guanyar el control de l'Egipte meridional establint membres de la seva família en posicions sacerdotals importants. El control libi va començar a ergir-se com a dinastia rival al delta des deLeontopolis, i elscuixites amenaçaven des del sud. Pels volts del 727 aC, el rei cuixitaPiankhi va envair territoris del nord, i prengué el control de Tebes i temporalment del delta.[56]
El prestigi d'abast llunyà egipci va decaure considerablement al final del tercer període intermedi. Els seus aliats estrangers havien caigut sota l'esfera d'influènciaassíria, i cap al 700 aC la guerra entre els dos estats va esdevenir inevitable. Entre el 671 i el 667 aC, els assiris van començar el seu atac sobre Egipte. Tant el Regne deTaharqa com del seu successor,Tanutamon, van estar plens de conflictes amb els assiris, contra els quals Egipte va gaudir d'algunes victòries. Finalment, els assiris van empènyer els cuixites un altre cop a Núbia, van ocupar Memfis, i van saquejar els temples de Tebes.[57]
Sense plans permanents de conquesta, els assiris van deixar el control d'Egipte a una sèrie de vassalls, que van ser coneguts com areis saïtes de ladinastia XXVI d'Egipte. Cap al 653 aC, el rei saïtaPsamètic I va ser capaç de fer fora els assiris amb l'ajut de mercenaris grecs, que havia reclutat per formar la primera armada egípcia. La influència grega es va estendre tan amplament que la ciutat deNaucratis va esdevenir la casa dels grecs al delta. Els reis saïtes, basats en la seva nova capital de Saïs, van ser la prova d'un breu però vigorós renaixement econòmic i cultural, però al525 aC, els poderosos perses, liderats perCambises II, van començar la seva conquesta d'Egipte, i acabaren capturant el faraóPsamètic III en la Batalla dePelúsion. Cambises II, llavors, va assumir el títol formal de faraó, però va governar Egipte des de casa seva, aSusa, deixant Egipte sota el control d'un sàtrapa. Unes quantes revoltes victorioses contra els perses va marcar el segle v aC, però Egipte mai no va ser capaç d'expulsar permanentment els perses.[58]
Seguint la seva annexió pels perses, Egipte es va ajuntar ambXipre iFenícia en la sisenasatrapia de l'Imperi Aquemènida. Aquest primer període de govern persa sobre Egipte, també conegut com a27a dinastia, es va acabar al 402 aC, i entre 380-343 aC latrentena dinastia va governar com a última casa reial nadiua de l'Egipte dinàstic, cosa que va posar fi al lideratge deNectabeu II. Una breu restauració del govern persa, de vegades coneguda com adinastia aquemènida, va començar al 343 aC, però poc després, al 332 aC, el governador persa Mazaces va lliurar Egipte aAlexandre el Gran sense cap lluita.[59]
Cleòpatra VII va adoptar les antigues tradicions i llengua d'Egipte
Al 332 aC, Alexandre III deMacedònia (Alexandre Magne) va conquerir Egipte amb una petita resistència dels perses i va ser benvingut pels egipcis com a alliberador. El govern grec establert pels successors d'Alexandre, els ptolemeus, es basava en el model egipci i la nova capital d'Alexandria. La ciutat era per demostrar el poder i prestigi del govern grec, i va esdevenir un centre d'aprenentatge i cultura, centrat en la famosaBiblioteca d'Alexandria.[60] Elfar d'Alexandria il·luminava el camí als vaixells, els quals van continuar proveint el comerç per tota la ciutat, mentre els ptolemeus feien empreses comercials i públiques, com la fabricació de papir, la seva màxima prioritat.[61]
La cultura grega no va substituir pas la cultura egípcia nativa, sinó que els ptolemeus van recolzar les antigues tradicions en un esforç d'assegurar la lleialtat del poble. Van construir nous temples d'estil egipci, van donar suport als cultes tradicionals, i es van retratar ells mateixos com a faraons. Algunes tradicions es van barrejar, com els déus grecs i egipcis que van sersincretitzats en deïtats compostes, tals comSerapis, i les formes gregues clàssiques van influenciar els motius egipcis tradicionals. Tot i els seus esforços per calmar els egipcis, els ptolemeus es van haver d'enfrontar a revoltes natives, penetrants rivalitats familiars, i la poderosa xusma d'Alexandria, que s'havia format després de la mort dePtolemeu IV.[62] A més a més, mentreRoma es refiava cada cop més de la importació de cereals d'Egipte, els romans tenien més interès en la situació política del país. Les revoltes egípcies contínues, les ambicions polítiques, i els poderosos contrincants siris provocaven una situació inestable, portant Roma a enviar forces per assegurar el país com a província del seu imperi.[63]
Elsretrats del Fayum resumeixen la trobada de les cultures egípcia i romana
Egipte va esdevenir una província de l'Imperi Romà al 30 aC, seguint la derrota deMarc Antoni i la reinaptolemaicaCleòpatra VII perOctavi (més tard,emperador August) en labatalla d'Àccium. Els romans es refiaven dels carregaments de cereals d'Egipte, i l'exèrcit romà, sota el control d'un prefecte nomenat per l'emperador, va reprimir revoltes, va fer respectar estrictament la recaptació de pesades taxes, i va prevenir atacs dels bandits, els quals havien esdevingut un problema notori durant el període.[64] Alexandria va esdevenir un centre cada cop més important en la ruta de comerç amb l'Orient, quan els articles de luxe exòtics tenien una alta demanda a Roma.[65]
Encara que els romans van tenir una actitud més hostil amb els egipcis que els grecs, algunes tradicions com la momificació i adoració dels déus tradicionals va continuar.[66] L'art delretrat del Fayum va aflorar, i alguns emperadors romans es van representar com a faraons, tot i que no tan extensament com ho havien fet els ptolemeus. En principi, vivia a fora d'Egipte i no executava les funcions cerimonials com a rei egipci. L'administració local va esdevenir romana en estil i tancada als natius egipcis.[66]
Des de mitjan segle i, elcristianisme va arrelar a Alexandria i es va difondre. Incompatible amb el paganisme, el cristianisme va perseguir guanyar conversos i va amenaçar les tradicions religioses populars. Això va portar a la persecució de conversos al cristianisme, culminant en les grans purgues deDioclecià, començades al 303 dC, però finalment el cristianisme va triomfar.[67] Com a conseqüència, la cultura pagana egípcia va entrar en un declivi continu. Tot i que la població nativa va continuar parlant enla seva llengua, l'habilitat de llegirescriptura jeroglífica a poc a poc va desaparèixer a mesura que la influència dels sacerdots i sacerdotesses dels temples egipcis disminuïa. La persecució va forçar recents convertits a fugir als deserts egipcis; els temples mateixos de vegades es convertien en esglésies o s'abandonaven al desert.[68] Amb el temps, el creixement d'aquestes comunitats va generar la necessitat d'escriure instruccions gregues cristianes en llengua egípcia. Els pares primerencs de l'Església ortodoxa copta, comAntoni el Gran,Pacomi de Tabenna,Macari iAtanasi, que normalment escrivien en grec, van adreçar part dels seus esforços als monjos egipcis d'Egipte. La llengua egípcia, ara escrita en l'alfabet copte, va aflorar als segles ii iiii. Tot i això, no va ser fins aŠenuti que el copte va esdevenir una llengua plenament estandarditzada basada en el dialecte sahídic. La llengua nativa egípcia i els coneixements del grec i retòrica de Xenut li van servir com a eines necessàries per a elevar el copte, en contingut i estil, a una alta literatura quasi igual a la posició de la llengua egípcia a l'Egipte precristià.
Egipte va caure sota el domini dels governadors àrabs amb l'expansió de l'islam al segle vii. A les portes del segle viii, elcalifaAbd-al-Màlik ibn Marwan va decretar que l'àrab substituiria elgrec i el copte com a llengua administrativa exclusiva. El copte literari va declinar gradualment fins al punt que, al cap d'uns quants segles, el bisbe egipciSeverus Ibn al-Muqaffa va trobar necessari escriure la sevaHistòria dels patriarques enàrab. Tot i això, eclesiàsticament, la llengua va retenir la seva important posició, i molts textoshagiogràfics també es van compondre durant aquest període. Fins al segle x, el copte va romandre la llengua parlada de la població nativa a fora de la capital.
Les violentes persecucions delsmamelucs van guiar a un declivi més gran del copte, fins que es va lliurar a l'àrab egipci en algun moment del segle xvii, i des de llavors pot haver sobreviscut en bosses isolades per un temps més. A la segona meitat del segle xix, el papaCiril IV d'Alexandria va començar un moviment nacional eclesiàstic per reviure la llengua copta. Es van publicar uns quants treballs de gramàtica, junt amb el diccionari més entenedor que s'havia fet fins llavors. Les troballes universitàries en el camp de l'egiptologia i la inauguració de l'Institut d'Estudis Coptes van contribuir-ne més endavant a la renaixença. Els esforços per ressuscitar la llengua continuen emprenent-se, tant a dins comfora de l'Església, i han atret l'interès tant decoptes com d'àrabs a Egipte.
Elfaraó, déu vivent que actuava com a summe sacerdot, era el monarca absolut del país i, com a mínim en teoria, tenia un control total sobre la terra i els seus recursos. Del faraó, n'emanava tot l'ordre jurídic, ja que en l'antic Egipte no hi havia codis escrits, i també era el comandant militar suprem, recolzant-se en una burocràcia d'oficials per dirigir els seus afers. Al càrrec de l'administració, hi havia el seu segon en comandància, eldjati (visir), que com a representant del faraó controlava un poderóscos de funcionaris iescribes, que coordinava la fitació de terres, el tresor, els projectes de construcció, el sistema legal i els arxius.[69] A nivell local, el país es dividia en 42 regions administratives anomenadesnomós (20 del baix Egipte i 22 de l'alt Egipte), cadascuna governada per unnomarca, que era responsable davant el visir pel rendiment de l'agricultura i recaptació d'impostos a la seva jurisdicció. Els temples conformaven el pal de paller de l'economia. No sols eren cases de culte, sinó que també eren responsables de recol·lectar i emmagatzemar la riquesa de la nació en un sistema degraners i tresors administrats pels subordinats deldjati, inspectors que distribuïen els cereals i béns al poble.[70] Els tres sectors vertebradors de l'aparell estatal (escribes, aristocràcia i sacerdots) eren súbdits subjectes al faraó que rebien una recompensa econòmica, privilegis, estatus, terres, càrrecs… en funció de la seva aportació al funcionament de l'estat.
La major part de l'economia s'organitzava centralitzada i estrictament controlada. Encara que els antics egipcis no van utilitzar l'encunyació fins alperíode tardà, utilitzaven un tipus de sistema d'intercanvi,[71] amb sacs estàndards de cereals i elsdebens, un pes d'aproximadament 91 g de coure o plata, formant un comú denominador.[72] Els impostos es pagaven segons el treball o el rendiment de cadascú. Els camperols pagaven amb productes agrícoles, els artesans amb part de la seva producció artesana, i de forma similar els pescadors, caçadors… Els treballadors eren pagats en cereals; un simple obrer podia guanyar 5 sacs (250 kg o 400 lb) de cereals per mes, mentre un capatàs podia guanyar-ne 7 (250 kg o 550 lb). Els preus eren fixats per tot el país i enregistrats en llistes per facilitar el comerç; per exemple, una camisa costava cinc debens de coure, mentre que una vaca en costava 140.[72] Els cereals es podien intercanviar per altres béns, d'acord amb la llista de preus fixats.[72] Durant el segle v aC, es van introduir les monedes a Egipte des de l'estranger. Al començament, les monedes s'utilitzaven com a peces estàndard de metall preciós més que com a diners de veritat, però en els següents segles els comerciants internacionals es van refiar de l'encunyació.[73]
La societat egípcia estava altament estratificada, i l'estatus social s'exhibia expressament. Els pagesos constituïen la major part de la població, però la producció agrícola era apropiada directament per l'estat, el temple, o la família noble que posseïa la terra.[74] En les temporades que, a causa de les riuades i crescudes del Nil, els treballs agrícoles eren impracticables, els pagesos estaven subjectes a un sistema decorvees pel qual havien de donar una taxa de treball a les mines o a les pedreres, especialment en projectes d'irrigació i en la construcció de sumptuoses tombes i temples (vegeu article principal:arquitectura de l'antic Egipte).[75] Pel que fa als caçadors i als pescadors, estaven obligats a lliurar captures d'animals del riu, dels canals i del desert. Els artistes i artesans eren d'un estatus més alt que els pagesos, però també estaven sota control estatal, treballant a les botigues lligades als temples i pagades directament del tresor de l'estat. Elsescribes i oficials formaven les classes altes de l'antic Egipte, els anomenats la «classe de les faldilles blanques» en referència als vestits de lli blanquejats que servien com a marca del seu rang.[76] La classe alta lluïa eminentment el seu estatus social en l'art i la literatura. Per sota de la noblesa, hi havia els sacerdots, metges, i enginyers educats especialment en els seus respectius camps. L'esclavisme ja es coneixia a l'antic Egipte, però l'extensió i prevalença d'aquesta pràctica són poc clares.[77]
Els antics egipcis veien homes i dones, incloent-hi gent de totes les classes socials excepte els esclaus, com a essencialment iguals davant la llei, i fins i tot el més baix camperol tenia dret a demanar compensacions alvisir i la seva cort. Tant homes com dones tenien el dret de posseir i vendre propietats, fer contractes, casar-se i divorciar-se, rebre herències, i prosseguir disputes legals a la cort. Les parelles casades podien posseir propietats conjuntament i protegir-se ells mateixos del divorci tot acordant contractes matrimonials, els quals estipulaven les obligacions financeres del marit a la seva esposa i fills si el matrimoni s'acabava. Comparat respectivament amb les antigues Grècia, Roma, i fins i tot més països moderns del món, les dones de l'antic Egipte tenien un grau més alt de decisió personal i oportunitat d'èxit. Dones com Hatshepsut i Cleòpatra fins i tot van esdevenir faraones, mentre d'altres van aconseguir poder com lesesposes divines d'Amon. Tot i aquestes llibertats, les antigues dones egípcies no van prendre part en posicions oficials de l'administració, només van servir posicions secundàries als temples, i probablement no estarien tan ben educades com els homes.
Elsescribes eren l'elit ben educada. Avaluaven les taxes, tenien cura dels documents, i eren els responsables de l'administració
El cap del sistema legal oficialment era el faraó, que era responsable de promulgar lleis, lliurar justícia, i mantenir la llei i l'ordre, un concepte al qual els antics egipcis es referien com aMa'at.[69] Encara que no hagi sobreviscut cap codi legal de l'antic Egipte, els documents judicials mostren que la llei egípcia es basava en una visió del que és correcte i el que està equivocat de sentit comú que emfasitzava assolir acords i resoldre conflictes més que no pas aferrar-se estrictament a un complicat conjunt d'estatuts.[78] Els consells locals d'ancians, coneguts com akenbet en l'Imperi nou, eren els responsables de dirigir judicis que discutien petites reclamacions i disputes menors.[69] Els casos més seriosos que involucraven l'assassinat, les transaccions de terres majors, i el saqueig de tombes eren dirigits algran kenbet, sobre el qual hi presidia el visir o el faraó. Els demandants i acusats acostumaven a representar-se ells mateixos i se'ls hi feia prometre que havien dit la veritat. En alguns casos, l'estat prenia tant el rol de processant i jutge, i podia torturar l'acusat amb cops per obtenir una confessió i els noms de qualsevol cooperant. Tant si els càrrecs eren trivials com seriosos, els escribes judicials documentaven la queixa, el testimoni, i el veredicte del cas per a futures referències.[79]
El càstig per a casos menors incloïa tant la imposició de multes, càstigs corporals, mutilacions facials, depenent de la severitat de l'ofensa. Els crims seriosos com l'assassinat o el saqueig de tombes es castigaven amb l'execució, aplicada per decapitació, asfíxia, o crucificació. El càstig també es podia estendre a la família del criminal.[69] Al començament de l'Imperi nou, elsoracles jugaven un rol major en el sistema legal, dispensant justícia tant en casos civils com criminals. El procediment era preguntar al déu una pregunta de «sí» o «no» sobre la veritat o falsedat d'un assumpte. El déu, carregat per un nombre de sacerdots, rendia judici triant-ne l'un o l'altre, movent-se endavant o endarrere, o apuntant a una de les respostes escrites en un tros de papir o d'ostracon.[80]
Uns relleus sepulcrals representen treballadors llaurant els camps, recollint la collita, i batent el gra sota la direcció d'un vigilant
Una combinació de trets geogràfics favorables van contribuir a l'èxit de la cultura de l'antic Egipte, el més important dels quals era el ric sòl fèrtil resultat de les inundacions anuals del riu Nil. Els antics egipcis eren, així, capaços de produir menjar en abundància, permetent a la població gastar més temps i recursos en passatemps culturals, tecnològics i artístics. La gestió de la terra era crucial en l'antic Egipte perquè les taxes eren assignades basant-se en la quantitat de terra que cada persona tenia.[81]
Conrear a Egipte depenia del cicle del riu Nil. Els egipcis van establir uncalendari solar que els permetia preveure les seves crescudes i van reconèixer tres estacions:Akhet (inundació),Peret (plantació) iShemu (collita). L'estació de la inundació durava des de juny fins a setembre, dipositant al llit del riu una capa rica en minerals ideal per la collita. Un cop les inundacions havien retrocedit, l'estació de la plantació durava des d'octubre fins al febrer. Els pagesos llauraven i plantaven llavors als camps, els quals eren regats amb dics i canals. Egipte rebia xàfecs petits, per la qual cosa els pagesos es refiaven del Nil per a regar les seves collites.[82] Des de març fins al maig, els pagesos feien servir unafalç de fusta o canya per a recollir la collita, que llavors esbatia amb unflagell per separar la palla del gra.Ventant es removia laglumel·la del gra, i el gra després es molia en farina, es fermentava per a fabricar cervesa, o es guardava per a fer-lo servir més tard.[83] De fet, els inicis de lafermentació backslopping es remunten a aquesta època.[84]
Els antics egipcis cultivavenordi i una varietat deblat, i altres grans cereals, que es feien servir per a fabricar els dos aliments principals, el pa i la cervesa.[85] Les plantes delli, arrencades abans que comencessin a florir, eren conreades per les fibres de les tiges. Aquestes fibres es partien transversalment i s'enroscaven en fils, que es feien servir per a teixir llençols de lli i per a fabricar roba. Elpapir que creixia al llit del riu Nil es feia servir per a fabricar paper. Les verdures i les fruites creixien en parcel·les de jardí, properes als habitatges i en un terreny elevat, i havien de regar-se a mà. Les verdures incloïen porros, alls, melons, carbassons, pèsols, llenties, enciams, i altres collites, sumades als raïms dels quals es feia el vi, dàtils, figues i magranes.[86]
Sennedjem llaura els seus camps amb un parell de bous, utilitzats com a bèsties de càrrega i font d'aliments
Els egipcis creien que una relació equilibrada entre la gent i els animals era un element essencial en l'ordre còsmic; així, humans, animals i plantes es creia que eren membres d'un sol tot.[87] Els animals, tantdomesticats com salvatges, eren doncs una font crítica d'espiritualitat, companyonia i sosteniment per als antics egipcis. Els bous eren el bestiar més important; l'administració aplicava taxes al bestiar en els censos regulars, i la mida d'un ramat reflectia el prestigi i la importància de l'estat o temple que el tenia. A més a més dels bous, els antics egipcis guardaven xais, cabres i porcs. Aviram com ànecs, oques i coloms es capturava en xarxes i es criava en granges, on se'ls obligava a menjar pasta per engreixar-los.[88] El Nil proveïa una font abundant de peix. Les abelles també es van domesticar des de, com a mínim, l'Imperi antic, i proveïen tant mel com cera.[89]
Els antics egipcis feien servir rucs i bous com a bèsties de càrrega, i eren els responsables de llaurar els camps i trepitjar llavors al sòl. La matança d'un bou gras també era una part central d'un ritual d'oferiment.[88] Els cavalls van ser introduïts pels hicses en el segon període intermedi, i el camell, encara que era conegut des de l'Imperi antic, no es va fer servir com a bèstia de càrrega fins al Baix imperi.[88] Els gossos, gats i micos eren animals de companyia comuns, mentre que els animals de companyia més exòtics importats des del cor de l'Àfrica, com els lleons, es reservaven per a la reialesa.Heròdot va observar que els egipcis eren els únics a tenir animals amb ells a les seves cases.[87] Durant els períodes predinàstic i Baix imperi, el culte als déus en la seva forma animal era extremadament popular, com la dea gataBastet i el déu ibisThoth, i aquests animals es criaven en gran nombre en granges amb propòsit del ritual de sacrifici.[90]
Egipte és ric en pedres de construcció i decoratives, coure i menes conductores, or, i pedres semiprecioses. Aquests recursos naturals permetien als antics egipcis construir monuments, estàtues esculpides, fabricar eines i joieria de moda.[91] Elsembalsamadors feien servir sals delWadi el Natrun per a lamomificació, que també proveïa el guix.[92] Les formacions de roques amb mena es trobaven als llunyans i inhospitalarisuadis del desert oriental i el Sinaí, i requerien grans expedicions controlades per l'estat per a obtenir els recursos naturals que s'hi trobaven. Hi havia gransmines d'or aNúbia, i un dels primers mapes coneguts és d'una mina d'or d'aquesta regió. ElWadi Hammamat era una font notable de granit,grauvaca i or. Elsílex va ser el primer mineral recollit i fet servir per a fabricar eines, i les destrals de sílex, les proves més antigues de poblament de la vall del Nil. Els nòduls dels minerals es col·lapsaven amb compte per a fabricar ganivets i puntes de fletxa de duresa i durada moderades, fins i tot després que s'adoptés el coure amb aquest propòsit.[93]
Els egipcis treballaven dipòsits de la mena conductoragalena a Gebel Rosas per a fabricar pesos de xarxes, i petites figuretes. El coure era el metall més important per a la fabricació d'eines en l'antic Egipte i es fonia en fogars de mena demalaquita excavada al Sinaí.[94] Els treballadors recollien or traient les palletes dels sediments delsdipòsits al·luvials, o pel procés més intensiu de moldre i netejar la quarsita amb or. Els dipòsits de ferro trobats a l'alt Egipte s'utilitzaven al Baix imperi.[95] Les pedres de construcció d'alta qualitat abundaven a Egipte; els antics egipcis excavaven calcària a través de tota la vall del Nil, granit d'Aswan, i basalt i gres dels wadis del desert oriental. Els dipòsits de pedres decoratives com elpòrfir, lagrauvaca, l'alabastre, i lacornalina repuntaven el desert oriental i es recollien fins i tot abans de la primera dinastia. En els períodes ptolemaic i romà, els miners treballaven dipòsits demaragdes de Wadi Sikait i d'ametista a Wadi el-Hudi.[96]
L'egipci és una llenguaafroasiàtica septentrional relacionada de prop amb l'amazic i elsemític.[97] Té la documentació més llarga que qualsevol altra llengua, i ha romàs en ús escrit des del 3200 aC fins a l'edat mitjana i com a llengua parlada per més temps. S'identifiquen dues fases majors: l'egipci primerenc, agrupant l'egipci antic imitjà (egipci clàssic), i l'egipci tardà, que inclou les fases deneoegipci,demòtic icopte de la llengua.[98] Encara que l'escriptura precopta no mostra diferències dialectals, és més probable que l'egipci es parlés en diversos dialectes regionals centrats al voltant deMemfis i més tardTebes.[99]
L'egipci té un inventarifonèmic de 25 consonants, similar a les altres llengües afroasiàtiques. Inclou les característiques consonantsfaringals i, per a abreviar,emfàtiques, a més a més de les pauses sordes i sonores, lesfricatives sordes i lesafricades sordes i sonores. Es distingeixen tres vocals llargues i tres de curtes, que es van ampliar en el Baix imperi fins a nou.[102] La paraula bàsica en egipci, semblant al semític i a l'amazic, és una arreltriliteral o biliteral constituïda per una seqüència de consonants i semiconsonants a les quals elsafixos s'ajunten amb lescategories gramaticals indicades. Elsverbs finits corresponen a les formes dels marcadorspersonals, cedint un paradigma d'11 a l'egipci primerenc. L'esquelet triconsonantS-Ḏ-M és el nucli semàntic de la paraula ‘sentir'; la seva conjugació bàsica éssḏm=f, ‘[ell] sent’. En la majoria de casos, unverb no finit encapçala una proposició si el subjecte és nominal:[103]sḏm ḥmt, ‘la dona sent’.
Els adjectius es formenderivacionalment d'un nom amb un procés que els egiptòlegs anomenennisbació a causa de la seva semblança amb el de l'àrab.[104] L'ordre típic de constituents ésPREDICAT-SUBJECTE en sentències ambpredicats verbals i adjectivals, iSUBJECTE-PREDICAT en sentències en què el predicat és un sintagma nominal o unsintagma postposicional.[105] Elsactants poden ser tematitzats al començament de les sentències si són sintagmes nominals llargs, i són seguits per un pronomcorreferencial.[106] La negació en l'egipci mitjà normalment s'expressava amb l'adhesió de lapartículan abans d'un verb o sintagma nominal, o «nn» per a negar una proposició amb un adverbi o predicat adjectival. L'accent cau en les síl·labes agudes i planes, que pot ser obert (CV) o tancat (CVC).[107]
Lapedra de Rosetta va permetre als lingüistes començar el procés de desxiframent jeroglífic[108]
L'escriptura jeroglífica data del 3200 aC, i està composta per cap a cinc-cents símbols. Un jeroglífic pot representar una paraula, un fonema, o un determinatiu silenciós; i el mateix símbol pot servir per a diferents propòsits en diferents contextos. Els jeroglífics eren una escriptura formal, feta servir sobre monuments de pedra i tombes, que podien ser tan detallats com els treballs d'art individuals. En l'escriptura quotidiana, els escribes feien servir una forma cursiva d'escriptura, anomenadahieràtic, que era més ràpida i senzilla. Mentre que els jeroglífics formals es podien llegir en fila o en columnes en qualsevol direcció (tot i que l'escriptura típica era de dreta a esquerra), el hieràtic sempre s'escrivia de dreta a esquerra, normalment en files horitzontals. Una nova forma d'escriptura, eldemòtic, va esdevenir l'estil escrit prevalent, i és aquesta forma d'escriure -junt amb els jeroglífics formals- la que acompanya el text grec de lapedra de Rosetta.
Pels volts del segle i, l'escriptura demòtica nativa va donar lloc a l'alfabet copte, un alfabet grec modificat amb l'addició de grafies demòtiques.[109] Tot i que es van fer servir els jeroglífics formals en un rol cerimonial fins al segle iv, cap al final només uns quants sacerdots podien encara llegir-los. A mesura que l'orde religiós tradicional es dissolia, el coneixement de l'escriptura jeroglífica també es perdia. Els primers intents de desxifrar-los daten dels períodes romà d'Orient[110] i islàmic d'Egipte,[111] però només el 1822, després del descobriment de lapedra de Rosetta i d'anys de recerca deThomas Young iJean-François Champollion, es van poder desxifrar gairebé del tot els jeroglífics.[112]
Elpapir Edwin Smith descriu anatomia i tractaments mèdics i és escrit en hieràtic
L'escriptura va aparèixer primer associada amb el domini reial en etiquetes per a objectes trobats a les tombes reials. Era primer una professió dels escribes, que treballaven a la institucióPer Ankh o la Casa de vida. Més tard comprenia oficines, llibreries (anomenadescasa de llibres), laboratoris i observatoris.[113] Algunes de les peces més ben conegudes de la literatura de l'antic Egipte, com elstextos de les piràmides i dels sarcòfags, es van escriure en egipci clàssic, que va continuar sent la llengua d'escriptura fins cap al 1300 aC. El neoegipci es va parlar a partir de l'Imperi nou i és representat als documents administratiusramsèssides, poesia romàntica i contes, tant en textos demòtics com coptes. Durant aquest període, la tradició d'escriure havia evolucionat en l'autobiografia sepulcral, com les d'Harkhuf iOni el Vell. El gènere conegut com asebayt (instruccions) es va desenvolupar per a comunicar ensenyances i guies de nobles famosos; elpapir Ipuwer, un poema de lamentacions que descrivia desastres naturals i trastorns socials, n'és un exemple famós.
ElConte de Sinuhé, escrit enegipci mitjà, podria ser la literatura egípcia clàssica.[114] També escrit en aquest temps, hi havia elpapir Westcar, un conjunt d'històries explicades aKhufu pels seus fills que explicava les meravelles obrades pels sacerdots.[115] Cap al final de l'Imperi nou, lallengua vernacla es feia servir més sovint per a escriure peces populars com laHistòria d'Onamon i lesInstruccions d'Ani. El formulari explica la història d'un noble que és atracat de camí a comprar cedre del Líban i de la seva lluita per a tornar a Egipte. Des de cap al 700 aC, les històries i instruccions narratives, com les popularsInstruccions d'Onchsheshonqy, documents tant personals com de negocis, s'escrivien en escriptura i fase d'Egiptedemòtiques. Moltes històries escrites en demòtic durant el període grecoromà es contextualitzaven en eres històriques passades, quan Egipte era una nació independent dirigida pels grans faraons comRamsès II.[116]
Els antics egipcis mantenien una herència cultural rica completada amb festins i festivals acompanyats per música i dansa
La majoria d'antics egipcis eren pagesos lligats a la terra. Les seves residències estaven restringides als membres familiars immediats, i es construïen amb maons detova dissenyats per a romandre freds a hora alta. Cada casa tenia una cuina amb un celobert, que contenia un molinet de pedra per a moldre farina i un forn petit per a coure pa.[117] Els murs es pintaven de blanc i es podien cobrir amb tapissos de lli tenyit. El terra es cobria d'estores de canya, mentre tamborets amples, llits aixecats del terra i taules individuals comprenien el mobiliari.[118]
Els antics egipcis atorgaven un gran valor a la higiene i l'aparença. La majoria es banyava al Nil i feia servir un sabó pastós fabricat de greix animal i guix. Els homes s'afaitaven la totalitat del cos per a la netedat, i perfums aromàtics i ungüents cobrien les males olors i suavitzaven la pell.[119] Els vestits es feien de llençols de lli simples que es blanquejaven, i tant homes com dones de les classes altes portaven perruques, joies, i cosmètics. Els nens anaven sense roba fins a la maduresa, cap als 12 anys, i en aquesta edat els mascles se circumcidaven i es rapaven el cap. Les mares eren responsables de cuidar els nens, mentre el pare proveïa els ingressos de la família.[120]
La dieta comuna consistia en pa i cervesa, complementada amb verdures com les cebes i alls, i fruita com els dàtils i les figues. El vi i la carn, els gaudia tothom els dies de festa mentre les classes altes en consumien unes bases més regulars. El peix, la carn i els ocells es podien salar o assecar, i es podien cuinar en guisats o rostits en una graella.[121] La música i la dansa eren entreteniments populars per als que s'ho podien permetre. Els primers instruments incloïen les flautes i les arpes; en canvi, instruments semblants a les trompetes, oboès, i tubs es van desenvolupar més tard i van esdevenir populars. En l'Imperi nou, els egipcis tocaven campanes, platerets, panderetes, i tambors illaüts ilires importats de l'Àsia.[122] Elsistre era un instrument musical semblant als cascavells, especialment important en cerimònies religioses.
Els antics egipcis gaudien d'una varietat d'activitats de lleure, incloent-hi jocs i música. Elsenet, un joc de taula en què les peces es movien de manera aleatòria, va ser particularment popular des dels primers temps; un altre joc semblant era elmehen, que tenia un tauler de joc circular. Fer malabars i jocs de pilota eren populars entre els nens, i la lluita també està documentada en una tomba deBeni Hasan.[123] Els membres més sans de la societat egípcia gaudien caçant i navegant també.
Les parets del temple de Karnak estan construïdes amb files de primes columnes que suporten les bigues del sostre
L'arquitectura de l'antic Egipte inclou algunes de les estructures més famoses del món: lesgrans piràmides de Guiza i elstemples de Tebes. Els projectes de construcció estaven organitzats i fundats per l'estat amb finalitats religioses i commemoratives, però també per reforçar el poder del faraó. Els antics egipcis eren constructors destres; fent servir eines i instruments de mesura simples però efectius, els arquitectes podien construir grans estructures de pedra amb cura i precisió.[124]
Les residències domèstiques dels egipcis ordinaris es construïen de materials peribles com els totxos de terra crua i la fusta, i no han sobreviscut. Els paisans vivien en cases simples, mentre que els palaus de l'elit eren estructures més elaborades. Uns quants palaus supervivents de l'Imperi nou, com els deMalqata ial-Amārna, mostren parets i terres ricament decorats amb escenes de gent, ocells, piscines, deïtats i dissenys geomètrics.[125] Les estructures importants com els temples i tombes que es pretenia que duressin per sempre es construïen de pedra en lloc de totxos. Els elements arquitectònics fets servir en les primeres construccions de pedra mundials a gran escala, el complex mortuori deDjoser, inclouarquitraus amb decoració depapirs i flors delotus.
Els primers temples egipcis antics conservats, com els de Guiza, consten de muralles simples i tancades amb lloses de sostre suportades per columnes. En l'Imperi nou, els arquitectes van afegir elpiló, el pati obert, i la murallahipòstila tancada a la façana del santuari del temple, un estil que va ser estàndard fins al període grecoromà.[126] La primera i més popular arquitectura sepulcral de l'Imperi antic era lamastaba, un pis entaulat d'estructura rectangular de toves o pedra construït a sobre d'una cambra mortuòria subterrània. Lapiràmide esglaonada de Djoser és una sèrie de mastabes de pedra apilades l'una al cim de l'altra. Les piràmides es van construir durant els imperis antic i mitjà, però els dirigents posteriors les van abandonar a favor de les menys brillants tombes de pedra tallada.[127] Tenien en compte l'orientació dels astres i els coneixements de l'astronomia egípcia.
Els artistes i arquitectes acostumaven a ser anònims, ja que en aquell temps no es valorava l'artista sinó l'obra.
Els antics egipcis produïen art per a servir finalitats funcionals. Durant 3500 anys, els artistes es van adherir a formes artístiques i iconografia que es desenvolupaven durant l'Imperi antic, seguint un conjunt estricte de principis que resistien la influència estrangera i el canvi intern.[128] Aquests estàndards artístics —línies simples, siluetes, i àrees planes de color combinades amb la característica projecció plana de figures sense indicació de profunditat espacial— van crear un sentit d'ordre i estabilitat sense una composició. Les imatges i els textos s'entrellaçaven íntimament als murs de tombes i temples, sarcòfags, esteles, i fins i tot estàtues. Lapaleta de Narmer, per exemple, exposa figures que es poden llegir com jeroglífics.[129] Per les normes rígides que governaven la seva aparença altament estilitzada i simbòlica, l'art dels antics egipcis va servir les seves finalitats polítiques i religioses amb precisió i nitidesa.[130]
Els artistes de l'antic Egipte feien servir pedra per a esculpir estàtues i relleus, però feien servir fusta com substitut barat i senzill. Les pintures s'obtenien de minerals com les menes de ferro (ocres vermells i grocs), de coure (blau i verd), sutge o carbó vegetal (negre), i calcària (blanc). Les pintures es podien barrejar amb goma àrab per a enganxar-la i esprémer-la en pastissos, que es podien humitejar amb aigua quan calgués.[131] Els faraons feien servir elsrelleus per a gravar batalles victorioses, decrets reials, i escenes religioses. Els ciutadans comuns tenien accés a peces d'art funerari, com les estàtuesuixebti i llibres dels morts, que creien que podien protegir-los en l'altra vida.[132] Durant l'Imperi mitjà, els models de fusta o argila que representaven escenes de la vida quotidiana van esdevenir complements populars per a la tomba. En un intent de duplicar les activitats de la vida en l'altra vida, aquests models mostren treballadors, cases, barques, i fins i tot formacions militars que són representacions a escala de l'altra vida ideal dels antics egipcis.[133]
Tot i l'homogeneïtat de l'art dels antics egipcis, els estils d'èpoques i llocs particulars de vegades reflectien actituds culturals o polítiques canviants. Després de la invasió dels hicses en el segon període intermedi, es trobaven frescos d'estilminoic aÀvaris.[134] L'exemple més colpidor de canvi conduït políticament en formes artístiques prové del període Amarna, en què les figures s'alteraven radicalment per a conformar les idees religioses revolucionàries d'Akhenaton.[135] Aquest estil, conegut com aart amarnià, es va esborrar ràpidament i exhaustiva després de la mort d'Akhenaton i es va substituir per les formes tradicionals.[136]
Elllibre dels morts era una guia per al camí dels morts en l'altra vida
Les creences en els déus i l'altre món estaven immerses en la civilització de l'antic Egipte des dels seus inicis; la llei faraònica es basava en elsdrets divins dels reis. El panteó egipci estava poblat de déus que tenien poders sobrenaturals i s'invocaven per a l'ajut o la protecció. Tot i això, els déus no es veien sempre tan compassius, i els egipcis creien que s'havien de seduir amb oferiments i pregàries. L'estructura d'aquest panteó canviava contínuament a mesura que noves deïtats es promovien a la jerarquia, però els sacerdots no feien cap esforç per a organitzar els diversos i de vegades conflictius mites de la creació i històries en un sistema coherent.[137] Els déus més influents dels diferents nomos que van arribar a ser divinitats de tot l'estat van serRa (sol) d'Heliòpolis,Horus (falcó) de Tinis,Ptah (bou) de Memfis iAmmon (moltó) de Tebes. En qualsevol cas, el culte més popular va ser el d'Osiris, que pel mite de la resurrecció va passar a ser rei i jutge del regne dels morts. Elmessies solar de lareligió eraHorus. Horus era el déu solar, fill del déu totpoderós Osiris i de la patrona i protectora d'EgipteIsis, representat com un falcó que ho vigila tot i ho veu tot des del cel.
L'estàtua de Ka proveïa un lloc físic per a manifestar la ka
Els déus s'adoraven en temples de culte administrats per sacerdots que actuaven en nom del rei. Al centre del temple hi havia l'estàtua de culte en un santuari. Els temples no eren llocs d'adoració pública o congregació, i només durant els dies festius i celebracions selectes es passejava un santuari que contenia l'estàtua del déu per a l'adoració pública. Normalment, el recinte del déu estava tancat al món exterior i només hi podien accedir els oficials del temple. Els ciutadans comuns podien adorar estàtues privades a casa seva, i els amulets oferien protecció contra les forces del caos.[138] Després de l'Imperi nou, el rol del faraó com a intermediari espiritual es va desemfasitzar a mesura que els costums religiosos es canviaven per l'adoració directa dels déus. Com a resultat, els sacerdots van desenvolupar un sistema d'oracles per comunicar la voluntat dels déus directament a la gent.[139] Un oracle podia ser una estàtua d'un déu a qui se li podia fer preguntes de sí o no, a les quals «respondria» amb manipulacions secretes d'un sacerdot, que també podria preparar preguntes a porta tancada. Els oracles van esdevenir molt populars per a apel·lar veredictes legals o justificar accions militars i decisions polítiques.[139]
Els egipcis creien que cada ésser humà estava compost de les parts oaspectes física i espiritual. A més a més del cos, cada persona tenia unaxwt (ombra), unaba (personalitat o ànima), unaka (força vital), i unnom.[140] El cor, més que no pas el cervell, es considerava la seu dels pensaments i les emocions. Després de la mort, els aspectes espirituals s'alliberaven del cos i es podien moure a voluntat, però requerien les restes físiques (o un substitut, com les estàtues) com a casa permanent. L'objectiu últim dels morts era reunir les seveska iba i esdevenir un dels «morts beneïts», continuant vivint com unakh, opersona eficaç. Per tal que això passés, el mort havia de ser jutjat digne en un judici, en el qual el cor es pesava contra una «ploma de la veritat». Si es considerava digne, el mort podia continuar la seva existència a la terra en forma d'esperit.[141]
Els antics egipcis mantenien un conjunt elaborat de tradicions funeràries que creien necessàries per a assegurar la immortalitat després de la mort. Aquestes tradicions incloïen preservar el cos per lamomificació, representant cerimònies funeràries, i enterrant, amb el cos, béns per a fer-se servir en l'altre món.[132] Abans de l'Imperi antic, els cossos enterrats a les mines del desert es preservaven naturalment perdessecació. Les condicions àrides del desert van continuar sent un avantatge al llarg de la història de l'antic Egipte per als enterraments dels pobres, que no es podien permetre les preparacions funeràries elaborades de l'elit. Els egipcis més rics van començar a enterrar els seus morts en tombes de pedra i, com a resultat, van fer servir la momificació artificial, que inclou treure els òrgans interns, embolicant el cos en lli, i enterrant-lo en un sarcòfag de pedra rectangular o un taüt de fusta. Al començament de la Quarta dinastia, algunes parts es preservaven per separat envasos canopis.[142]
Anubis era el déu de l'antic Egipte associat amb els rituals de momificació i enterrament; aquí, assisteix una mòmia
Les primeres dinasties que van començar a enterrar amb construccions van fer servir lesmastabes. Més tard, es van fer servir lespiràmides, que van durar poques dinasties, ja que eren massa vistoses i els lladres les saquejaven gairebé al moment. Per això, es van començar a fer servir elshipogeus.
Cap a l'Imperi nou, els antics egipcis havien perfeccionat l'art de la momificació; la millor tècnica durava 70 dies i incloïa retirar els òrgans interns, retirar el cervell a través del nas, i dissecar el cos en una barreja de sals anomenadanatró. El cos s'embolicava, llavors, en lli amb amulets protectors inserits entre capes i situat en un sarcòfag antropoide decorat. Les mòmies del Baix imperi també es posaven en estoigs pintats de mòmiescartonades. Les pràctiques efectives de preservació van declinar durant les eres ptolemaica i romana, mentre que es va posar més èmfasi en l'aparença externa de la mòmia, que es decorava.[143] La pràctica de l'embalsamat va suposar els primers coneixements d'anatomia humana i demedicina.
Els egipcis rics s'enterraven amb grans quantitats d'objectes de luxe, però tots els enterraments, indiferentment de l'estrat social, incloïen béns per als morts. Al començament de l'Imperi nou, elllibre dels morts es van incloure a la fossa, junt amb les estàtuesuixebti, que es creia que feien treballs manuals per a ells en l'altra vida.[144] Els rituals que reanimaven màgicament el mort acompanyaven els enterraments. Després de l'enterrament, s'esperava que els parents vius portessin ocasionalment menjar a la tomba i recitessin pregàries en nom del mort.[145]
Gran part dels productes del comerç egipci es transportava ambvaixells pel riu Nil i la marMediterrània. Els antics egipcis comerciaven amb els seusveïns estrangers per obtenir béns rars i exòtics no trobats a Egipte. En el període predinàstic, van establir comerç amb Núbia per obtenir or i encens. També van establir comerç amb Palestina, com evidencien les àmfores d'oli d'estil palestí trobades als enterraments dels faraons de la dinastia I.[146] Unacolònia egípcia estacionada alCanaan meridional data d'una mica abans de la dinastia I.[147]Narmer tenia terrissa egípcia produïda alCanaan i reimportada aEgipte,[148] laconstrucció naval data de tan aviat com el 3000 aC,[149][150] i potser de més abans.[150] El vaixell datat més antic —75 peus de llarg, datat del 3000 aC[150]— possiblement pot haver pertangut alfaraó Aha.[150]
Cap a la dinastia II a tot estirar, els antics egipcis comerciaven ambBiblos, que produïa una font crítica de fusta de qualitat no trobada a Egipte. Cap a la dinastia V, el comerç amb elpaís de Punt proveïa or, resines aromàtiques, eben, ivori, i animals salvatges com els micos i babuïns.[151] Egipte feia comerç ambAnatòlia tant per a quantitats essencials d'estany com per a subministrament suplementari de coure, ambdós metalls necessaris per a la producció de bronze. Els antics egipcis van posar preu a la pedra blavalapislàtzuli, que s'havia d'importar des del llunyàAfganistan. Els aliats comercials mediterranis d'Egipte també incloïenGrècia i Creta, que proveïen, entre altres béns, subministraments d'oli d'oliva.[152] A canvi de les seves importacions de luxe i matèries primeres, Egipte principalment exportava gra, or, lli i papir, a més a més d'altres béns acabats, incloent-hi vidre i objectes de pedra.[153]
L'exèrcit de l'antic Egipte era responsable de defensar-lo contra invasions estrangeres, i per a mantenir la dominació egípcia de l'antic Pròxim Orient. L'exèrcit protegia les expedicions mineres al Sinaí durant l'Imperi antic i va lluitar en les guerres civils durant el primer i el segon períodes intermedis. L'exèrcit era responsable de mantenir fortificacions al llarg de les rutes comercials importants, com les trobades a la ciutat deBuhen de camí cap a Núbia. Els forts també es construïen per servir com a bases militars, com la fortalesa de Sile, que era la base d'operacions per a les expedicions al llevant. En l'Imperi nou, una sèrie de faraons van fer servir l'exèrcit de terra egipci per a atacar i conquerirCuix i parts del llevant.[154]
L'equip militar típic incloïa arcs i fletxes, llances i escuts rodons fabricats estirant pell d'animal per sobre d'un marc de fusta. En l'Imperi nou, l'exèrcit va començar a fer servir carros de guerra que havien sigut introduïts pels invasors hicses. Les armes i escuts van continuar millorant després de l'adopció del bronze: ara els escuts eren fets de fusta sòlida amb una sivella de bronze, les llances eren tirades amb una punta de bronze, i elkhepesh es va adoptar dels soldats asiàtics.[155] Els faraó es representava normalment en l'art i la literatura muntant al capdavant de l'exèrcit, i hi ha proves que com a mínim alguns faraons, comTao II i els seus fills, ho van fer.[156] Els soldats es reclutaven de la població general, però durant, i especialment després, de l'Imperi nou, es llogaven mercenaris de Núbia, Cuix i Líbia per a lluitar per Egipte.[157]
En tecnologia, medicina i matemàtiques, l'antic Egipte va assolir un estàndard relativament alt de productivitat i sofisticació. L'empirisme tradicional, com evidencien els papirs d'Edwin Smith iEbers (c. 1600 aC), està acreditat per primer cop a Egipte, i les arrels delmètode científic també es poden seguir enrere fins als antics egipcis. Els egipcis van crear el seu propi alfabet isistema decimal.
La fabricació de vidre era un art altament desenvolupat
Fins i tot abans de l'Imperi antic, els antics egipcis ja havien desenvolupat un material vidriós conegut com afaiança, que tractaven com un tipus de pedra semipreciosa artificial. La faiança és una ceràmica no argilosa fabricada ambdiòxid de silici, petites quantitats decalç iòxid de sodi, i un colorant, típicament el coure.[158] El material es feia servir per a fabricar anelles, rajoles, figuretes, i petits recipients. Alguns mètodes es poden fer servir per a crear faiança, però la producció típica incloïa l'aplicació dels materials fets pols en forma de pasta sobre un nucli d'argila, que després es coïa. Amb una tècnica relacionada, els antics egipcis produïen un pigment conegut com ablau egipci, també anomenatfrita blava, que es produïa fusionant (ofritajant) diòxid de silici, coure, calç i un àlcali com el natró. El producte es pot moldre i utilitzar com a pigment.[159] Els antics egipcis podien fabricar una àmplia varietat d'objectes de vidre amb gran destresa, però no és clar si van desenvolupar el procés independentment.[160] Tampoc és clar si van fabricar el seu propi vidre base o simplement van importar lingots prefabricats, que fonien i acabaven. Tot i això, tenien perícia tècnica a fabricar objectes, com també afegint elements de rastre per controlar el color del vidre acabat. Es podria haver produït una gamma de colors, incloent-hi el groc, el vermell, el verd, el blau, el lila i el blanc, i el vidre es podia haver fabricat tant transparent com opac.[161]
Instruments mèdics de l'antic Egipte representats en una inscripció del període ptolemaic al temple de Kom Ombo
Els problemes mèdics dels antics egipcis provenien directament del seu entorn. Viure i treballar a prop del Nil comportava plagues demalària iesquistosomosi, que causaven danys hepàtics i intestinals. La perillosa fauna salvatge com elscocodrils ihipopòtams també eren una amenaça comuna. Tota la vida treballant de pagès i construint castigava l'espina i les articulacions, i les lesions traumàtiques de la construcció i la guerra passaven una factura significativa al cos. La sorra del terra pedregós abrasava les dents, deixant-les susceptibles aabscessos (tot i que lescàries eren rares).[162] Les dietes dels rics eren riques en sucres, que promovien lamalaltia periodontal.[163] Tot i els físics afalagadors representats a les parets de les tombes, el sobrepès de les mòmies de gran part de la classe alta mostren els efectes d'una vida de sobreindulgència.[164] L'esperança de vida dels adults era d'uns 35 per als homes i 30 per a les dones, però arribar a l'adolescència era difícil, ja que un terç de la població moria en la infància.[165]
A l'antic Orient Pròxim, els metges de l'antic Egipte eren molt valorats per la seva destresa curant, i alguns, comImhotep, van ser famosos molt després d'haver mort.[166]Heròdot remarcava que hi havia un alt grau d'especialització entre els doctors egipcis, amb alguns que només tractaven el cap o l'estómac, i també hi havia oculistes i dentistes.[167] L'aprenentatge de metge tenia lloc alPer Ankh o institució de la Casa de vida, majoritàriament amb seu aBubastis durant l'Imperi nou, i aAbidos iSais al Baix imperi. Elspapirs mèdics mostren coneixements empírics d'anatomia, lesions i tractaments pràctics.[168] Les ferides es tractaven embenant amb carn crua, lli blanc, sutures, gasses, cascos i bastonets sucats amb mel per a prevenir infeccions,[169] mentre que l'opi es feia servir per a alleujar el mal. Elsalls i lescebes es feien servir regularment per a promoure bona salut i es pensava que alleujaven els símptomes de l'asma. Els cirurgians de l'antic Egipte cosien ferides, ajuntaven ossos trencats i amputaven extremitats infectades, però reconeixien que certes lesions eren tan serioses que només podien acompanyar i procurar que el pacient estigués al millor possible fins que es moria.[170]
La construcció de grans temples i tombes i la necessitat de mesurar els camps per a poder recaptar impostos van impulsar sistemes de càlcul matemàtics molt acurats. Els exemples atestats més antics de càlculs matemàtics daten del període predinàsticNaqada, i mostren un sistema numèric plenament desenvolupat.[171] Una carta fictícia de l'Imperi nou suggereix la importància de les matemàtiques en un egipci educat en què l'escriptor proposa una competició escolar entre ell mateix i un altre escriba pel que fa a tasques de càlcul diàries com el recompte de terres, treball i gra.[172] Els texts com elpapir de Rhind i elpapir de Moscou mostren que els antics egipcis podien representar les quatre operacions matemàtiques bàsiques; a més a més de restar, multiplicar, i dividir; fer servir fraccions, calcular els volums de cubs i piràmides, i calcular les àrees superficials de rectangles, triangles, cercles i fins i tot esferes. Van entendre els conceptes bàsics d'àlgebra igeometria, i podien resoldre conjunts simples desistemes d'equacions.[173]
Lanotació matemàtica era decimal, i es basava en signes jeroglífics per a cada potència de deu fins a un milió. Cadascú es podia escriure tants cops com fos necessari per afegir fins al nombre desitjat; per tant, per escriure el nombre vuitanta o vuit-cents, el símbol per a deu o cent s'escrivia vuit cops respectivament.[174] Per culpa dels seus mètodes de càlcul no podien manejar la majoria de fraccions amb un numerador més gran que u, lesfraccions dels antics egipcis s'havien d'escriure com a suma de diverses fraccions. Per exemple, la fracció dos cinquens es resolia en la suma d'un terç + un quinzè; això es facilitava per taules estàndards de valors.[175] Algunes fraccions comunes, tot i això, s'escrivien amb un glif especial; l'equivalent dels moderns dos terços es mostra a la dreta.[176]
Els matemàtics de l'antic Egipte tenien una idea dels principis subjacents alteorema de Pitàgores; coneixien, per exemple, que un triangle tenia un angle recte oposat a lahipotenusa quan els seus costats eren a una ràtio 3-4-5.[177] També eren capaços d'estimar l'àrea del cercle restant un novè del seu diàmetre i arrodonint el resultat:
Àrea ≈ [(8⁄9)D]² = (256⁄81)r² ≈ 3,16r²,
una aproximació raonable de la fórmulaπr².[177][178]
Lasecció àuria sembla reflectida en moltes construccions egípcies, incloent-hi lespiràmides, però el seu ús pot haver sigut conseqüència involuntària de la pràctica de l'antic Egipte de combinar l'ús de cordes amb nusos amb un sentit intuïtiu de proporció i harmonia.[179]
La cultura i els monuments de l'antic Egipte han deixat un llegat al món. El culte de la deessaIsis, per exemple, va esdevenir popular a l'Imperi Romà, mentre els obeliscs i altres relíquies es transportaven a Roma.[180] Els romans també importaven materials de construcció d'Egipte per erigir estructures d'estil egipci. Historiadors antics comHeròdot,Estrabó iDiodor de Sicília van estudiar i escriure sobre aquella terra que es va veure com un lloc de misteri.[181] Durant l'edat mitjana i elRenaixement, la cultura egípcia pagana estava en decadència després de l'esplendor delcristianisme i l'islam, però l'interès en l'antiguitat egípcia va continuar en els escrits d'estudiosos medievals comDhul-Nun al-Misri iÀhmad al-Maqrizí.[182]
Als segles xvii ixviii, els viatgers i turistes europeus portaven antiguitats i escrivien històries dels seus viatges, menant una onada d'egiptomania arreu d'Europa. Aquest interès renovat va enviar col·leccionistes a Egipte, que van prendre, comprar, o se'ls hi regalaven moltes antiguitats importants.[183] Tot i que l'ocupaciócolonial europea d'Egipte va destruir una porció significativa del llegat històric del país, alguns estrangers tenien resultats més positius.Napoleó, per exemple, va organitzar els primers estudis enegiptologia quan va portar uns 150 científics i artistes per estudiar i documentar la història natural d'Egipte, que es va publicar en laDescripció de l'Egipte.[184] Al segle xix, el govern egipci i arqueòlegs, indiferentment, van reconèixer la importància del respecte i la integritat cultural en les excavacions. ElConsell Suprem de les Antiguitats Egípcies ara aprova i vigila totes les excavacions, que són dirigides a trobar informació més que no pas tresors. El consell també supervisa els programes de reconstrucció de museus i monuments dissenyats per a preservar el llegat històric d'Egipte.
↑Naomi Porat and Edwin van den Brink (editor), "Una Colònia Egípcia a la Palestina Meridional d'Entre el Predinàstic Tardà i el Dinàstic Recent," aEl Delta del Nil en Transició: 4t a 3r Mil·lenni aC (1992), pàg. 433-440.
↑Naomi Porat, "Indústria Local de Terrissa Egípcia a la Palestina Meridional Durant el Període del Bronze I," aButlletí de l'Egiptòleg, Seminari 8 (1986/1987), pàg. 109-129. VegeuUniversity College London web post, 2000.
↑L'estudi de les matemàtiques egípcies és incompleta a causa de l'incomptable material disponible i la falta d'estudis exhaustius dels texts que s'han descobert. Imhausenet al. (2007) pàg. 13
Badawy, Alexander.A History of Egyptian Architecture. Vol III. Berkeley, California: University of California Press, 1968.ISBN 0-520-00057-9.
Billard, Jules B.Ancient Egypt: Discovering its Splendors. Washington D.C.: National Geographic Society, 1978.
Cerny, J.Egypt from the Death of Ramesses III to the End of the Twenty-First Dynasty' in The Middle East and the Aegean Region c.1380–1000 BC. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1975.ISBN 0-521-08691-4.
Clarke, Somers; R. Engelbach.Ancient Egyptian Construction and Architecture. Dover Publications, Unabridged Dover reprint ofAncient Egyptian Masonry: The Building Craft originally published by Oxford University Press/Humphrey Milford, London, (1930), 1990.ISBN 0-486-26485-8.
Cline, Eric H., O'Connor, David Kevin.Amenhotep III: Perspectives on His Reign. Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 2001, p. 273.ISBN 0-472-08833-5.
Dodson, Aidan; Hilton, Dyan.The Complete Royal Families of Ancient Egypt. Londres: Thames & Hudson, 2004.ISBN 0500051283.
El-Daly, Okasha.Egyptology: The Missing Millennium. Londres: UCL Press, 2005.ISBN 1-844-72062-4.
Filer, Joyce.Disease. Austin, Texas: University of Texas Press, 1996.ISBN 0-292-72498-5.
Francis, James D.Egyptians Rituals. Australian Books, 2000.ISBN 0-500-05374-0.
Gardiner, Sir Alan.Egyptian Grammar: Being an Introduction to the Study of Hieroglyphs. Oxford, England: Griffith Institute, 1957.ISBN 0-900416-35-1.
Hayes, W. C. «Most Ancient Egypt: Chapter III. The Neolithic and Chalcolithic Communities of Northern Egypt». Journal of Near Eastern Studies, 23, 4a ed., octubre 1964, pàg. 217-272.
Imhausen, Annette; Eleanor Robson, Joseph W. Dauben, Kim Plofker, J. Lennart Berggren, Victor J. Katz.The Mathematics of Egypt, Mesopotamia, China, India, and Islam: A Sourcebook. Princeton: Princeton University Press, 2007.ISBN 0-691-11485-4.
Lichtheim, Miriam.Ancient Egyptian Literature, vol 1. London, England: University of California Press, 1975.ISBN 0-520-02899-6.
Lichtheim, Miriam.Ancient Egyptian Literature, A Book of Readings. Vol III: The Late Period. Berkeley, California: University of California Press, 1980.ISBN 0-520-24844-1.
Loprieno, Antonio.Ancient Egyptian: A linguistic introduction. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1995a.ISBN 0-521-44849-2.
Loprieno, Antonio.Civilizations of the Ancient Near East. 4. Charles Scribner, 1995b, p. 2137-2150.ISBN 1-565-63607-4. «Ancient Egyptian and other Afroasiatic Languages»
Loprieno, Antonio.The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages. Cambridge University Press, 2004, p. 160-192.ISBN 0-52-156256-2. «Ancient Egyptian and Coptic»
Lucas, Alfred.Ancient Egyptian Materials and Industries, 4th Ed.. London, England: Edward Arnold Publishers, 1962.ISBN 1854170465.
Mallory-Greenough, Leanne M. «The Geographical, Spatial, and Temporal Distribution of Predynastic and First Dynasty Basalt Vessels». The Journal of Egyptian Archaeology. Egypt Exploration Society [London, England], 88, 2002, pàg. 67-93.DOI:10.2307/3822337.ISSN:0307-5133.
McDowell, A. G..Village life in ancient Egypt: laundry lists and love songs. Oxford, England: Oxford University Press, 1999.ISBN 0-19-814998-0.
Meskell, Lynn.Object Worlds in Ancient Egypt: Material Biographies Past and Present (Materializing Culture). Oxford, England: Berg Publishers, 2004.ISBN 1-85973-867-2.
Midant-Reynes, Béatrix.The Prehistory of Egypt: From the First Egyptians to the First Pharaohs. Oxford, England: Blackwell Publishers, 2000.ISBN 0-631-21787-8.
Nicholson, Paul T.et al..Ancient Egyptian Materials and Technology. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2000.ISBN 0521452570.
Oakes, Lorna.Ancient Egypt: An Illustrated Reference to the Myths, Religions, Pyramids and Temples of the Land of the Pharaohs. Nova York, New York: Barnes & Noble, 2003.ISBN 0-7607-4943-4.
Robins, Gay.The Art of Ancient Egypt. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2000.ISBN 0-674-00376-4.
Ryholt, Kim.The Political Situation in Egypt During the Second Intermediate Period. Copenhagen, Denmark: Museum Tusculanum, gener 1997.ISBN 8772894210.
Scheel, Bernd.Egyptian Metalworking and Tools. Haverfordwest, Great Britain: Shire Publications Ltd, 1989.ISBN 0747800014.
Shaw, Ian.The Oxford History of Ancient Egypt. Oxford, England: Oxford University Press, 2003.ISBN 0-500-05074-0.
Vittman, G. «Zum koptischen Sprachgut im Ägyptisch-Arabisch». Wiener Zeitschrift für die Kunde des Morgenlandes. Institut für Orientalistik, Vienna University [Vienna, Austria], 81, 1991, pàg. 197-227.
Walbank, Frank William.The Cambridge ancient history. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1984.ISBN 0-521-23445-X.
Wasserman, James; Faulkner, Raymond Oliver; Goelet, Ogden; Von Dassow, Eva.The Egyptian Book of the dead, the Book of going forth by day: being the Papyrus of Ani. San Francisco, California: Chronicle Books, 1994.ISBN 0-8118-0767-3.
Wilkinson, R. H..The Complete Temples of Ancient Egypt. London, England: Thames and Hudson, 2000.ISBN 0500051003.
%2c_8th_century_(The_S.S._Teacher%2527s_Edition-The_Holy_Bible_-_Plate_XX).jpg)
.jpg)
